25 d’Abril: ¿Catalans «per just dret de conquista»?

El 25 d’Abril és un dia gran per als valencians. És un dia històric en que reivindiquem llibertats nacionals i en que conmemorem la derrota que patírem en la Batalla d’Almansa contra les tropes borbòniques del rei Felip V, qui suprimí els nostres Furs i en conseqüència acabà ab el Regne de Valéncia com un estat independent, lliure i sobirà en Europa. Aixina passàrem de ser nacionalment valencians a ser nacionalment espanyols de la nit al matí. Fa més de 300 anys ya. I tot per la força salvage de les armes.

Lo que em crida l’atenció és que el pancatalanisme pretenga apoderar-se  d’esta cita. Cada 25 d’Abril uns pocs mils de renegats ¿valencians? es manifesten en favor de que Valéncia siga anexionada cultural i territorialment per Catalunya.  Es queixen de que mos feren espanyols «per just dret de conquista» pero ells volen que sigam catalans ab els mateixos arguments. Diuen voler l’independència pero… ¿cóm podriem ser independents els valencians depenent de Barcelona? El catalanisme no té ni cap ni peus.

Que uns pocs traïdors antivalencians se vullguen apoderar de l’ideologia progressita promou paradoxes tan increïbles com que una manifestació antiglobalisació que en una atra autonomia tindria decenes de mils de manifestants ací només tinga 500. O que el poble valencià acodixca massivament  al 9 d’Octubre pero rebuge el 25 d’Abril, per haver-se convertit en niu de rates catalanistes. El pancatalanisme s’ha convertit en el primer obstàcul per a que sorgixca un nacionalisme valencià arrelat i fort.

Perque si algun dia ha d’haver d’algun nacionalisme fort serà d’estricta obediència valenciana i no un moviment que en el fondo amaga un regionalisme valencià dins d’uns utòpics països catalans rebujats pel 99% de la societat. L’independentisme només pot vindre de l’orgull de ser valencians, no d’un complex d’inferioritat de voler ser lo que no som. Si este 25 d’Abril els catalanistes ¿valencians? realment volen fer algo útil per la seua terra, que facen les maletes, que emigren a Barcelona i que mos deixen en pau.

Val d’Aran: ¿la futura Andorra?

La Val d’Aran o Valle de Arán es una montañosa y aislada nación sin estado enclavada en los Pirineos Catalanes. Con tan sólo 10.000 habitantes, los araneses cuentan con una de las lenguas minoritarias más pequeñas de Europa. Su cultura occitana les hace sentirse próximos a Occitania, con quienes tienen mucho en común.

El aranés defiende su singular tierra, desconfía de los forasteros y da muy pocas facilidades para que el inmigrante se integre. Es una etnia de clanes, con todos los recelos típicos de una sociedad rural y cerrada que, no obstante, cuenta con un nivel de vida muy alto así como también desigualdades sociales considerablemente grandes.

Los araneses, como los valencianos o los baleares, sufren el colonialismo catalanista. Durante más de un siglo tuvieron que escuchar que el aranés era un dialecto del catalán, que negarlo era de anticientíficos o de fascistas. En 1990 la Generalitat Catalana cedió al fin ante la realidad y reconoció el aranés como idioma oficial.

En Arán la consciencia nacional avanza. Uno de cada cuatro araneses apuesta por una nación independiente separada de Cataluña. A otros les gustaría dotarse de una autonomía propia, al estilo de Ceuta o Melilla. Incluso los que se sienten catalanes o españoles, se consideran a sí mismos araneses por encima de todo.

Cataluña se queja del centralismo de Madrid y reclama la independencia.  Arán hace exactamente el mismo discurso con respecto a Barcelona. Pero después lo que los catalanes reclaman para sí mismos se lo niegan a los araneses en un cínico ejercicio de doble moral. Tal hipocresía exacerba el odio anticatalanista en Arán.

En el Valle tienen claro que un Arán independiente tiene mucho futuro porque puede ser una nueva Andorra en lo financiero y lo turístico. Entre los catalanes, hay quien pretende subyugarlos de forma imperialista y otros que abogan por la autodeteminación del Valle. Arán: un país diminuto en dimensiones pero colosal en valor.

Aragón sucumbe ante el cáncer pancatalanista.

Hace unos días se aprobó en el Parlamento aragonés una inicua, infame, bastarda y villana Ley de Lenguas que considera como idiomas propios del Reino de Aragón el altoaragonés (de lo cual me alegro profundamente) pero también el catalán, aunque no concede rango de oficialidad a ninguna de las dos. La felona iniciativa ha salido adelante con los votos a favor del Partido Socialista Obrero Español (PSOE) y la Chunta Aragonesista (CHA), la oposición del Partido Popular (PP) y Partido Aragonés (PAR), y la abstención de los comunistas de Izquierda Unida (IU).

La infame noticia evidencia que Aragón ha sucumbido a las garras de ese cáncer pancatalanista que se expande sin freno ni remisión. En lugar de oficializar las dos lenguas aragonesas (la norteña y la oriental) han abierto las puertas de par en par no sólo a una lengua extranjera y colonialista sino también a los imperialistas Países Catalanes. De socialistas y CHA nos esperábamos esta postura (como lameculos oficiales de los catalanes, tienen la lengua desgastastada ya hacer tantas limpiezas rectales a los de Barcelona), pero de quien quiero hablar es del siempre cobarde PAR.

Me llama bastante la atención el rechazo a la ley por parte del fariseo PP (catalanista en el gobierno pero anticatalanista cuando está en la oposición) pero sobre todo la atención la bajada de pantalones del PAR. Porque el PAR está en el equipo de gobierno junto con los socialistas y la catalanista CHA. Si realmente el PAR estuviese por la cultura aragonesa, habría roto el pacto de gobierno con los socialistas abocándolos a un gobierno inestable y en minoría en lugar de traicionar a los votantes aragonesistas de forma miserable. Una vez más el PAR se ha vendido, cual puta barata.

Es la historia de siempre: no se puede servir a dos señores ni a dos patrias. Mientras que el pancatalanismo sólo ofrenda nuevas glorias a Cataluña y a nadie más, el aragonesismo, el balearismo o el valencianismo tienen el corazón dividido: la mitad es para su tierra y la otra mitad para España. Y cuando tienes el corazón dividido, se dan dobles lealtades, con lo cual acabarás traicionando a una de tus dos patrias tarde o temprano. Ésta es la razón fundamental por la que el catalanismo avanza y los demás no: los primeros tienen muy claro a quien sirven. Pero los otros no.

Quién le iba a decir al otrora poderoso y altanero Reino de Aragón, esa gran potencia europea que hizo suyo el Mar Mediterráneo y que expulsó a los musulmanes de Al-Andalus, que acabaría convertido en una colonia mansa, dócil y borreguil al dictado de Barcelona, en una marioneta de poca monta en manos de imperialistas catalanistas. Y lo más humillante: por voluntad propia. Desde luego, si el rey Jaime I el Conquistador levantase la cabeza, se volvía a morir del horror y la vergüenza que presenciarían sus ojos en el vencido y conquistado Aragón de 2009.

¿Els valencians tenim pobles germans?

¿Quins són els germans del poble valencià? Si és que tenim algun. Primer, potser, deuriem definir qué és un poble germà; per a mi no es tracta d’un poble que compartix una història, tradició, llengua o cultura comunes sino un poble que quan el necessites t’ajuda i no et deixa en l’estacada i viceversa. El Regne de Valéncia deuria sopesar moltíssim en qui pot confiar per a aliar-se i en qui no.

A l’hora de buscar aliances se solen fer per tres tipos de criteris: el cultural (és dir, si els valencians som llatins hauriem d’aliar-nos en uns atres països llatins), el geogràfic (és dir, com que som europeus hauríem de mirar fonamentalment a Europa i no a uns atres continents) i el d’interés (pel qual un país pacta en qui més li convinga en cada moment; encara que apenes tinguen cap cosa en comú).

Yo soc partidari d’est últim model. Perque desgraciadament Valéncia no té germans; és filla única. Ni Espanya ni Catalunya són un eixemple de germanor: al contrari, si poden fer alguna cosa per a fastidiar-nos als valencians no dubten ni un segon en fer-ho. Sempre que algú mos ha propost germanors ha segut per a aprofitar-se de mosatros. Guiem-nos per l’interés més cru i mos anirà molt millor.

No al transvàs de l’Ebre al Regne de Valéncia.

Fa uns dies la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre ha autorisat un transvàs d’aigua únicament per a municipis catalans. És dir, que tots aquells agricultors que se manifestaven en contra del transvàs perque dien que si li passaven aigua al Regne de Valéncia l’Ebre es secaria i es moriria, ara estan a favor del transvàs pero si és només per ad ells. O dit d’una atra manera, si l’aigua ve a Valéncia l’Ebre es mor pero si l’aigua va a Catalunya no li passa res al riu, o si el transvàs se fa a la nostra terra és un proyecte fasciste i especulador mentres que si se fa a terres catalanes en eixe cas és solidari i progressiste. Lo més curiós és que després estos fills de sa mare són els mateixos que diuen que valencians i catalans som pobles germans… Germans per a furtar-mos el nostre Segle d’Or i tota la nostra cultura pero no per a donar-mos l’aigua que els sobra i que anualment es pert en la mar.

Fa uns anys yo era un fervorós partidari del Pla Hidrològic Nacional (PHN), que contemplava passar part dels quantiosos excedents de l’Ebre a Aragó, Catalunya, Valéncia, Murcia i Almeria. Pero estava equivocat. El transvàs seria una opció viable si Espanya fora un estat normal, pero no ho és; de fet, només des de l’anormalitat nacional es pot contemplar que hi haja gent que preferixca que l’aigua que li sobra se perga en la mar i que se la beguen els peixets de la mar a compartir-la en els seus veïns. Fer un transvàs de l’Ebre a Valéncia seria un greu erro estratègic; dixariem el nostre sustent hídric en mans dels nostre pijors enemics: els catalanistes. ¿A quins chantages mos sometrien baix l’amenaça constant de tancar l’aixeta? ¿Exigirien la màrfega en Valéncia o si no, no hi ha aigua? Arreglem-nos en les desaladores o com siga, pero no depengam per a res d’esta mala gent.

25 de Abril: Ofrendar nuevas glorias a quien nos niega la lengua y el agua.

178

¿Se imagina que un alemán judío se sintiera orgulloso de pertenecer a la Alemania nazi? ¿A un sudafricano negro defendiendo la bandera de la Sudáfrica del apartheid? Muy tonto debe ser alguien para amar a un país que le odia por el solo hecho de existir. Lo que en otros nos llamaría la atención no lo hace sin embargo en nosotros mismos. Los valencianos estamos muy orgullosos de ofrendar nuevas glorias a esta España que nos niega la lengua, que no nos da ni una gota de agua y que poco a poco nos está transformando en catalanes del Sur.

A ver si abrimos un poco los ojos. Porque el catalanismo no viene de Barcelona, sino de Madrid. Ahí van unos cuantos ejemplos de lo que podríamos denominar “catalanoespañolismo”, es decir, catalanismo puro y duro que viene de una España que se está destacando por su irredenta antivalencianía. La Real Academia Española (española sí, no catalana no, española), define el término “valenciano” como “variedad del catalán, que se usa en gran parte del antiguo reino de Valencia y se siente allí comúnmente como lengua propia”. Eso la admirada RAE.

El Partido Popular (que tanto ama a España) y el Partido Socialista Obrero Español (no catalán no, español) han creado la Academia Valenciana de la Lengua Catalana que dice que el valenciano no existe. Precisamente gracias a esta academia creada por partidos españoles (no catalanes no, españoles), el Tribunal Supremo (con sede no en Barcelona no, sino en Madrid, la capital de España) ha restablecido la convalidación de los títulos de valenciano y catalán, lo que implica que para este tribunal (español) se trata de una única lengua y no de dos.

Y el rey que con su firma ha autorizado un Estatuto de Autonomía que convierte el valenciano en catalán es Juan Carlos I, el rey de España (no rey de Cataluña no, rey de España). Ese mismo rey de España al que nunca en 30 años de reinado hemos escuchado hablar a favor de la independencia de la Lengua Valenciana (no digamos ya decir unas palabras en valenciano). Y cuando no, tenemos a manchegos y aragoneses (que no son catalanes sino españoles) con su “ni una gota de agua para los valencianos”. Una españolada detrás de otra.

¿Pero cómo puede alguien que se haga llamar valencianista y que ame a su tierra amar a esta España? ¿Ofrendar nuevas glorias a esta España? ¿Es que nos hemos vuelto locos o qué, señores? España nos está transformando poco a poco en catalanes del Sur y nosotros orgullosos de nuestra españolidad. ¡Ver para creer! Hombre, es que ya estará bien, coño. Aquí nos están dando por el culo desde Madrid todos los días y nosotros ofrendando nuevas glorias a quien nos niega la lengua y hasta el agua. ¿Es que no nos espabilaremos nunca o qué?

No es incompatible que un negro ame Sudáfrica. Pero sí que un negro antirracista ame la Sudáfrica del apartheid. No es incompatible que un judío alemán ame Alemania. Pero sí que un judío sionista ame a la Alemania nazi. No es incompatible que un valenciano ame a España. Pero sí que lo es que un valencianista ame a esta España que se caracteriza por ser catalanista y antivalenciana. Y por amar a España, por votar a partidos españoles, por querer ser más españoles que nadie los valencianos acabaremos siendo catalanes del Sur.

Ojo, que nadie se equivoque: en ningún momento he defendido en este artículo una tesis independentista. Quien así lo crea que lo relea y verá que no he afirmado nada de eso. Lo único que digo es que una cosa es ser español y otra español a toda costa, incluso al precio de dejar de ser valenciano. Que una cosa es ser español y otra ser gilipollas. Si no queremos ser la quinta provincia de Cataluña tendremos que ofrendar más glorias a Valencia y menos a España. De lo contrario, Valencia acabará siendo una mierda catalana pinchada en un palo.

 

FONT: Llengua Valenciana Blogspot. 25-4-2006.

—————————————————————————–

¿T’agrada l’articul? Pots llegir molts més com este en el meu llibre PER A OFRENAR NOVES GLORIES A VALENCIA. ¡Fes clic en la portada!

portada-sa-lluna-3a

OPA hostil a la classe obrera.

140 manuel pizarro

¿A on s’haura vist que un partit que diu ser socialiste defenga els interessos d’una empresa privada en anim de lucre en contra de la classe treballadora que li ha votat? ¿Fins a on arriba l’hipocresia d’un PSOE que defen als obrers oferint-los sous de 600 euros mensuals i zulos de 30 m2 als jovens? ¿Fins a on aplega l’atreviment i la poca vergonya d’un president d’Espanya, José Luis Rodríguez Zapatero –l’home de la mascara somrient- que contra el sentit comu recolza la OPA hostil de Gas Natural a Endesa? ¡Aço és un escandal tipic del Tercer Món!

Per a començar els usuaris i consumidors de l’Estat som les victimes d’unes empreses energetiques que fan el seu agost a costa d’uns ciutadans que estem agarrats pels collons perque no tenim a on triar. En l’Estat sols hi ha tres electriques (Endesa, Iberdrola i Unión Fenosa) i una suministradora de gas natural (Gas Natural.). En qualsevol estat civilisat el govern tractaria de fomentar una major competencia donant entrada en el sector a nous ofertants. En lloc d’aixo, ZP decidix fer lo contrari: quatre empreses són massa, millor mos quedem en tres.

Gas Natural està participada accionarialment per La Caixa, que està controlada pel tripartit catala. El ministre d’Industria Josep Montilla i el president de ERC Josep Lluïs Carod-Rovira volen un monstruo energetic catala al preu que siga, encara que siga empobrint a la classe obrera catalana. Que ningu s’equivoque. La OPA hostil de Gas Natural va dirigida a la classe proletaria. Si ya de per sí, en monopolis autonomics els usuaris estem pagant tarifes altes per un suministre energetic ineficient, puix imagina’t qué ocorrerà si la fusio ix avant.

L’electricitat ya ha pujat en 2006 un 4,48% (els salaris un 0,6% en termens reals), ha de tornar a pujar en Juliol (quan més necessitem l’aire acondicionat) i per si fora poc es penalisarà als usuaris que gasten més de 650 kilovats/hora al més (sense que importe l’epoca de l’any). I des d’Octubre fins a Giner el preu del gas natural ha creixcut un 10% per als consumidors domestics i un 20% per al sector empresarial. I la bombona de butano més de lo mateix: des del dia 1 de Giner les families paguen un 10% més per ella i les empreses un 20% més.

Tot aço afecta ya a la gent més necessitada, a la classe proletaria, a la que no pot ni arribar a final de més. ¿Soc yo l’unic que escolta a la gent del carrer queixar-se de que la vida està molt cara? Estos són els fruits de de la falta de competencia. I les empreses catalanes advertixen que esta escalada és insostenible i moltes estan ya al llimit del tancament. Al final la gent treballadora, al paro. A pagar-ho els quatre desgraciats de sempre. I est depauperament massiu i accelerat de les capes socials necessitades s’accentuarà molt més si fructifica la OPA.

Hi haura alguns nacionalistes catalans tan imbecils que voran en esta OPA un triumfo per a Catalunya. Pero no, sols sera un triumfo per a quatre catalans multimillonaris que passaran a ser més rics encara pero un durissim castic per als pensionistes, treballadors i PIMES de Catalunya i de tot l’Estat. Tambe per als valencians, clar. Si aço ho fera el PP el tildarien de tall d’especuladors i fascistes. Si ho fa PSOE és progressisme. Pero clar, ¿qué importa llançar una OPA hostil al proletariat mentres el bachiller Montilla puga arribar a final de més?

 

FONT: Llengua Valenciana Sí. 19-1-2006.

—————————————————————————–

¿T’agrada l’articul? Pots llegir molts més com este en el meu llibre PER A OFRENAR NOVES GLORIES A VALENCIA. ¡Fes clic en la portada!

portada-sa-lluna-3a

 

Siguiente Entradas recientes