El multimillonari empresari holandés Freddy Heineken no només fon el president de l’empresa cervesera més famosa del món-a la qual el seu llinage dona nom-, sino que ademés fon també un declarat europeiste i un apassionat de les cultures. En 1992 publicà un panflet titulat Els Estats Units d’Europa ¿una eurotopia? en la que proponia una Europa federal -els Estats Units d’Europa- composta per dozenes de chicotets estats europeus (la majoria d’entre uns 5 i 10 millons d’habitants), en una història comuna, una cultura pròpia i una homogeneïtat ètnica.
A principi dels 90 hi hagué una forta eclosió de nacionalismes en Europa que va donar pas a una vintena de nous estats després de la desintegració de l’Unió Soviètica, Yugoslàvia i Checoslovàquia. També en 1992 se firmà el Tractat de Maastrich que significava el pas d’un mercat comú exlusivament econòmic com la Comunitat Econòmica Europea (CEE) a un ambiciós proyecte polític com l’actual Unió Europea (UE). Heineken pensà que eixa explosió de noves nacions-estat d’Europa Oriental podia traslladar-se a tot el continent i ajudar al mateix temps a forjar una gran aliança de pobles.
L’idea era que seria més fàcil construir una gran nació europea si es componia d’estats menuts que no perderen el temps competint entre ells per l’hegemonia de la UE com fan els grans. Els actuals estats europeus són massa menuts per als assunts internacionals i massa grans per a la vida del dia a dia. Per tant, calia construir una superpotència europea que a nivell exterior abordara els reptes internacionals i a nivell interior estiguera composta per estats menuts que acostaren l’administració al ciutadà i formaren una unió molt més equilibrada al tindre tots un tamany molt paregut.
Heineken, inspirat potser per pensadors com Leopold Kohr o Friedrich Meinecke, dividí el mapa europeu en 75 estats de chicotetes dimensions. Per supost no era més que una proposta i la reordenació territorial resultava, en alguns casos, prou discutible. Pero la qüestió és que dins d’eixe mapa figurava un Estat Valencià sobirà, independent i diferenciat d’Espanya i de Catalunya. Heineken sabia be que el nostre poble té identitat pròpia. Més allà d’esta eurotopia, l’idea d’una Europa dels pobles en la que els valencians tingam veu i vot continua viva a dia de hui.
El de Singapur quizás sea uno de los casos más sobresalientes de cómo el independentismo puede traer la prosperidad a una nación. El minúsculo país se independizó de Gran Bretaña en 1963 y de Malasia en 1965. Hoy supera ampliamente a sus dos ex-metrópolis en renta per cápita y en indicadores de calidad de vida.
La isla ha llevado a cabo en los últimos años una agresiva política fiscal que ha atraído capitales. Además ha prosperado gracias a la inversión extranjera y a su apuesta por la tecnología, lo que le ha convertido en uno de los cuatro tigres asiáticos, junto con Taiwan, Corea del Sur y Hong Kong, verdaderos nuevos ricos de Asia.
No obstante, la principal fortaleza de Singapur radica en el comercio. Cuenta con el mayor puerto comercial del mundo, líder indiscutible en número de contenedores, por encima del de Rotterdam. Su actividad portuaria es tan prolífica y competitiva que prácticamente monopoliza el comercio de buena parte de Asia.
Singapur tiene, no obstante, un problema muy grave: el espacio vital. Es una ciudad-estado muy pequeña y está superpoblada. En las últimas décadas ha ganado terreno al mar sin cesar y hasta el aeropuerto de Changi, uno de los mejores del orbe, se halla sostenido parcialmente sobre tierra artificial asentada sobre el agua.
Esta colosal obra de ingeniería se ha logrado gracias a la compra de millones de metros cúbicos de arena a la vecina Indonesia. Esto produjo el hundimiento bajo las aguas de no pocos islotes de este depauperado país, que ha decidido que no venderá ni un palmo más de tierra. Birmania suministra ahora la materia prima.
