Per qué Donald Trump provablement tornarà a guanyar.

Joe Biden li va fer la guerra a sèt països pero és un moderat mentres que Donald Trump no ha invadit a ningú en quatre anys i és un fasciste imperialiste. Quan tota la prensa és unànim a l’hora de dir que no cal votar a un candidat generalment això és senyal de que eixe és el candidat pel que cal votar. Perque els mijos de comunicació són l’altaveu dels que estan dalt i si tots malparlen d’un polític generalment és perque defén als qui estan baix. Ya va passar fa quatre anys quan totes les enquestes donaven per vencedora a Hillary Clinton. I torna a passar ara que totes les enquestes donen guanyador a Joe Biden.

De Trump s’han dit estos quatre anys les barbaritats més grans que s’hagen pogut sentir d’un president americà. Des de que pensa provocar la Tercera Guerra Mundial -curiosament és el president més aïllacioniste des de Herbert Hoover-; que és xenòfop perque vol expulsar als immigrants illegals -res que no haja fet Barack Obama quan estava en el poder, i a millons-; que és raciste perque vol construir un mur en la frontera -com si no existira ya un mur enorme en l’era d’Obama- o que és un agent rus al servici de Vladimir Putin. La prensa està perplexa i no entén per qué el poble no compra la seua postveritat.

En els últims anys Estats Units s’havia convertit en una república bananera a on quatre multimillonaris s’havien acostumat a donar-li órdens al president. I això en Trump s’ha acabat. Per això és que l’ataquen a totes hores. Perque ell no està dispost a endeutar més al país per a engrossar les bojaques dels senyors de la guerra. Perque està obligant a que moltes empreses americanes que s’havien anat a China tornen al seu país per a crear nous llocs de treball. Perque no vol que una immigració descontrolada afone els salaris dels obrers. Trump, en tots els seus defectes i imperfeccions, ha demostrat ser un bon president.

L’autèntic debat ideològic del sigle XXI no és dreta versus esquerra sino nacionalisme versus globalisme. ¿Un governant ha de fer lo que interesse al seu país o lo que interesse als Soros, Rockefeller, Rothschild i companyia? Biden és el candidat del globalisme… Un títaro en demència senil que firmarà tots els papers que els taburons de Wall Street li posen davant. Donald Trump, per contra, ha decidit que el qui mana és ell i no la United Fruit Company. I no poden comprar-lo perque és multimillonari. Per això no el poden perdonar. Que ningú es sorprenga si el 3-N Trump ix reelegit president durant quatre anys més.

El negre de la Casa Blanca.

maxresdefault

Quan Barack Hussein Obama guanyà les eleccions presidencials en 2008 el món sancer esclatà d’alegria. En un país com Estats Units, a on la població afroamericana va patir l’esclavitut i la segregació, tenia molt de simbòlic que un negre arribara a la Casa Blanca. Be, en realitat un mulato, perque la mare de Barack era blanca. Siga com siga, molta gent el va vore com el nou John F. Kennedy o el nou Abraham Lincoln. Des del primer moment yo vaig tindre moltes suspicàcies perque sempre desconfie dels polítics que van de messies per la vida.

El temps m’ha donat la raó. Obama és el Premi Nobel de la Pau que li ha declarat la guerra a sèt països (Afganistan, Yemen, Iraq, Paquistan, Somàlia, Líbia, Síria). Va prometre tancar Guantànamo pero ha guantanamisat tot Estats Units en aprovar la Llei d’Autorisacio de Defensa Nacional, la qual sembla treta del programa electoral de Benito Mussolini. Segons esta llei qualsevol que siga sospitós de terrorisme pot ser detingut indefinidament i torturat sense dret a juí ni a advocat ni a habeas corpus i sense necessitat de que hi haja proves en la seua contra.

