Yo soc dels que pensa que, en mida de lo possible, els homenages cal fer-los quan u viu. Per això precisament, ara que es troba en l’hivern de la seua vida, voldria escriure unes llínies que, encara que no arriben a fer justícia en absolut en el talent inconmensurable d’este singular home, sí puguen almenys ser humil testimoni de l’honor i el privilegi que és per a mi haver pogut viure en la mateixa época que un dels millors poetes valencians del segle XX i de sempre. Parle, evidentment, i com no podia ser d’una atra manera, del senyor Anfós Ramon i Garcia.
Anfós Ramon és el poeta valencià més llorejat de tots els temps. Ha conquistat centenars de premis lliteraris. Això significa que en tota l’història del Regne de Valéncia, una història que fins a lo que sabem actualment naix en el Rei Leovigilit en el segle VI fins a l’actualitat -en ple segle XXI-, ningú ha arribat a superar o inclús igualar este increïble registre. O dit d’una atra manera: Anfós és el més premiat en quinze segles d’història, en una gran nació a on ha hagut poetes que han compost els seus versos en llatí, en àrap, en llemosí, en valencià, en castellà i en català. Que no és poc.
Per a la posteritat queden ya obres mítiques com A tres carrers, Sembrarem la veritat, Des de la veu del silenci, Ofici de Paraules, La clau del llavi obert o Rapsòdia en carn per dins, entre unes atres. Dels numerosos guardons destaquem el Premi Valéncia, el Xavier Casp, el Ciutat de Castelló, el Falla Pintor Andreu d’Alzira, el Roïç de Corella, el Bernat i Baldoví, el Josep Maria Guinot, les Flors Naturals d’Algemesí o Valéncia i molt especialment el Premi Nacional de Lliteratura en Llengua Valenciana i el Llealtat. Sa antologia poètica i les memòries es publicaren fa poc.
Són molts i molt importants els poetes valencians que ha hagut a lo llarc del passat segle XX: Teodor Llorente, Miquel Hernández, Xavier Casp, Chimo Lanuza… Anfós Ramon és tan gran o més que qualsevol d’ells. És un dels grans creadors vius en llengua minoritària en Europa a l’altura de Milan Kundera, Bernardo Atxaga, Amos Oz o Ismail Kandare. El Premi Nobel de Lliteratura només està reservat per als que escriuen en anglés o francés pero si existira un Nobel per a autors en llengües minoritàries en tota justícia deuria guanyar-lo Anfós Ramon.
Encara que el 99% de la seua producció és en llengua valenciana, també ha fet incursions en castellà. Ramon posseïx eixe talent que només els genis tenen: arribar als cors, expressar coses molt complexes usant paraules molt senzilles. El seu estil neorrealiste incidix en eixes coses menudes que són les que fan gran a la vida i està impregnat del dolor i l’angoixa que comporta vore com una pàtria se desmorona i es mercadeja en ella i es ven a trossos. També ha cultivat una vasta obra de poesia fallera i festiva que destaca per una ironia subtil i un sentit de l’humor deliciosament àcit.
Pero per lo que més l’admire és per ser un intelectual compromés en la seua pàtria i en la seua llengua. Ell podria haver pres el camí fàcil: el d’usar una llengua majoritària com l’espanyol o haver-se venut al pancatalanisme. Pero Anfós no ha naixcut per a ser traïdor sino patriota, encara que això signifique quedar condenat a l’ostracisme a mans de la renegada i despreciable classe política que actualment nos desgoverna. Algun dia, si hi ha justícia en este país nomenat Regne de Valéncia, es reconeixerà la colosal figura d’Anfós Ramon: un dels millors poetes valencians d’ahir, hui i sempre.
Josué Ferrer. 
Comentarios recientes