El bravo pueblo singapurense, con esfuerzo y tesón, somete a la naturaleza y hace de su patria una isla creciente en lo económico y lo físico. Singapur representa el orgullo nacionalista, la casta, la agresividad de un país diminuto que domina a otros gigantes. Es un pueblo fiero. No en vano su nombre quiere decir ciudad de los leones.
El espíritu de Arenys de Munt se abre paso en España. Esta localidad catalana celebró el pasado 13 de septiembre una consulta popular sin precedentes. A la pregunta de «¿Está de acuerdo que Cataluña devenga un Estado de derecho, independiente, democrático y social, integrado a la Unión Europea?» el 96% de los votantes se decantó por el sí, con una participación del 41% del padrón, similar a la de los comicios europeos o a la del referéndum que aprobó el Estatuto catalán de 2006.
Ayer, 13 de diciembre de 2009, se volvió a formular la pregunta a la ciudadanía de 166 localidades catalanas. El sí a la independencia ganó de calle con un 94% del total del voto. Como partidario que soy del derecho a la autodeterminación y de la democracia directa, considero esta consulta popular una auténtica fiesta de la democracia que, si bien no tiene valor legal alguno, sí contiene un indudable peso moral y social que debiera hacer reflexionar y mucho a la casta política y a la prensa de Madrid.
El actual Estado Español tiene los días contados. Con el avance imparable de la democracia y las libertades nacionales, cada vez va a ser más difícil para España tener argumentos de cara a una hipotética secesión catalana. Especialmente, a partir del precedente jurídico internacional que supuso la independencia de Kosovo en 2008, la cual sienta un cambio en las reglas del juego: la secesión puede ser unilateral en tiempos de paz mientras cuente con apoyo de un grupo de países que reconozca al nuevo estado.
En los últimos tiempos un sinfín de nuevos estados se ha abierto paso en las entrañas de Europa: Ucrania, Lituania, Eslovaquia, Croacia, Montenegro, etc. España siempre argumenta lo mismo: que no es un caso comparable, que Cataluña no es Montenegro, que son casos distintos, etc. Y puede que tenga razón. Pero yo me pregunto: ¿qué inverosímil excusa pondrán los españoles el día que se independicen Flandes o Escocia? Porque ahí ya estamos hablando de Europa occidental, con una tesitura muy similar a la nuestra.
Yo auguro la desaparición de la actual España. Es cuestión de tiempo que Euskadi y Cataluña sean estados soberanos. Eso no tiene por qué significar la desaparición de España como tal. España puede sobrevivir a esto igual que sobrevivió a la pérdida de Cuba o de Argentina. Pero afectará a las fronteras del actual Estado Español y puede ocasionar un importante efecto dominó en otras autonomías, especialmente si éstas perciben que a Cataluña o a Euskadi les va mejor fuera de España que dentro de ella.
Montenegro ha experimentado un radical giro de 180º en su forma de pensar. La antaño consciencia nacional de lealtad y vocación unionista ha dejado paso en muy poco tiempo a una fiebre nacionalista desbordante. Montenegro se independizó de Serbia en 2006, es decir, hace ahora tres años. ¿Y qué tal le ha ido?
En sólo tres años de soberanía, el Producto Interior Bruto (PIB) del nuevo estado ha crecido un 84%, el sueldo medio se ha doblado, el paro ha descendido del 32 al 10%, el país ya no depende de las inversiones rusas y serbias, apunta a la Unión Europea (UE) y el montenegrino, antes considerado dialecto, es ahora idioma oficial.
El primer ministro montenegrino, el nacionalista Milo Djukanovic, es considerado poco menos que un rey y es que el cambio ha sido tan radical que si el referéndum de autodeterminación de 2006 se repitiese hoy, muchos proserbios que entonces votaron contra la independencia hoy lo harían a favor.
Montenegro es el ejemplo más palmario de lo que ocurre con un país cuando suelta el lastre: que despega. El lastre era Serbia, a la que Montenegro ha sido leal históricamente, hasta que la gente se quitó la venda de los ojos y se dio cuenta que no tenía sentido alguno pertenecer a un país problema como lo fueron Yugoslavia y Serbia.
El pueblo montenegrino recuerda por su gran lealtad y voluntad de sumar al pueblo valenciano. Pero, como los valencianos, también los montenegrinos tienen un límite a su enorme paciencia. El hartazgo de tanta humillación y centralismo acabó empujando a ser independentista a una ciudadanía que jamás lo fue.
Montenegro es hoy una de las patrias más jóvenes pero con más porvenir de Europa y el espejo en que se miran los nacionalistas de todo el continente. En el futuro volverá a ser un estado rico y próspero pero en el presente ya goza de la mayor de las fortunas de las que puede disfrutar cualquier pueblo: la de ser una nación libre.
I es dira Montenegro. L’Unio Europea (UE) exigia dos requisits per a validar la seua secessio de Servia. Que al manco el 51% del poble votara en el referendum d’autodeterminacio i que el Sí a l’independencia superara el 55%. Els dos s’han cumplit. 55,4% per al Sí i una participacio de més del 86%. Montenegro, un païs que té el tamany de Murcia, 670.000 habitants i Podgorica de capital, obte aixina la sobirania despres de que Eslovenia, Croacia, Bosnia-Herzegovina i Macedonia ho feren als 90. Montenegro fon sobirana entre 1878 i 1918.
Els montenegrins sempre han estat per l’unio en Servia. De fet, en 1992 votaren en referendum continuar units. Pero els permanents conflictes interns han multiplicat l’independentisme en l’opinio publica. El poble s’ha cansat de tants problemes i el primer ministre Milos Djukanovic -abans unioniste- s’ha convertit en el pare de la nacio. Es confirma la disolucio de Servia i Montenegro (hereua de Yugoslavia) i ara Servia, per autoritaria i centralista, es queda sola i sense eixida a la mar. Que prenga nota Madrit per lo que puga ocorrer aci.
El dret d’autodeterminacio és una cosa que no deu espantar a ningu. En els països del nostre entorn s’ha donat. De fet, en 1946 el poble feroes decidi en un plebiscit que les Illes Feroe s’independisaren de Dinamarca (encara que el govern danes anulà la votacio). Actualment, Dinamarca no es nega a l’independencia feroe. En Chipre es feu un referendum en 2004 per a vore si es reunificava l’illa. I arraïl de les negociacions del govern d’ Espanya en ETA es posa sobre la taula l’exigencia del dret d’autodeterminacio per a Euskadi i el poble vasc.
La ONU avala el dret d’autodeterminacio per al Sahara Occidental. Tal dret està expressament reconegut per les lleis per a l’illa de Bouganville (Papua-Nova Guinea) i per als estats federats que componen Etiopia. Una de les ultimes nacions en independisar-se en el planeta fon Timor Occidental, que es separà d’Indonesia arraïl del referendum de 1999. Quebec ha plantejat el seu proyecte d’estat lliure associat en les consultes de 1980 i 1995. I en el món hi ha un bon grapat d’estats “de fet”: Abjasia, Palestina, Taiwan, Somalilandia, Puntlandia, etc.
Si fem paralelismes entre Yugoslavia i Espanya, Eslovenia sería Euskadi i Croacia Catalunya. És dir, dos pobles que tenen molt clara sa identitat. Montenegro és més com Galicia o Valencia; un poble historicament fidel, lleal i partidari com el que més de l’unitat estatal pero que en el pas del temps comença a vore que no té sentit continuar en un païs-problema, que més val sol que mal acompanyat. Montenegro ha pegat un gir de 180º: d’unionistes a separatistes. Algo comença a canviar. El germen independentiste s’escampa i pot arribar aci.
FONT: Llengua Valenciana Blogspot. 23-5-2006.
—————————————————————————–
¿T’agrada l’articul? Pots llegir molts més com este en el meu llibre PER A OFRENAR NOVES GLORIES A VALENCIA. ¡Fes clic en la portada!
Tras la declaración del alto el fuego permanente de ETA, el pueblo vasco se encamina a una encrucijada. ETA se encuentra cada vez más débil desde la muerte de Miguel Ángel Blanco y la nueva coyuntura internacional que supuso los atentados del 11-S. Dos sendas llevan a la paz, la de los halcones que no quieren negociar con los terroristas y apuestan exclusivamente por la vía policial para vencerles (aunque costaría mucho tiempo) , y la de las palomas que apuestan por una solución dialogada y razonable (lo cual acortaría los plazos para la paz).
A favor de las palomas cabría decir que si no se hubiese negociado, actualmente seguiría habiendo terrorismo en Irlanda, Quebec, Córcega o Italia. ETA está muy débil y anhela rendirse aunque no puede ya que tras 40 años de lucha armada sus directores no pueden dejar las armas sin obtener nada, puesto que sus bases sociales les echarían en cara esta rendición incondicional y les acusarían de alta traición. ETA necesita tener algo en las manos para mostrarlo como un trofeo a sus acólitos, algo que pudiera justificar poner fin a tantas décadas de lucha.
Se podría llegar a una solución intermedia y consensuada que satisficiera a todas las partes y diese lugar a la paz. Tal vez una mejora del autogobierno, un nuevo Estatuto vasco, el acercamiento de los presos a Euskadi, la amnistía para reos que no tengan las manos manchadas de sangre, etc. Términos inaceptables para el Estado Español y especialmente para las víctimas serían la excarcelación de los asesinos, la independencia de Euskadi o la anexión de Navarra y de Iparralde (en el Estado Francés) dentro de la actual Comunidad Autónoma Vasca.
A favor de los halcones destacaría la inmoralidad que supone negociar con los pistoleros. Si no se negocia con los mafiosos ni con los violadores ni con los estafadores… ¿por qué debiera ser diferente con los terroristas? El hecho de hacer concesiones o pagar precios políticos a cambio del fin de la violencia es de una ética dudosa. La sensación de impunidad podría crear una fractura social irreconciliable al estilo de la de las dos Españas, en la que el avasallamiento de los vencedores sobre los vencidos durante la dictadura alimenta el rencor aún hoy.
Además se corre el serio riesgo de que ésta sea una nueva tregua trampa o de que en caso de no serlo ETA se disuelva como banda terrorista pero se reconvierta a mafia dedicada al narcotráfico, las extorsiones, casinos… Y así como en Irlanda la entrega de armas del IRA ha sido poco transparente, seguramente ocurriría igual con ETA. Los halcones o las palomas, el estado de derecho o el diálogo, el camino largo o el corto. Ambos tienen sus ventajas y sus riesgos… Los vascos deben decidir ahora que senda tomar… El futuro y la paz les va en ello.
FONT: Llengua Valenciana Blogspot. 11-4-2006.
—————————————————————————–
¿T’agrada l’articul? Pots llegir molts més com este en el meu llibre PER A OFRENAR NOVES GLORIES A VALENCIA. ¡Fes clic en la portada!
Un dels crits de guerra més famosos del catalanofascisme de les decades dels 70 i 80 era el de “Sense Valencia no hi ha independencia”. Aço vol dir ni més ni manco que Catalunya per sí a soles no tenía suficient pes com per a poder obtindre l’independencia d’Espanya i que necessitava de l’ajuda de Valencia i Balears si volia atenyer este objectiu. Es tractava de construir una especie de Portugal de l’Est (els Païsus Imaginaris) que en este cas sí, contarien en la suficient força demografica com per a lliberar-se al fi de Castella i del seu jou.
Pero la realitat és precisament la contraria. Si Catalunya s’anexionara Valencia no tindria cap possibilitat d’atenyer un estat independent. Perque no es tracta simplement de sumar més poblacio per que sí, sino de sumar més poblacio independentista (la qual sería la clau en un referendum d’autodeterminacio) i és un fet que els valencians se senten a gust dins d’Espanya. Aixo podra agradar o no no, es podra estar d’acort o no, podra considerar-se una benediccio o una malediccio, pero lo que no pot negar ningu és que és la veritat. Agrade o no.
Ara m’estic enrecordant d’una enquesta que feren fa temps. Es tractava d’analisar el grau d’espanyolitat que hi havia autonomia per autonomia. Els més espanyolistes de tota Espanya eren els balears, els segons n’eren els valencians, tercers navarresos i quarts madrilenys. Lo de Madrit més o manco s’enten –és la capital de l’Estat-, ara be, no dixa de ser curios que els tres pobles més espanyolistes de tota Espanya tinguen els tres una cosa en comu: que se senten amenaçats d’anexio per atres pobles veïns… Aço deuria fer reflexionar a més d’u.
En Catalunya la poblacio que és favorable a independisar-se d’Espanya és aproximadament d’un 30% (és dir, els votants de ERC i una part dels votants de CIU). Pero el percentage d’independentistes en Valencia deu ser d’un 5 o 6% com a molt. Aixo significa que si Catalunya s’anexionara Valencia, s’estaria anexionant una terra a on quatre millons de persones es senten espanyoles en major o menor grau. ¿Cóm podria guanyar-se un supost referendum d’autodeterminacio als Païsus Imaginaris en una cantitat tan gran de botiflers com diuen ells?
Lo cert és que els catalans mai podrien independisar-se d’Espanya si contaren en una carrega aixina. Si yo fora un independentiste catala lo primer que faria seria oblidar-me de Valencia i Balears, dos pobles que en el fondo no serien sino un obstacul insalvable per a l’independencia de Catalunya. Els valencians i els balears sols serien un llastre del que cal lliberar-se lo més pronte possible si és que els catalans volen mamprendre el vol. Sense Valencia sí hi ha independencia. Pero junt ad ella no. La microscopica Andorra és bona prova d’aixo.
FONT: Llengua Valenciana Sí. 3-3-2006.
—————————————————————————–
¿T’agrada l’articul? Pots llegir molts més com este en el meu llibre PER A OFRENAR NOVES GLORIES A VALENCIA. ¡Fes clic en la portada!
1) La primera i fonamental és que ofrenem noves glories a un estat que diu que els valencians parlem catala.
2) Valencia aporta l’11% de la riquea total de l’Estat pero tan sols rep el 5%.
3) Com a premi per la nostra solidaritat, els aragonesos mos bramen: “¡Ni una gota d’aigua als valencians!”.
4) Els forasters (madrilenys, etc.) en la nostra propia terra mos diuen: “¡Eh tu, a mi em parles en cristia!”.
5) Els nostres diners servixen per a construir infraestructures en la Meseta i Catalunya.
6) En 2002 el port de Barcelona rebe cinc voltes més diners que el de Valencia.
7) En 2003 l’ampliacio de Barajas s’emportà el triple de lo pressupostat per a tota l’autonomia de Valencia.
8) ¿PHN, AVE, Parc Central, Parc Industrial de Sagunt…? ¡No passa res, la copa a l’any que ve!
9) José María Aznar, Eduardo Zaplana i Jordi Pujol acordaren fer oficial el catala en Valencia.
10) PP, PSOE i EU –els tres són partits espanyols- van a ficar el catala dins de l’Estatut Valencià.
11) ETA mos fica bombes per ser Valencia territori espanyol.
12) El memorandum de llengües de ZP sols parla de castella, gallec, vasc i catala… ¿I el Valencià qué?
