Soc professor i el pin parental encara es queda curt.

Soc professor i sé que hi ha alguns coleges i instituts públics a on l’adoctrinament i la correcció política arriben a uns nivells de sectarisme alarmants. Si els pares saberen fins a quin punt s’adoctrina en les aules hi haurien manifestacions a les portes dels centres docents tots els dies perque la propaganda i el rentat de cervell en les escoles és constant. Des de la meua experiència professional, el pin parental que propon Vox encara es queda curt.

Diu la ministra d’Educació Isabel Celaá que els fills no són propietat dels pares. No sé si potser insinua que són propietat de l’Estat. Si és aixina no estaria malament que Celaá mos fera de cangur alguna que atra fi de semana. Yo li recomanaria a la ministra que es llegira l’artícul 27 de la Constitució que diu, entre unes atres coses, que els pares tenen el dret a que els seus fills reben una educació religiosa i moral d’acort a les seues conviccions pròpies.

Els chiquets no pertanyen als pares pero sí a una família. I si els pares ya no poden educar als seus fills en els seus propis principis i valors és que hem arribat a un estat totalitari. ¿Quí decidix quins són els valors correctes?  ¿El senyor George Soros? Si vol governar una nació que es presente a eleccions a vore quanta gent el vota. ¿Potser l’Estat? Hey, teachers, leave those kids alone! All in all it’s just another brick in the wall.

Tinc una filla menuda  i quan l’envie al colege és per a que estudie anglés, llengua i matemàtiques, no per a que li ensenyen feminisme, ideologia de gènero, lesbianisme, masturbació o països catalans. Si vullc sentir un sermó vaig a l’iglésia, si vullc un mítin vaig al del partit que yo trie. El deure del docent és instruir, transmetre coneiximents, en cap cas rentar el cervell. I els dels pares educar. Un bon professor ensenya a pensar, no qué pensar.

Tampoc voldria que un professor de l’Opus li diguera que el sexe és exclusivament per a procrear o que un docent que siga testimoni de Jehovà li explique que no val la pena fer cap carrera perque l’Armageddon arribarà abans que ella acabe d’estudiar Dret. Gràcies, pero pot guardar-se les seues creences en sa casa. Gràcies, pero quan vullga conéixer la seua opinió li la preguntaré. Gràcies, millor llimite’s a fer classe, que és per a lo que li paguen.

La situació és tan delirant que els centres estan obligats per llei a demanar permís als pares per a fer fotos als seus fills i poder usar-les, pero no per a fer tallers de sexualitat o d’ideologia de gènero. Puc denunciar al centre si publica una foto de ma filla en l’excursió del cole, pero ningú em demana permís per a rentar-li el cervell. ¿Qué volem? ¿Que l’escola siga una fàbrica de zombis? ¿De borregos que no pensen? ¿De clons de Pàvlik Mórozov?

Deya abans que el pin parental de Vox encara es queda curt. Yo aniria més llunt. ¿Per qué considerem nociu el joc i el tabac per als menors pero admissible que els adoctrinen? ¿Per qué acceptar conferències i tallers sectaris que res tenen a vore en el currículum escolar? ¿Per qué no fer una llei integral que prohibixca l’adoctrinament i la propaganda ideològica als menors? I que quan siguen adults que trien lliurement i que vixquen la seua vida com vullguen.

Els escacs valencians, deport nacional valencià.

Molt pocs valencians saben que encara que els escacs és un joc que originalment va nàixer en Índia allà pel sigle VI, els escacs moderns són obra d’un valencià. Concretament de Francesch Vicent, natural de Sogorb, qui en 1475 va introduir la dama o reina en substitució de l’alferes, que era la peça original. La reina, en la seua ampla capacitat de moviments, passava a ser la més poderosa del tauler i la segona en importància en acabant del rei.

Francesch Vicent també fon l’autor del primer tractat d’escacs del món, escrit en llengua valenciana i imprés en Valéncia el 15 de maig de 1495. El seu títul és El llibre dels Jochs Partits dels Schacs en nombre de 100. Este manual fon capital perque exportà a tota Europa la figura de la reina i va donar a conéixer les regles d’este deport. Desgraciadament l’últim eixemplar conegut fon destruït per Napoleó en Montserrat en 1811.

