¿Per qué no la doble accentuacio?

Fa ya algun temps des de que la Real Academia de Cultura Valenciana (RACV) reintroduï l’accentuacio en la Llengua Valenciana. Fon en 2003. És innegable que des de llavors la RACV ha treballat de valent i ha conseguit gestes colosals, autenticament epiques, com per eixemple el corrector informatic per a Open Office o el Diccionari General de la Llengua Valenciana, el millor de tota la llarga historia del nostre Regne de Valencia i que va vore la llum a finals del passat any 2010.

Pero tampoc es pot negar que des d’aquell 2003 el valencianisme s’ha debilitat cada volta més. Aquella reintroduccio fon molt polemica i creà un cisma en el valencianisme que servi per a que el Partit Popular (PP) acabara de fagotisar-lo i es consolidara la catalanista Academia Valenciana de la Llengua (AVLL). Actualment, encara hi ha molts autors, editorials, associacions i partits politics que continuen amprant la normativa antiga; l’accentuacio diacritica de tota la vida.

Yo em pregunte si no ha arribat el moment de fumar la pipa de la pau i tornar a abraçar-mos tots com a germans que som. No estaria malament que la RACV aprovara una doble accentuacio; és dir, es mantindria l’actual, si se vol inclus com a preferent en la llinia de treball de la RACV per a no desfer el valios cami fet durant tots estos anys i al mateix temps, s’acceptaria l’accentuacio diacritica com a igualment correcta… Es tracta de que qui no accentua no se senta com un proscrit.

¿És possible la doble accentuacio? Sí. De fet, quan yo estudiava en Lo Rat Penat en 2000 ya hi havia doble accentuacio: es permetia accentuar diacriticament (era l’opcio preferent) o simplement no accentuar mai. Aixo sí, a l’hora de redactar un text tot ell havia de ser en una sola de les dos opcions. Llogic. Pero et donaven a triar lliurement. Crec que eixa seria una excelent solucio per tancar les velles ferides i enfortir el valencianisme de cara al futur. Guanyariem tots i no perdria ningu.

FONT: Som nº 250. Abril 2011.

El valencianisme es pareix a una ceba.

Fa mesos des de que vaig escriure el meu últim artícul en Llengua Valenciana. Encara que és l’idioma en el qual em sent més a gust i encara que m’apassiona tot lo que tinga relació ab la meua cultura, no sé de quin tema escriure. O millor dit, no en tinc de ganes. No m’avellix gens. Cada dia em trobe més trist i desmoralisat ab el país que tenim. Contemple l’afonament d’una cultura milenària en mig de l’indiferència d’una població valenciana que ni llig ni coneix la seua història ni defén lo seu. A voltes m’agradaria gitar-me, tancar els ulls i no tornar a obrir-los mai més.

Diu l’escritor i amic Joan Benet Rodríguez que el valencianisme es pareix a una ceba. No només perque et fa plorar ya que és un moviment que dona molts disgusts als qui portem Valéncia dins del cor. Ademés, es pareix a la ceba en que està compost de vàries pells i dins de tot es troba el cor. A sovint quan u entra en el valencianisme ho fa en el cor, en el núcleu, en el centre mateix del moviment i a mida que transcorre el temps va acostant-se poc a poc a les capes més externes del mateix, fins acabar totalment fòra d’ell. O com a mínim del valencianisme actiu.

Pense ara mateix en Laura Garcia Bru, Toni Fontelles, Pau Giner, Joan Batiste Sancho i en tants atres que varen fer coses importants per Valéncia i dels que ya no se sent res. No puc culpar-los ni molt manco. Al contrari. Entenc que cadascú té les seues obigacions personals, professionals i familiars. I al mateix temps em pregunte si no estaré yo acostant-me també a les parts més externes de la ceba, eixes que son l’antesala a abandonar la militància activa. ¿Qué tindrà esta terra i que tindrà el valencianisme que en lloc de sumar actius els va perdent pel camí?