Les lleis PIPA i SOPA -en l’excusa de protegir els drets d’autor-, i la llei CISPA -en l’excusa de la seguritat nacional- pretenen espiar als ciutadans sense resolució judicial. Gràcies a Julian Assange, Bradley Manning i Eric Snowden hem descobert que vivim en un estat policial i orwellià que mos vigila 24 hores al dia i que recorda al Gran Germà de 1984. Finalment, el Tractat Transatlàntic per al Começ i l’Inversió (TTIP) perseguix que els parlaments nacionals no tinguen sobirania, que governen les multinacionals i la justícia siga impartida per tribunals privats.

El negre de la Casa Blanca, el Premi Nobel de la Guerra, el llop en pell corder, el dimoni en caraceta. “El primer president negre”, dien. Per als qui creem en l’igualtat de les persones, això és tan rellevant com el primer president apanollat o el primer d’ulls verts. Quan toca votar, cal votar idees, no anècdotes. I sobretot, cal desconfiar d’eixos candidats que són presentats com a messies abans de temps. Al cap i a la fi, el Messies ya va vindre fa dosmil anys i Ell tenia molt clar que el món no podria canviar fins que les persones tingueren l’amor de Deu dins dels seus cors.

Frodo ha fracassat, Bush té l’anell.

bush1

Al final ha ocorregut. El president d’Estats Units, el republicà George W. BushBenito Mussolini del sigle XXI- ha guanyat les eleccions federals. Molts teniem l’esperança de que una volta trencat l’eix del mal pels seus esclavons més debils (el president d’Espanya José María Aznar i el primer ministre lus José Manuel Durao Barroso) i que el tercer esclavo de la cadena, el primer ministre britanic Tony Blair, podria seguir el mateix cami, molts teniem l’esperança –insistixc- de que el maxim promotor de la coalicio de la guerra cauria en 2004. Pero no ha segut aixina. La foto de les Açores ha afiançat a Bush i debilitat als seus aliats. Bush ha eixit reelegit president per una abrumadora majoria, és de fet el president més votat de tota l’historia del seu païs.

I aixo a pesar de l’espectacular deficit fiscal. A pesar de que cap president d’Estats Units havia destruit tant de treball des del crack de 1929. A pesar de que s’han incrementat dramaticament les diferencies entre els rics i els pobres en els ultims quatre anys. A pesar dels documentals del cineastre Michael Moore denunciant totes les conexions entre la familia Bush i la familia Bin Laden. A pesar de que s’ha invadit un estat com Iraq sols per a que Bush i sos amics empresaris s’ompliguen les bojaques furtant el petroleu. A pesar de que ha quedat demostrat que no hi havia armes quimiques ni conexions ab el terrorisme en Iraq. A pesar de que les morts dels soldats estadounidencs sols han valgut per a dur l’anarquia i el terrorisme a Iraq. Bush venç a pesar de tot.

L’estrategia de posar la por en el cos ha eixit be. Cada volta que Bush està insegur posa a Estats Units en alerta, cada volta que pert recolzament apareix un video d’Osama Bin Laden. Aixina es fa en el vot tofol i aldeà de l’America profunda, el dels grangers de l’interior i Sur del païs, el dels vaquers de la pradera que ho resolen tot a tirs, el dels ranchers que pensen que Europa es troba en l’estat d’Oklahoma. Bush derrotà en 2000 a Al Gore i al gris John Kerry en 2004. Qui sap si en 2008 competiran per la presidencia Jeff Bush contra Hillary Clinton. Siria, Iran, Corea del Nort… Vorem a qui bombardeja Bush en esta ocasio. En l’eterna lluita de les forces del be i del mal, Satanas acaba de guanyar una gran batalla. ¡Felicitats per la victoria, president Bush!

 

FONT: Critica Social. 4-11-2004.

—————————————————————————–

¿T’agrada l’articul? Pots llegir molts més com este en el meu llibre PER A OFRENAR NOVES GLORIES A VALENCIA. ¡Fes clic en la portada!

portada-sa-lluna-3a

Estats Units contra China: ¿la Tercera Guerra Mundial?