També el primer poema de l’història dedicat als escacs és un poema valencià, escrit per valencians i en valencià i publicat en el Regne de Valéncia en el sigle XV.  El seu títul complet és Hobra intitulada scachs d’amor feta per don franci de Castelvi e Narcis vinyoles e mossen fenollar, pero és més conegut per  Scachs d’amor, i fon escrit pels poetes Francesc de Castellví, Bernat Fenollar i Narcís de Vinyoles

Alguna cosa haurem fet malament els valencians quan tants dels nostres desconeixen esta singular història o quan no hem conseguit que «els escacs valencians» siga la denominació d’este deport, a l’estil de la «paella valenciana» o la «pilota valenciana», que clarament sí que mostren unes arrels clamorosament valencianes i que mos situen en el mapa. Ha arribat l’hora de reivindicar l’orige dels escacs i anunciar que són tan valencians com la paella.

Esta història deuria ensenyar-se en les escoles. És més, els escacs valencians deurien ser una assignatura en el currículum escolar, tal i com recomana la Unesco i que, cas de fer-se realitat, contaria inclús en subvencions de l’Unió Europea. Els escacs tenen múltiples aplicacions pedagògiques, són una barreja perfecta de deport i cultura, ajuden a desenrollar la llògica i matemàtiques i guarden relació en les llengües, la lliteratura, el cine…

¿Arribarà el dia en que tots els nostres chiquets ixquen del colege i de l’institut sabent jugar als escacs igual que saben jugar al fútbol o al bàsquet? Només donant a conéixer este joc entre els nostres fills és que podrem tindre en el futur un gran número de escaquistes i d’entre la quantitat eixirà la qualitat. ¿Arribarà el dia en que un(a) valencià(na) siga campeó(na) del món? Eixe dia mos haurem retrobat, per fi, en la nostra història.

 

L’insoportable uniformitat de la llengua catalana.

Fa un temps aní a la presentació del llibre Els parlars valencians, un estudi molt interessant sobre dialectologia valenciana a càrrec de Vicent Beltran i Carles Segura-Llopes a on s’analisen les nostres maneres de parlar. Que si borles, bufes, roses, monges, palomites… Que si mosatros, nosatros, natros… Que si tomata, tomaca, etcétera, etcétera.

Estos dos professors universitaris feren una encesa lloança sobre la gran riquea i diversitat lèxica en la nostra terra… per a en acabant finalisar en la consabuda conclusió de sempre: que sí, que tota eixa pluralitat i riquea està molt be, pero per si de cas tanquem-la en sèt candats en el calaix de les paraules coloquials perque cal amprar el normalitzat.

Els catalanistes -d’ací i d’allà- estan molt preocupats, en teoria, per l’unitat de la llengua catalana pero, en realitat, lo que perseguixen a tota costa és l’uniformitat de la llengua. Fràgil unitat si els molesta que els valencians utilisem les nostres paraules típiques en lloc de les barcelonines, o si preferim dir-li «valencià» a la nostra llengua per raons històriques.

Quan yo estudiava en el colege la mestra m’explicava que «quint», «sext», «sèptim» estaven malament i que calia dir «cinqué», «sisé», seté». Ara ya no són incorrectes sino només coloquials (els científics han decidit pujar-les de categoria) pero els chiquets sí o sí han de continuar posant en l’examen tots eixos calcs del francés si és que volen aprovar.

Perque eixa és una atra. Els professors de valencià contínuament lloen la «pluralitat»,  la «diversitat», la «riquea» de la llengua, pero als estudiants que ni se’ls ocórrega fer-la servir. Inclús ne conec de professors que quan parlen en tu usen paraules com «natros» o «mosatros» pero que suspenen als seus alumnes si les posen en un examen. Tot molt coherent.

És com si en Amèrica Llatina els docents prohibiren als seus alumnes dir «pibe», «chamo», «chamaco», etcétera, alegant que són incorrectes i que l’única forma vàlida és «muchacho», encara que allí no la gaste ningú. Totes les paraules valencianes són incorrectes, totes les barcelonines són científiques i especials. No li peguen més voltes al cap.

Si viages per la geografia valenciana escoltaràs veus com «natros», «mosatros», «nosatros»… En cap comarca la forma genuïna és «nosaltres». Pero esta és l’única que accepta el Diccionari de l’Acadèmia de Zaplana. Quan un diccionari no arreplega paraules que usa tot lo món pero registra les que no usa ningú, eixe diccionari està mal fet.

Ací lo únic que importa és el normalitzat, eufemisme de dialecte barceloní. Perque vullc recordar que Pompeu Fabra, el senyor que va normalitzar el valencià ni era valencià ni era filòlec, i lo únic que va fer és arreplegar la forma de parlar de Barcelona i rodalies i voler impondre-la a tots, que és com forçar als mexicans a parlar igual que en Madrit.

Pero en paraules de l’erudit català Miquel Batllori: «El català de Barcelona que s’intenta impondre en Valéncia és un dialecte infame i infecte». Potser per això és que quaranta anys d’immersió en normalitzat en Valéncia han segut un fracàs i cada vegada es parla més el castellà. Són els fruits amarcs d’esta insoportable uniformitat de la llengua.

La majoria de Catalunya és blavera i secessionista.

Diu una enquesta de la gens sospitosa Plataforma per la Llengua que la majoria de catalans «nega la unitat de la llengua». Concretament, el 51% de catalans pensa que català, valencià i mallorquí són tres idiomes diferents front al 44’5% que considera que són la mateixa llengua. Es tracta d’una enquesta feta a 1.600 persones de totes les edats, nivells culturals i socioeconòmics, tant si tenen com a primera llengua castellà o català.

Per supost als sectaris que creuen en el dogma de la indisoluble unidad de la lengua els ha faltat el temps per a esgarrar-se les vestidures, fer-se creus, posar el crit en el cel i jurar en arameu. No sabem si ara diran també que la majoria de Catalunya és «blavera», «secessionista», «anticientífica» i «ultradretana», bonics epítets que a sovint utilisen per a descalificar als valencians que pensem diferent. O als qui, simplement, pensem.

Perque per ad ells negar la sacrosanta unidad de la lengua és com negar que 2+2=4. Perque clar, tot lo món sap que la llingüística és una ciència exacta com les matemàtiques a on per supost ni la societat ni la política fan cap paper. Em pregunte quants d’estos científics li dirien a la cara al primer ministre de Portugal que ell parla un dialecte del gallec i que negar una veritat tan evident és com afirmar que la Terra és plana.

Crida l’atenció que ni tan sols els catalans pensen que valencià i català siguen lo mateix. I això a pesar de décades d’adoctrinament en les escoles, propaganda institucional i subvencions milmillonàries. Suponc que els nostres «natros», «mante», «arruixó», «astò», «bascoll» o «les huit i quart» els sonen tan aliens, tan exòtics i artificials com a mosatros els seus «gairebé», «merci», «si us plau», «clatellada» o «a tres quarts de nou».

Si preguntem sobre la indisoluble unidad de la lengua en el Regne de Valéncia els resultats són més escandalosos. Una de les últimes enquestes que va fer el CIS sobre el tema (abril de 2004) diu que el 64,5% de valencians considera que el valencià és un idioma diferent del català i el 29,3% que és el mateix. Em pregunte qué dirien els defensors del dret a decidir si convocàrem un referèndum per a triar llengua valenciana o llengua catalana.

En el passat el sar de Rússia volgué convertir l’ucranià en dialecte del rus pero els usos són més poderosos que els césars i l’ucranià ha sobrevixcut al sar i al comunisme. I és que a pesar de tant de rentat de cervell en les aules encara hui  «la unitat absoluta de la llengua de Catalunya, València i Mallorca, és més bé un punt d’arribada que no pas un punt de partida». La cita és de Manuel Sanchis Guarner.

Franco, ETA i uns atres fantasmes.

La Guerra Civil acabà fa huitanta anys. El dictador va morir va quaranta. Pero pareix que per a l’esquerra és impossible passar pàgina. Té massa resentiment, massa odi. Durant quaranta anys no li ha importat absolutament a ningú a on estiguera enterrat Francisco Franco. Ni tan sols al Partit Comuniste. Ara pareix que no hi ha res més important que fer en Espanya que exhumar el cadàver de Franco del Valle de los Caídos i soterrar-lo en un atre lloc. El guerracivilisme i la discòrdia és una constant pròpia d’esta Espanya caïnita.

La dreta tampoc és gens diferent. M’avorrix molt… ¡Sempre parlant de ETA! Una banda terrorista que afortunadament ya no és cap problema perque fa anys que no existix. A vegades pense que voldrien que ETA encara existira. I en estiu toca bramar «¡Gibraltar español!» com si l’Estat tinguera alguna remota possibilitat de recuperar el disputat penó. Tot són cortines de fum per a enganyar als simples, per a entretindre als votants en els fantasmes del passat mentres es callen els problemes del present.

¿Per qué no parlem de que tenim l’electricitat i el carburant més cars d’Europa? ¿O dels sous de fam i els preus abusius de la vivenda? ¿O de que Valéncia és l’única comunitat pobra d’Espanya que en lloc de cobrar paga? ¿O de que sense l’ampliació del Port de Valéncia no hi ha futur? ¿O de les taronges marroquines i surafricanes que arruïnen als nostres agricultors? ¿O dels 300.000 millons de diners públics que s’han emportat els bancs i que no pensen tornar mai? ¡Per favor no em parlen més de 1936, que estem en 2019!

Nacionalisme, patriotisme i globalisme.

Des de fa molts anys els partidaris de la neollengua mos volen fer creure que el «nacionalisme» és una cosa terrible. Diuen que el qui és nacionaliste odia als que no són de la seua nació, pero això es correspon més en la «xenofòbia» que en una atra cosa. O et volen fer creure que nacionaliste és el qui es creu superior a les atres nacions i que això li dona el dret de chafar-les. Això és en realitat «supremacisme». ¿Pero qué és el nacionalisme?

Si busques en qualsevol diccionari de qualsevol llengua occidental trobaràs que pràcticament tots et transmeten, en diferents paraules, definicions i expressions, la mateixa idea general: «nacionalisme» és amor per la nació a l’igual que «patriotisme» és amor per la pàtria, sent «nació» i «pàtria» sinònims. «Nacionalisme» i «patriotisme» són en realitat lo mateix. És amar el teu país, sentir devoció per la pàtria… ¿Cóm pot ser roïn això?

El nacionalisme busca posar els interessos del nostre país per damunt dels interessos estrangers. Per contra per a un internacionaliste el món millora si permetem que les taronges africanes i els textils asiàtics es comercialisen en Europa. No importa que això comporte la ruïna per als empresaris i agricultors del nostre país puix només importa l’interés general i no el particular. Falsos cosmopolites que són els venpàtries de tota la vida.

Per supost, ser nacionaliste no et fa millor o pijor persona. Nacionaliste era Adolf Hitler pero també Mahatma Gandhi. I és innegable que a lo llarc de l’història hi hagut persones que han comés crims abominables en nom del nacionalisme, a l’igual que hi hagut també reis tirànics o republicans sanguinolents. Pero igual que açò no fa roïna per se ni a la corona ni a la república, tampoc el nacionalisme deixa de ser sentir amor per la nació.

El nacionalisme resulta indispensable per a que existixca la democràcia. Una nació sense fronteres no és una nació en absolut. Una nació ha de tindre ben delimitades les seues fronteres i el seu territori perque només allí dins es podrà posar en pràctica la democràcia ya que els ciutadans poden triar els seus governs nacionals pero, per contra, no se’ls permet triar els membres de les entitats supranacionals que de facto governen el món.

Yo vullc una nació a on el poble puga votar als seus governants i estos rendixquen contes a la ciutadania. El globalisme per contra vol que les pàtries de la Terra es difuminen fins a desaparéixer per a ser governades per certes famílies (Rothschild, Rockefeller, Soros…) que mos donen órdens a tots sense que ningú els haja votat. Som nacionalistes perque som patriotes i som patriotes perque som nacionalistes… Perque amem a la nostra nació.

El comunisme, la major desgràcia de l’història.