Valencia: antes muertos que catalanes.

Valencia es un reino muy antiguo. El primer rey de Valencia documentado fue el visigodo Leovigildo allá en el siglo VI, aunque popularmente se ve en la figura del rey  Jaime I el Conquistador al padre de la nación ya que él arrebató el país a los musulmanes en el año 1238 liberando al pueblo del yugo perverso del islam.

En el siglo XV el Reino de Valencia tuvo su máximo esplendor. Por entonces era el faro de la civilización, la Nueva York de la época. Pero fue entablar relación con los castellanos y llegar la decadencia. En 1707 el rey Felipe V de Borbón suprimió los fueros y así Valencia despareció como un estado soberano en el mundo.

El valenciano fue la primera lengua neolatina en tener un siglo de oro literario, un diccionario y una Biblia. En valenciano se escribió el primer libro impreso en la Península Ibérica. En la ciudad de Xàtiva se instaló la primera fábrica de papel de Europa y en Elche se logró el hallazgo del busto ibérico de la sin par Dama de Elche.

Su legado cultural es colosal: el colegio más antiguo del planeta, el tribunal más añoso de Europa, inventos como la banca y el comercio modernos, el defensor del pueblo, el derecho marítimo internacional, el ajedrez moderno, la radio, la Coca-Cola, el manicomio, el descubrimiento de la Antártida, la pelota valenciana, etc.

Es un pueblo próspero, conservador, liberal y emprendedor pero demasiado abierto, individualista y pasota. Su falta de unidad y patriotismo le ha hecho caer en las garras del pancatalanismo. Pese a ello, existe la consciencia de que el idioma valenciano no es catalán. «¡Antes muertos que catalanes!» -claman en el reino-.

Ausias March, Joanot Martorell, Lluís Vives, Sant Vicent Ferrer, Josep Ribera, Joaquim Sorolla, Lluís García Berlanga… Fábrica de genios, Valencia es hoy la sombra de lo que fue: un país acomplejado, dividido y sometido desde Madrid y Barcelona; un pueblo noble y herido que necesita recobrar su identidad.

¿Espanyol? No, soc valencià.

Conta l’historia que una de les majors llegendes del balocistella del segle XX, Drazen Petrovic (dramaticament mort en accident de transit als 28 anys) fon un declarat patriota croata. Ell naixque en un païs hui extint com Yugoslavia. En 1991 exclatà una feroç guerra civil i Yugoslavia començà a desintegrar-se en noves nacions. En la seua Croacia natal prengueren la decisio d’independisar-se i ell immediatament es mostrà  a favor. Quan la guerra esclatà, ad ell li va pillar en Estats Units, concretament com a figura estelar de New Jersey Nets. En certa ocasio, jugant un partit de la NBA, el locutor no fea més que lloar el talent i els triples de l’escolta «yugoslau» Petrovic. Tantes voltes repeti lo de «yugoslau» que en el descans del partit, Drazen s’acostà encolerisat a la cabina del locutor i li bramà a la cara: «¡Yo soc croata!».

Els que em coneixen be saben que ya fa alguns anys que he deixat de sentir-me espanyol i que em considere exclusivament valencià. Tant és aixina que quan viage a l’estranger em definixc unicament com a valencià. Quan et trobes a bordo de l’avio i estas arribant al teu desti l’assafata et dona uns documents d’immigracio que has d’omplir i entregar en l’aduana de l’aeroport… en dits documents oficials a on fica nacionalitat yo sempre pose «valenciana» i a on posa païs de procedencia yo pose: «Valencia». I encara que no s’ho crega ningu, en tots els llocs m’han deixat passar sense problemes. De fet, la major part de voltes els funcionaris van tan atrafegats de faena que ni tan sols ho lligen detingudament. Nomes li fan una ullada rapida i ya està. Anime als llectors a que siguen valents, facen un dia la prova i voran com els estic dient la veritat.