041 tsquare2

El contencios de Taiwan -una illa del tamany de Catalunya en 23 millons d’animes- podria desencadenar una gran conflagracio entre Estats Units i China. Pekin considera Taiwan com una mera provincia revolucionaria quan la majoria de la societat taiwanesa veu en bon ulls l’independencia. Cas d’anunciar-la, China invadiria a Taiwan d’immediat, i este reclamaria l’intervencio militar d’Estats Units, païs que ha estat proveint-lo d’armes durant decenis i en el qual té firmat un tractat de defensa mutua en cas d’una hipotetica guerra Taiwan-China.

El conflicte arranca en la revolucio comunista; ya que prou disidents chinesos s’exiliaren a Taiwan per a crear un estat paralel. Durant molts anys Taiwan s’autoproclamà l’hereua de la China nacionalista i finalment tractà de constituir-se com un estat independent i secessionat de la China comunista. Actualment Taiwan és un païs independent en la practica i una provincia china en teoria, és un estat de fet, que no de dret. Mentres, China la reclama com part integrant del seu territori nacional i amenanaça d’aniquilar l’illa si intenta separar-se.

L’actual president taiwanes, Chen Shiu-bian, és independentiste. De fet, anuncià per a 2004 un referendum d’autodeterminacio per a independisar Taiwan oficialment. Al final, ha hagut de retirar les seues pretensions per la seriosa advertencia de China d’invadir Taiwan en cas de que este anuncie l’independencia formal. Pero els nuvols de guerra no cessen; China –que encara manté colonisat Tibet- envia bucs de guerra a l’illa cada volta que alli celebren eleccions per a disuadir-la d’un sentiment independentiste que ha creixcut molt en el païs.

Personalment no crec que arribe la sanc al riu. China pesa molt politica, economica i militarment com per a que Estats Units buscara una confrontacio belica en ella; lo més provable és que abandonara a la seua sort al seu aliat Taiwan. Pel que fa a est ultim encara que acumula un armament nuclear temible dificilment és prou per a disuadir a China d’una invasio, per lo que per ara jugarà a mantindre el seu estatus de quasi-estat. El dia que caiga el comunisme en China, pot arribar la reconciliacio nacional, l’independencia o inclus la guerra, qui sap.

 

FONT: Critica Social. 11-8-2004.

—————————————————————————–

¿T’agrada l’articul? Pots llegir molts més com este en el meu llibre PER A OFRENAR NOVES GLORIES A VALENCIA. ¡Fes clic en la portada!

portada-sa-lluna-3a

La crisis nuclear de Corea del Nort.

040 bush-hitler1

En el pas del temps, i en la mida que s’ha evidenciat la descomunal ruïna politica, economica, moral i humana que ha significat la Tercera Guerra del Golf Persic, pareix que la maldat de l’eix del mal (Iran-Iraq-Corea del Nort) ya no és tanta i que els vents de guerra s’allunten. I es que aixo d’encadenar una guerra darrere atra –en la sagnia economica que comporten- és un destarifo propi d’un geni com el president George W. Bush.

Nomes aplastar a Iraq, Bush amenaçà a Siria en l’excusa de que esta ocultava les armes quimiques del seu veï. Pero en la Casa Blanca s’ho degueren pensar millor. “¿Invadir Siria? ¡Pero si no té petroleu…!” I desafiar Iran, un païs en més extensio, poblacio, armament, eixercit i cohesio nacional que Iraq pero menys petroleu que este, no pareix tampoc massa rendible. Un os massa dur de rossegar per a la poca molla que li trauries ¿eh Bush?

Potser en Corea del Nort la gent es muiga de fam, pero l’estat conta en 1.200.000 soldats regulars, 4.000.000 de paramilitars, armes atomiques i capacitat tecnologica suficient per a que els seus missils impacten en la Costa Oest d’Estats Units. Si a aixo sumes una poblacio de més de 23 millons d’habitants, que l’estat asiatic no té conexions en el terrorisme internacional i que careix de petroleu… ¿quín profit es trau en invadir eixe païs?

El que Corea del Nort desenrolle armes atomiques em preocupa pero no més que si fora un atre païs. És hipocrita ficar el crit en el cel per Corea quan ningu demana conters a Estats Units, Israel, França, Gran Bretanya, Russia, China, India, Pakistan… És com si les bombes sols foren perilloses si les tenen una serie d’estats i inocues si les tenen uns atres estats que clamen contra les armes de destruccio massiva quan no paren de rearmar-se.