13) El Valencià no és una llengua oficial en l’Unio Europea (UE) perque no som un estat independent.
14) Les taronges marroquines inunden Valencia cada volta que Espanya vol quedar be en Marroc.
15) Els futbolistes valencians juguen en una seleccio –l’espanyola- que sempre cau en octaus de final.
16) Ni Expo ni JJOO ni Capital Cultural Europea ni res de res. Damunt, ¡boicot a la Copa America!
17) La Biblioteca Nacional –d’Espanya- califica els llibres en Valencià dins de l’epigraf de CAT.
18) El diccionari de la RAE diu des de 1970 –abans no- que el Valencià és una variant del catala.
19) Si forem un estat independent, no vindrien a manifestar-se cada 25 d’Abril a favor dels PPCC.
20) En les Escoles Oficials d’Idiomes –dependents d’Espanya- s’ensenya “Valencià-Catala”.
21) El president del Consell d’Estat (Espanyol) inclou a Valencia en la Comunitat Nacional Catalana.
22) La Policia Estatal Espanyola et dete simplement per identificar-te en Valencià.
23) La Policia Estatal Espanyola et nega la possibilitat de fer una denuncia si és en Valencià.
24) TV3 emet la seua propaganda panca en terres valencianes.
25) La festa de la Geperudeta –patrona dels valencians- no ix en cap mig de comunicacio estatal.
Etc.
Etc.
Etc.
¡Ale, a ofrenar noves glories a Espanya!
FONT: Llengua Valenciana Sí. 19-5-2005.
—————————————————————————–
¿T’agrada l’articul? Pots llegir molts més com este en el meu llibre PER A OFRENAR NOVES GLORIES A VALENCIA. ¡Fes clic en la portada!
Molts espanyoleros argumenten que si Valencia fora un estat independent sería un estat insignificant sense cap pes en el món, que un estat tan chicotet no podria defendre be els seus interessos i que ningu el sabria situar en el mapa. Per als interessos valencians lo més convenient és estar dins d’Espanya –segons els espanyoleros- puix és este un estat que conta en un relatiu prestigi, influencia, poder i força a escala internacional. Pero ¿és cert aço?
El governador de Florida, Jeb Bush, presentà en el seu dia a José María Aznar no com a president del govern del Regne d’Espanya, que és lo que era llavors, sino com “el primer ministre de la Republica Espanyola” quan el de primer ministre és un carrec que no existix en l’Estat i des de 1939 Espanya ya no és una republica. El president d’Estats Units, George W. Bush, preguntà “si la Moncloa era el rancho d’Aznar”. En aixo està dit tot.
En la foto de les Açores sols els diaris espanyols retrataren als tres mosqueters. En l’estranger, publicaren la foto de Bush i del primer ministre britanic Tony Blair i retallaren la cara d’un president trivial (Aznar) d’un estat insignificant (Espanya). Si vas a Estats Units i dius que vens d’Espanya, es pensen que eres mexicà i et pregunten si en Espanya la gent té duches o si es banya en el riu, si dispon de coches o si encara va montada en ruc.
Recorde un programa de Caiga qui caiga en que u dels periodistes es traslladà a Estats Units i abordà a la gent en mig del carrer: “Per favor, situe Espanya en este mapa d’Europa”. El primer va senyalar França, el segon Finlandia i nomes el tercer situà correctament Espanya. Potser alguns diran que aço es deu a que el poble estadounidenc és ignorant en general i no sap a on es troba Espanya perque ni sap d’Espanya ni sap de res.
Pero Espanya és ningunejada en tot lo món. En 2003 tenistes espanyols acodiren a Australia per a disputar un partit i alli sonà l’himne de la Republica Espanyola… ¡Ignoren inclus quin és l’himne de l’Estat! En la prensa internacional apenes es parla d’Espanya, en la boda del Princip Felip hi hague un rosari d’absencies de caps d’estat, i ni tan sols America Llatina considera important hui per hui a Espanya, ¡i aixo que parlem del Tercer Món!