És una cosa molt rara i infreqüent pero podries topar-te en algu que sí llegira detingudament els documents i et volguera tocar el nassos. A mi una volta em va passar. Un funcionari  d’aduana em preguntà: «¿Espanyol?» i yo li contesti: «No, soc valencià». Li ho vaig dir en un to ferm, molt segur de mi mateix, sense cap tipo de por. Aquell individu es quedà molt sorpres i estranyat i em replicà: «El seu pasaport diu nacionalitat espanyola». I li contesti que sí, pero que aixo és unicament a nivell administratiu, que la meua nacionalitat era i és valenciana. Aquell home es pensava que li prenia el pèl i començà a malhumorar-se. Aixina és que me vaig traure de la cartera la Constitucio Espanyola de 1978 i l’Estatut d’Autonomia de Valencia de 2006 (m’agrada portar-los a mà quan viage a l’estranger, precissament prevent casos com este).

Li vaig obrir la Constitucio i li llegi l’articul 2 que afirma: «La Constitucio se fonamenta en l’indisoluble unitat de la Nacio espanyola, patria comuna i indivisible de tots els espanyols, i reconeix i garantisa el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions que l’integren i la solidaritat entre totes elles». I li digui: «¿Veu voste? Hi ha varies nacionalitats dins d’Espanya, no nomes l’espanyola». Despres li vaig llegir l’articul 1 de l’Estatut de 2006, que resa lo que seguix: «El poble valencià, historicament  organisat com Regne de Valencia, se constituïx en Comunitat Autonoma, dins de l’unitat de la Nacio espanyola, com a expressio de la seua identitat diferenciada com a nacionalitat historica i en l’eixercici del dret d’autogovern que la Constitucio Espanyola reconeix a tota nacionalitat, ab la denominacio de Comunitat Valenciana».

Despres de mostrar-li tot aço li vaig dir: «¿Veu voste?  La Constitucio diu que hi ha varies nacionalitats dins d’Espanya i l’Estatut que els valencians som una nacionalitat, pero no una qualsevol ¡sino una nacionalitat historica ademes!… Per tant la meua nacionalitat és, llogicament, valenciana!». Aquell funcionari  es disculpà en mi, em digue que no sabia res d’aixo, em donà la benvinguda a la seua patria i em deixà passar sense cap de problema». En un to cordial li respongui que no passava res, que no tenia per qué saber aço, que no se pot saber tot en esta vida. Li doni les gracies per haver fet el seu treball i li vaig desijar un bon dia. Tambe pots explicar-li que igual que Gran Bretanya és un estat compost per varis països (Escocia té estatus oficial i llegal de païs) tambe Espanya té varies nacionalitats i una d’elles és la nostra.

No m’he vist mai en la tesitura  de cremar este cartuig, pero si arriba el cas i fa falta usar-lo per a que s’entenga l’idea l’usare. Sí que és cert que en una atra ocasio em passà una cosa curiosa. Quan el funcionari em preguntà si yo era espanyol, li contestí que no, que  yo no era espanyol sino valencià. I em respongue: «Pero Valencia està en Espanya», a lo qual yo li repliqui: «Sí, i Puerto Rico està en Estats Units i els de Puerto Rico són portorriquenys, i els del Quebec estan en Canada i ells són quebequesos». A lo qual sonrigue i digue: «Ahhhhh, val… ara ho entenc» i em donà la benvinguda sense cap atra historia. Són les uniques dos vegades que he tengut algun tipo de problema, si se li pot dir problema a una simple aclaracio. Pero la majoria de voltes, ni lligen els papers, o siga que  si posares que eres venusia tampoc passaria res.

Els valencians mos hem de fer de respectar. No té sentit ofrenar noves glories a un Estat que mos nega la llengua, l’aigua i inclus el dret d’existir. Yo quan estic en l’estranger, o quan parle en els meus contactes argentins, veneçolans, colombians, estadounidencs, equatorians, marroquins o nigerians els ho dic ben claret: yo soc valencià. Ells ho saben i ho respecten. Perque em faig de respectar. Els valencians hem de presumir de valenciania sempre, dins i fòra de la nostra patria. Quan el periodiste Camilo García m’entrevistà en CVC La Voz em presentà com a professor, periodiste i escritor valencià. No espanyol no, va dir valencià. CVC La Voz és una radio d’Estats Units en una audiencia de més de 40 millons d’oyents (és dir, dèu voltes més que la Cadena SER, la lider d’audiencia en l’Estat Espanyol).

Si eres valencià i te sents valencià i valencianiste, si sents a la teua terra ben dins del cor, quan viages a un atre païs, o quan estigues parlant en gent d’unes atres nacionalitats o cultures, no et definixques mai com a espanyol sino sempre com a valencià. Sempre. Hem de ser valencians dins i fòra de lo Regne, hem de fer vore al món que Valencia existix. Si l’Estat Espanyol mos nega la nostra cultura i la nostra identitat, llavors fem mosatros lo mateix en l’Estat Espanyol i neguem-lo tambe. Mentres en les escoles s’adoctrine als nostres fills en el pancatalanisme i els països catalans, que no conten en mi per a ofrenar noves glories a ningu. Mentres Espanya renegue dels valencians, yo renegare d’Espanya. Alla a on vages viaja sempre en la cara ben alta, passeja la teua valenciania per tot lo món i sent l’orgull de ser valencià.

FONT: Som nº 247. Març de 2010.

Les Falles de Valéncia i el pancatalanisme.

Hui és un dia gran per a tots els valencians. No només celebrem el dia de Sant Josep i el dia del pare sino també la cremà de les Falles. Encara que no soc faller i possiblement no ho siga mai ya que soc amant del silenci i la tranquilitat, no deixe de reconéixer que les Falles són, en tota certea, la festa més bonica del planeta. No hi ha en tot el món cap atra festa que atesore  tal nivell d’història, d’art i de cultura popular com les Falles del nostre Regne.

Yo, com a valencià que soc, em sent i em sentiré profundament orgullós d’una festa tan preciosa, tan espectacular i sobretot  tan diferenciadora. No és d’estranyar que el pancatalanisme sempre haja abominat les Falles. Perque són un element diferencial del nostre poble … Si les Falles es feren en Barcelona els nostres veïns catalans es desfarien en elogis cap a una festa tan catalana pero com són típiques del nostre país brofeguen i parlen pestes d’ella.

I no és per a menys. Les Falles, igual que uns atres puntals del folclor valencià (la Magdalena de Castelló, la Tomatina de Bunyol, les Fogueres de Sant Joan, els Moros i Cristians o el Misteri d’Elig) constituïxen elements enriquidors de la nostra cultura i sobretot un símbol identitari que demostra, una volta més, que els valencians, també en este camp, tenim una cultura pròpia i diferenciada de la dels espanyols i els catalans. Li dolga a qui li dolga.

Les Falles són un nexe d’unió dels valencians que es viu no a soles en el Cap i Casal sino en tota la nostra nació. Alzira, per eixemple, és la segona ciutat del món en major número de monuments fallers (quaranta, u per cada 1.000 habitants). Elda celebra també les Falles, encara que en setembre. I són moltíssims els valencians de les comarques del nort i del sur que s’acosten estos dies al Cap i Casal per a poder fruïr de la música, de la pòlvora i el foc.

I no voldria passar per alt que encara hui, a pesar de l’infame procés de substitució llingüística que patim  i que vol erradicar el valencià per a impondre el català, l’inmensa majoria d’obres de teatre que se fan en el nostre Regne usa la Normativa de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV). I en gran mida el teatre faller és responsable directe de l’èxit. No és d’estranyar que estos dies els catalanistes estiguen més calents que un gos malalt de ràbia.

Nacio Catalana: nacio d’espoliadors i lladres de cultura.

somvalencians1

“Són els catalans el lladre de tres mans” Francisco Quevedo (escritor).

¿S’imagina per un moment que des d’un periodic espanyol d’ideologia conservadora es repetira per activa i per passiva que el colombia Gabriel García Márquez, Premi Nobel de Lliteratura, és un escritor espanyol i que pertany a la nacio cultural espanyola? La progressia posaria el crit en el cel. Imperialisme, neocolonialisme espanyol, fascisme, consideren espanyols als colombians per a lo que volen pero per a lo que no volen no, etc. Lo sorprenent és que esta gent que s’escarotaria per una cosa aixina és la mateixa que despres diu que Ausias March fon un poeta catala naixcut en Gandia (en una epoca en la que Catalunya encara no existia, per a més inri). Els catalans carixen de cultura propia destacable i per aixo volen apropiar-se de la cultura dels pobles veïns. Per lo que consideren a Joanot Martorell o Ramon Llull autors “catalans” quan en realitat no ho foren mai.

Esta “nacio cultural catalana” es compon de corsaris i filibusters que es dediquen a apoderar-se de la cultura d’uns atres pobles i despres dir que és seua. La seua excusa és que valencians i balears parlem catala (cosa que és falsa). Tot aço partix d’una premissa equivocada del nacionalisme: identificar llengua en cultura. I aixo és del tot fals perque la llengua és una part de la cultura pero mai al reves. Hi ha moltes expressions culturals a on el paper de l’idioma és irrellevant: pintura, escultura, arquitectura, musica, gastronomia, festes populars, etc. ¿Quína importancia té l’idioma en un quadro de Joaquim Sorolla, en la Tomatina de Bunyol o en la Catedral de Palma de Mallorca? Cap. No obstant ho cataloguen com a cultura “catalana”. Ha quedat demostrat per tant, que la llengua no és igual a cultura sino unicament una part més de la mateixa com be puga ser-ho qualsevol atra.

Com a extensio de tot lo anterior, el fet de que dos pobles compartixquen idioma no significa necessariament que tinguen la mateixa cultura. I si no, que li diguen als irlandesos, que tantissim han patit per a independisar-se d’Anglaterra, que els seu millor escritor –James Joyce– pertany a la “nacio cultural anglesa”. Que li diguen als veneçolans que els seus millors artistes són en realitat colombians (quan Colombia i Veneçuela no es poden ni vore). En fi, que els valencians no sols tenim una llengua distinta de la catalana sino que encara que parlarem la mateixa llengua, aixina i tot seguiriem tenint una cultura propia i diferenciada de la catalana. I si els catalans persistixen en identificar llengua i cultura segur que no tindran cap inconvienient en considerar a Josep Pla o Salvador Dali com a part de la “nacio cultural andorrana”. Aposte a que l’idea els entusiasma molt.

 

FONT: Llengua Valenciana Blogspot. 14-9-2006.

—————————————————————————–

¿T’agrada l’articul? Pots llegir molts més com este en el meu llibre PER A OFRENAR NOVES GLORIES A VALENCIA. ¡Fes clic en la portada!

portada-sa-lluna-3a

La llengua catalana no existia en el segle XIX.

cara2

En l’escola se mos ha ensenyat que els valencians erem muts fins que uns colons procedents de Catalunya (en una epoca en la que Catalunya encara no existia) mos portaren la seua llengua: el catala. La realitat és distinta: l’Idioma Valencià i balear estan documentats des del sigle XIII mentres que el catala fon dialecte del llemosi fins a que en el I Congres de la Llengua Catalana en 1906 es decretà l’independencia del catala respecte al llemosi.

A partir d’ahi, el catalanisme tractà de reconvertir Valencià i balear de llengües independents a dialectes del catala. Pero que no em crega el llector per la meua paraula sino per la d’uns atres. Ara posem un text del segle XIX: un poema d’un autor catala (Carles Aribau) i que simbolisa la renaixença de les lletres catalanes. Atencio a la llengua en que afirma escriure el propi autor. Al final del poema, mos trobem un qüestionari tipo test.

ODA A LA PATRIA (Carles Aribau).

Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
oh serres desiguals, que allí, en la pátria mia,
dels núvols e del cel de lluny vos distingia,
per lo repós etern, per lo color més blau.
Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau,
com guarda vigilant cobert de boira a neu,
quaites per un forat la tomba del Jueu,
e al mig del mar immens la mallorquina nau.

Jo ton superbe front coneixia llavors,
com coneixer poqués lo front de mos parents,
coneixia també to so de los torrents,
com la veu de ma mare o de mon fill los plors.
Mes, arrencat després per fats persegudors;
ja no conec ni sent com en millors vegades;
així d’arbre migrat a terres apartades,
son gust perden los fruits e son perfun les flors.

Qué val que m’haja tret una enganyosa sort
a veure de més prop les torres de Castella,
si el cant del trobador no sent la mia orella,
ni desperta en mon pit un generós record?
En va a mon dolc país en ales jo em transport,
e veig del Llobregat la platja serpentina,
que fora de cantar en llengua llemosina,
no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis,
que ompliren l’univers de llurs costums elleis,
la llengua d´aquells forts que acataren los reis,
defenqueren llurs drets, venjaren llurs agravis.
Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
per estranya regió l’accent nadiu, no plora,
que en pensar en sos llars, no es consum ni sényora,
ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis!

En llemosí soná lo meu primer vagit,
quan del mugró matern la dolca llet bevia;
en llemosí al Senyor pregava cada dia,
e cántics llemosins somiavaca cada nit
.
Si quan me trobo sol, parl amb mon esperit,
en llemosí li parl, que llengua altra no sent,
e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
puix surten mes raons del centre de mon pit.

Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
que puga d’home en cor gravar la má del cel,
oh llengua a mos sentis més dolca que la mel,
que em tornes les virtusts de ma innocenta edat.
Ix, e crida pel món que mai mon cor ingrat
cessara de cantar de mon patró la gloria
e passe per ta veu son nom e sa memoria
als propis, las estranys, a la posteritat.

Bonaventura Carles Aribau.

FONT: Poema publicat originalment en el periodic El vapor. 1835.

PREGUNTA: ¿Per qué el poeta catala Carles Aribau afirma en 1835 escriure en llemosi i no en catala?

a) Carles Aribau fon un blavero secessioniste fasciste anticientific (ho diu el profe de “valencià”, que ho sap tot).
b) Carles Aribau era tan borinot que escrivia en catala pero no ho sabia ni ell (¡igualet que Ausias March, che!).
c) A on diu llengua llemosina en realitat volia dir llengua catalana (era dislexic i s’equivocà escrivint en el Word).
d) El catala no naix com idioma fins al I Congrés de la Llengua Catalana (1906); abans es dialecte del llemosi.

 

FONT: Llengua Valenciana Blogspot. 31-7-2006.

—————————————————————————–

¿T’agrada l’articul? Pots llegir molts més com este en el meu llibre PER A OFRENAR NOVES GLORIES A VALENCIA. ¡Fes clic en la portada!

portada-sa-lluna-3a

Bienvenidos a la Castilla Valenciana.

octaveta_11

La situacio de les llengües minoritaries ha millorat en Galicia, Euskadi i Catalunya. L’educacio en les aules ha segut un instrument clau. Pero en Valencia l’us del castella s’ha disparat precisament des de que es dona “valencià” en l’escola. La rao és que l’assignatura de Valencià no és tal, sino catala, i mentres que en Galicia, Euskadi i Catalunya s’ensenya la llengua propia d’alli, aci s’educa en un idioma en el qual no s’identifica ningu.