Si be Corea del Nort és una dictadura comunista a on la prosperitat i els drets humans brillen per la seua absencia, a nivell nuclear és una potencia. I potser s’estiga rearmant pero ¿quí no ho faria tenint un contencios en el seu veï, Corea del Sur, i l’amenaça d’invasio americana? Lo rar sería no fer-ho. El comerç enriquix les nacions i la guerra les arruïna, en paraules d’Adam Smith. Pero Estats Units i Corea del Nort continuen sense enterar-se.

 

FONT: Critica Social. 7-8-2004.

—————————————————————————–

¿T’agrada l’articul? Pots llegir molts més com este en el meu llibre PER A OFRENAR NOVES GLORIES A VALENCIA. ¡Fes clic en la portada!

portada-sa-lluna-3a

L’infamia d’Iraq.

029 bush_is_hitler

Els EUA (com China, Marroc o Catalunya) té l’afany imperialiste comu a tots els pobles immadurs. Tal és aixina que el seu president George W. Bush declarà la Tercera Guerra del Golf Persic, iniciada en 2003 i que encara hui seguix. Les edicions anteriors foren en 1990-91 i 1998-99 en George Bush i Bill Clinton respectivament. De res servi que el 15-2-03 més de trenta millons de manifestants en el món clamaren que no a la guerra en el seu nom.

Per a justificar l’invasio s’apelà a tot tipo de calumnies com la de que Iraq tenía armes de destruccio massiva, que hi havia conexions en el terrorisme (quan Osama Bin Laden i Sadam Hussein no es podien ni vore) o que el sanguinolent autocrata d’Iraq era una amenaça mundial (quan contava en soldats famolencs i desmoralisats i en un armament obsolet). Pero com totes estes excuses no colaren s’hagueren de traure de la chistera unes atres.

Més tart es digue que Iraq no complia les resolucions de la ONU (tampoc Israel, ni EUA al declarar una guerra ilegal). S’afirmà que en Iraq es violaven els drets humans (com tambe ocorre en Guantanamo, Estats Units). Al final es sentencià que calia derrocar a Hussein per ser un satrapa cruel (al pareixer no ho era en els 80, quan era el tonto util de EUA que combatia a Iran. EUA no protestà mai perque el llavors aliat Hussein gasejara als kurts).

L’unica rao real d’esta guerra monstruosa ha segut el petroleu. Bush havia de compensar d’alguna forma a uns empresaris (petroleres, constructores, factories d’armament) que li han finançat la campanya i instalat en el poder. Poc importa si la guerra és una ruïna total per al poble estadounidenc mentres els empresaris amics de Bush puguen expoliar impune i tranquilament les reserves petroliferes i gasistiques d’Iraq, les segones del món.

Nos prometeren que el derrocament de Hussein duria la democracia a Iraq i sols arribà l’anarquia. Nos varen dir que s’acabarien eixes violacions de drets humans de Sadam i nos hem aborronat en fotos de tortures macabres als presoners iraquians. Proclamaren que era una guerra contra el terror i hui Iraq està plagat dels terroristes que abans no tenía. Tot aço es podria haver evitat dixant que els inspectors de la ONU feren el seu treball i punt.

Els Estats Units volen ara un govern porrito que els permeta saquejar el petroleu iraquia, acusen de terrorisme a la resistencia i parlen de “guerra humanitaria i de lliberacio”. Pero dir guerra de lliberacio a aço és com dir que Els fusilaments del 2 de Maig de Francisco de Goya representa uns llibertadors francesos assessinant terroristes espanyols. No vullc ser yo complice d’esta infamia en el meu silenci. No a la guerra. No en el meu nom.

FONT: El Palleter. 15-7-2004.

—————————————————————————–

¿T’agrada l’articul? Pots llegir molts més com este en el meu llibre PER A OFRENAR NOVES GLORIES A VALENCIA. ¡Fes clic en la portada!

portada-sa-lluna-3a

A %d blogueros les gusta esto: