Josué Ferrer.

“Una llengua és un dialecte en un eixèrcit i una flota”. Max Weinreich (llingüiste).

Dir que en Valéncia es parla catala és com dir que en Portugal es parla gallec. I és que sense eixir de la Península Ibèrica, trobem un cas que resulta equiparable al de valencià-català que és el del gallec i portugués, dos llengües recordem oficialment independents i distintes a pesar de la mútua inteligibilitat. Pero no deixem encara el cas del gallec. Un valencià pot comunicar-se en un gallec sense necessitat de recórrer a la llengua comuna que és l’espanyol. És dir, que un valencià pot parlar en valencià i el gallec respondre-li en gallec i s’entenen si no perfectament, sí suficientment. L’inteligibilitat és encara molt major si s’interactua per escrit. I un valencià, pel fet de ser hispanoparlant, també pot entendre’s en un italià. Segons la llògica delirant del catalanisme, podríem arribar a pensar inclús que valencià, gallec, portugués, castellà i italià són tots dialectes…  del català.

Que dos llengües es pareguen no vol dir que siguen una sola sino que provenen d’un tronc comú. Prova d’això és el chec i l’eslovac o el rus i l’ucranià o el macedoni i el búlgar o el cors i l’italià, etc. Totes elles són llengües molt semblants –i inclús inteligibles– pero oficialment independents i distintes entre sí. No existixen criteris definitius per a determinar si una parla és llengua o dialecte, a pesar dels dogmes de fe dels pancatalanistes. De fet, hui l’euskera és un idioma unitari a pesar de que entre els seus sèt dialectes hi ha més diferències que entre l’espanyol i l’italià, que sent com són més similars, són idiomes distints. La llengua armènia es considerà un dialecte persa durant molt de temps. Igual que el venecià respecte de l’italià; el català del llemosí o l’aranés del català. Hui tots ells són independents. I recordem que el serbo-croat es dividí en serbi, croat, montenegrí i bosni.

Hi ha moltes llengües que són molt paregudes i els seus usuaris s’entenen entre sí, pero que són independents. Ahí tenim el diasistema escandinau (compost pels idiomes islandés, noruec, suec, danés i feroés), el britònic (idiomes bretó, còrnic i galés) o el gaèlic (escocés, lalland, manés, irlandés). L’alsacià, el bàvar o el suís-alemà són dialectes de l’alemà, a pesar de que diferixen lo suficient com per considerar-se idiomes. Pero el luxemburgués, abans dialecte de l’alemà, és hui una llengua. L’holandés es pareix molt al baix saxó, al flamenc i a l’afrikaans. I l’anglés al frisó. ¿És que són tots la mateixa llengua? No, pero sí formen part de famílies de llengües. És el cas del bable, càntabre, lleonés, castúo i la fala galaico-extremenya. Igualment, occità, llemosí, provençal, auvernés, gascó, aranés, català, aragonés, valencià o balear són vàries llengües independents dins d’una sola família.

L’història mos diu que el destí de les llengües té més a vore en criteris socials i polítics que no filològics o científics.  Són innumerables el casos de llengües que durant un temps de la seua existència han segut anexionades per unes atres llengües veïnes, i reduïdes a la mera condició de dialectes, pero finalment han tornat a ser novament idiomes independents. Per eixemple bosni, serbi, croat, montenegrí, islandés, noruec, suec, luxemburgués, ucranià, bielorrús, moldau, armeni, urdu… És molt curiós, perque tots estos idiomes han passat el seu calvari durant llarc temps -normalment en torn a un segle, a vegades més-, pero tan sols han conseguit el reconeiximent de llengua en acabant d’una independència nacional. De fet, són molt pocs el casos d’idiomes anexionats que s’han pogut emancipar sense contar en un estat propi, com per eixemple feroés, venecià o aranés.

És dir, si Islàndia fora de Noruega o Luxemburc d’Alemanya l’islandés i el luxemburgués hui serien dialectes del noruec i de l’alemà. Pero quan un poble es dota d’un estat propi, junt ab l’independència nacional sol arribar també la llingüística. D’una atra banda quan dos pobles tenen idiomes germans pero viuen en regions distintes d’estats distints també tenen més opcions de diferenciar-se oficialment que si abdós formen part del mateix estat: si Galícia pertanyera a Portugal o Catalunya a França quasi en tota seguritat el gallec seria oficialment un dialecte del portugués i el català de l’occità. I esta és la desgràcia que patim els valencians: conviure en els catalans dins d’Espanya. És més provable que el valencià torne a ser una llengua independent si s’independisa Catalunya, o Valéncia, o les dos, que si abdós vivim junts dins del mateix estat. A l’història em remet.