Si els valencians diuen “Mosatros estem aci jugant i botant en els chiquets” i en l’escola els obliguen a dir “Nosaltres estem aquí jugant i saltant amb els infants” algo falla. Perque quan tu i tot el teu voltant parleu d’una forma i en l’escola vos ensenyen una atra cosa que no coincidix en absolut, es crea un conflicte. Per lo tant, lo més senzill de tot és que els valencians acaben dient “Nosotros estamos aquí jugando y saltando con los niños”.

Molts catalanufos pensen que falta poc per a vencer la Batalla de Valencia. Ara be, yo pronostique que si els que defenem una Llengua Valenciana independent de la catalana perdem esta guerra, el bando catalanufo tampoc la guanyarà. Perque al final del dia lo unic que s’obtindra sera una castellanisacio massiva de Valencia en les proximes decades. Una castellanisacio massiva que de fet ya comença a ser realitat a hores d’ara.

En les quatre grans ciutats, en les comarques del Sur i de l’interior tot lo món parla ya en castellà. Pero és que en les comarques valenciaparlants la penetracio del castellà ya fa furor en la joventut. I faltava l’immigracio. En fi, que em pareix trist que en unes poques decades en Valencia es parle tant de Valencià com en Madrit. I tot per voler impondre una llengua aliena (el catala) com a instrument d’un colonialisme més propi del segle XIX.

Vint anys de donar catala en l’escola nomes ha servit per a que es dispare l’us del castella. Els valencians no mos identifiquem en una ortografia, gramatica i lexic que són totalment aliens a la nostra parla. Si es donara una autentica Llengua Valenciana en l’escola, encara estariem a temps de fer front a la castellanisacio. Pero si seguim en el catala pronte hi haura tres Castelles: Castella i Lleo, Castella La Mancha i la Castella Valenciana, clar.

 

FONT: Llengua Valenciana Blogspot. 20-7-2006.

—————————————————————————–

¿T’agrada l’articul? Pots llegir molts més com este en el meu llibre PER A OFRENAR NOVES GLORIES A VALENCIA. ¡Fes clic en la portada!

portada-sa-lluna-3a

 

Necessitem imperiosament l’unitat del valencianisme politic (2/2)

dv190106.0

Cal una aliança de concentracio nacional front a aquells que estan desmantellant Valencia. Tenim un Estatut que més que tal es una carta colonial, el PHN derogat, el AVE que pot arribar al 2020, el boicot a la Copa America, el deficit fiscal, l’endeutament massiu de la Generalitat i l’empobriment galopant de la societat, la falta d’una Agencia Tributaria propia, el catala en les escoles i mijos de comunicacio…Si Coalicio Valenciana i Unio Valenciana no s’unixen front a l’enemic comu, Valencia sera borrada del mapa. Mos juguem ser o no ser.

Formules s’han barallat moltes. L’absorcio de UV dins de CV, la disolucio dels dos partits per a fusionar-se en un nou que contaria en una nova estructura juridica, una coalicio dels dos grups a l’estil de Convergencia i Unio (CIU), o fins i tot es podria fer una especie d’Entesa “a la valenciana”, a on un sol paraigües incloguera a UV, CV, Accio Nacionalista Valenciana (ANV), etc. i que dixara les portes obertes a noves incorporacions. Yo no sé quina sera la millor formula, yo lo unic que sé és que cal l’unitat del valencianisme politic i cal ya.

El fet de que les forces politiques valencianistes estiguen dividides frena les aspiracions del valencianisme. Hi ha molta gent que s’animaria a votar per una candidatura unificada dels dos, o que fins i tot s’afiliaria. Pero clar, el fet de que vagen per separat els tira cap arrere. I estic convençut de que si estigueren units a hores d’ara el PP ya hauria perdut la majoria absoluta en les Corts Valencianes puix hauria precipitat el desembarc de carrecs peperos en les files de la candidatura unida, seguint l’ estela de Francesc Tomas Puchol, diputat de CV.