Esta és la proyeccio internacional d’Espanya. Est és l’orgull i el prestigi internacional de ser espanyol. És per lo tant que yo em pregunte: Ya que ni dins d’Espanya ni tampoc fòra d’ella, van a saber en l’estranger a on està situada Valencia ¿per qué no optem per una Nacio Valenciana lliure i sobirana en lloc d’argumentar una inexistent força i prestigi internacionals com grans ventages de permaneixer en un Estat sense cap pes en el món?
FONT: Llengua Valenciana Sí. 18-5-2005.
—————————————————————————–
¿T’agrada l’articul? Pots llegir molts més com este en el meu llibre PER A OFRENAR NOVES GLORIES A VALENCIA. ¡Fes clic en la portada!
Hi ha un parell de teories interessants sobre els nacionalismes en Europa. La primera és del filosof Fernando Savater. Diu que a l’igual que Espanya fon un camp d’experimentacio en els anys 30 a on esclatà una guerra que despres es traslladà al continent per efecte contagi, ara podria tornar a repetir-se l’historia pero en el fenomen nacionaliste. Si Euskadi conseguix l’independencia podria produir-se un efecte domino en Europa que afectaria a unes atres nacions sense estat (Escocia, Corsega…) per lo que passariem a l’Europa de les tribus i sería el fi de l’Unio Europea (UE). Em pareix una visio massa apocaliptica; no crec que la UE desapareguera, de fet l’Europa dels pobles podria gojar inclus de molt més acomodo i estabilitat que la dels estats que tenim ara.
L’atra teoria li la he sentit varies voltes als comunistes. Asseguren que l’auge de nacionalismes que hi ha en tota Europa no és casual; es tracta d’un “incendi provocat”. Algu es trobaria molt interessat en que una serie de pobles s’independisaren (Galicia, Euskadi, Catalunya, Bretanya, Corsega, Gals, Escocia, Veneto, Padania, etc.) i per tant estaria fomentant estos moviments de lliberacio nacional i finançant-los des de les ombres. Tal incendi provocat sería obra d’un piroman: Alemanya. De fet, si conseguira el desmembrament d’Espanya, França, Italia i Gran Bretanya, Alemanya sería l’unic estat fort de la UE i els atres estats menuts serien els satelits que orbitarien en torn a l’astre-rei alema. A canvi, tots estos pobles conseguirien l’independencia per fi.
La teoria és verosimil per les següents raons:
1) Alemanya és l’unic estat dels cinc forts de la UE que no té cap problema de nacionalismes.
2) S’ha descobert que darrere de la desintegracio de Yugoslavia, estava la mà allargada d’Alemanya, que promogue l’independencia d’Eslovenia per a aumentar la seua area d’influencia.
3) Alemanya fon el primer estat en reconeixer la sobirania dels nou-nats Eslovenia, Croacia, Macedonia, etc. i podria estar tractant de repetir la mateixa jugada en l’Estat Espanyol.
4) Alemanya podria consolidar la seua hegemonia comercial i economica sobre la UE si no existiren grans estats que li feren front de tu a tu.
De ser cert tot aço, el valencianisme podria tindre en Alemanya una sucosa font de finançacio, un manà caigut del cel.
FONT: Llengua Valenciana Sí. 16-5-2005.
—————————————————————————–
¿T’agrada l’articul? Pots llegir molts més com este en el meu llibre PER A OFRENAR NOVES GLORIES A VALENCIA. ¡Fes clic en la portada!
Este bloc es gratuito pero tiene sus costes, de dinero y de tiempo. Si quieres y puedes, haz una pequeña donación. Por pequeña que sea, será importante. Muchísimas gracias por ayudar a seguir mejorando esta página web.
Comentarios recientes