Hui decenes de mils de valencians esperem com mana caigut del cel la tan anhelada unitat del valencianisme politic. Sentandreu i Ballester són bons homens, que han fet un bon paper i que quan s’equivoquen no ho fan de mala fe. Pero als dos els recordaria lo que mos deia el meu mestre: cal eixercitar el punt T, el del trellat. Que negocien, que cedixquen els dos un poc. Si la candidatura unica al final no qualla, els potencials votants de segur que li tiraran en cara als dos dirigents no haver ficat suficient de la seua part per a juntar a Coalicio i Unio.

 

FONT: Llengua Valenciana Blogspot. 31-3-2006.

—————————————————————————–

¿T’agrada l’articul? Pots llegir molts més com este en el meu llibre PER A OFRENAR NOVES GLORIES A VALENCIA. ¡Fes clic en la portada!

portada-sa-lluna-3a

Necessitem imperiosament l’unitat del valencianisme politic (1/2)

dv190705

Tenía yo en l’institut un professor que mos deya que haviem d’eixercitar el punt T. Mosatros mos pensavem que haviem oit malament, i que es referia al famos punt G de les dònes. Pero no, es referia al punt T. Deya el meu mentor que el punt T era el del trellat i que estava dins del cap. Tot ve a colacio del continu anar i vindre de reproches dels dirigents de Coalicio Valenciana (CV) i d’Unio Valenciana (UV), dos partits condenats a entendre’s que no obstant estan donant de cara a la societat i als votants potencials una image que és prou grisa.

Joan García Sentandreu ha fet un grandissim paper. Ha retornat l’ilusio i l’esperança en un moment en que tot pareixia perdut. ¿Vos enrecordeu com estaven les coses abans de que Sentandreu creara un partit politic? Josep Maria Chiquillo, el Segon Pacte del Pollastre, transfuguisme, fracassos electorals, mentires, servilisme al PP… La gent critíca molt a Sentandreu, pero ya ningu se’n recorda de com estaven les coses fa sols dos anys. Ara mateix, CV ya té representacio autonomica i el PP es troba molt acollonat. Qui ho diria fa sols dos anys.

Chimo Ballester ha conseguit reestructurar un partit a la deriva i ficar orde dins de les seues files. Actualment té la responsabilitat historica de ser el primer president de UV integre, honrat i valencianiste, cosa que no ha segut ni Vicent González Lizondo ni Hector Villalba ni Josep Maria Chiquillo ni Juli Chanzà, que han portat a un partit que arribà a ser la tercera força valenciana (i en ocasions la segona) a una debacle. Ballester deu tallar en la trista dicotomia que ha portat en l’ultima decada a UV a convertir-se en un simple apendix del PP.

A Sentandreu li diria que tinga més mà esquerra, que siga més moderat quan hi haja que ser-ho, que se cacen més mosques en una gota de mel que un barril de vinagre. I a Ballester li diria que per damunt de lliderages o de personalismes, està la tan necessaria unitat del valencianisme politic. Als de CV els diria que l’enemic no es UV i als de UV que l’enemic no és CV. L’enemic dels valencians es diu PP, PSOE, Entesa, BNC, CIU, ERC… Pense que Valencia està massa sobrada d’enemics com per a que anem mosatros tirant-mos pedres al cap.

 

FONT: Llengua Valenciana Blogspot. 30-3-2006.

—————————————————————————–

¿T’agrada l’articul? Pots llegir molts més com este en el meu llibre PER A OFRENAR NOVES GLORIES A VALENCIA. ¡Fes clic en la portada!

portada-sa-lluna-3a

Anteriores Entradas antiguas Siguiente Entradas recientes