Quan pense en totes les calamitats que ha patit el món a lo llarc de l’història, la més gran de totes segurament siga el comunisme. Cent millons de morts únicament en el sigle XX. Això són més morts que els causats pel fascisme, pel nazisme, per les monarquies absolutistes, per les teocràcies, per les creuades, per l’Inquisició, pel terrorisme, per les bombes atòmiques, per les dos Guerres Mundials juntes… i poden vostés continuar la llista. El comunisme és un moviment lliberticida destinat al fracàs perque esclafa l’esperit, elimina l’iniciativa personal, sembra de cadàvers la terra i viu d’esquenes a Deu.

La nòmina de dictadors és realment digna de la galeria dels mònstruos. Josip Stalin matà 20 millons de soviètics (ni tan sols Adolf Hitler matà tants) per coses tan greus com no tindre durícies en les mans. Pol Pot assessinà a tres millons de camboyans (50% de la població) per, entre unes atres coses, dur ulleres. Mao Tse-tung, el major carnicer de l’història, fusilà entre 60 i 80 millons de chinencs (per a fer-mos una idea: en la Segona Guerra Mundial moriren 50 millons de persones entre tots els bandos). I la llista de criminals és ben llarga: Fidel Castro, Enver Hoxha, Nicolae Ceaucescu, Kim Jong-Il

Durant el sigle XX el comunisme s’implantà fàcilment en xixanta o setanta països. No hi ha ni tan sols u d’ells que haja segut un model d’èxit. En l’actualitat els pocs països comunistes que encara queden, com Cuba o Corea del Nort, es moren de fam. Inclús els recents experiments neocomunistes -com la Veneçuela d’Hugo Chávez o el Zimbabue de Robert Mugabe– han resultat ser un desastre total. Els seguidors de la secta, no obstant, defenen lo indefendible: la culpa és del bloqueig comercial, de l’imperialisme yanqui o en el passat no es va aplicar correctament el sistema comuniste en cap país del món.

El comunisme -com a bon sistema totalitari- no creu en la llibertat ni en l’individu. Aixina és que dividix a la societat en bandos enemics: mosatros i ells, els bons i els roïns. No existix -per als marxistes- una societat d’individus lliures, cadascú d’ells en les seues pròpies idees, somis, metes i ambicions. No. Lo que hi ha són blocs enfrontats -d’opressors i d’oprimits, de bons i de roïns- en un conflicte maniqueu que ralla el deliri. Com sempre, es tracta de derrocar a la vella aristocràcia per a substituir-la per una de nova -el Partit- en una societat a on tots som iguals pero uns són més iguals que uns atres.

El concepte de «lluita de classes» ha perdut crèdit en una societat de classe mija i ara el marxisme cultural juga en uns atres còdics que substituïxen als anteriors. Aixina és que si abans els patrons eren els explotadors i els treballadors els explotats hui els blancs som racistes i xenòfops i les demés races unes pobres víctimes que són tot pau i amor; ser homosexual és progressiste i defendre la família tradicional carca; els hòmens som potencials maltractadors i violadors i les dònes sers de llum. La retòrica femicomunista apela a un «sistema explotador heteropatriarcal» que no és si no un eufemisme de «capitalisme».

Yo soc un demócrata convençut i soc dels qui pensa que l’únic dictador bo és el dictador mort pero si em donaren a triar entre viure baix el jou d’una dictadura fascista o el d’una comunista em quede, com a mal menor, en la primera perque almenys manté les fronteres obertes i et permet anar-te’n d’alli, si vols. Pero les dictadures comunistes són càrcels a cel obert que en lloc de ciutadans tenen presoners. Només cal recordar la vergonya del Mur de Berlin. Si un estat ha de construir un mur en fil d’aram en punches i ametralladores per a impedir que escapen els seus propis ciutadans és que alguna cosa falla.

 

Un «Premi Nobel» de les llengües minoritàries.

¿Discrimina l’Acadèmia Sueca als autors en llengües minoritàries? Tot pareix indicar que sí. Quan examinem la llengua dels autors guardonats en el Nobel de Lliteratura veem que l’anglés és el líder destacat en molta diferència (27 guardonats), seguit de francés (15), alemà (14) i castellà (11). Estes quatre llengües acaparen la pràctica totalitat dels premis. Les demés llengües queden reduïdes a l’insignificància. Per eixemple les orientals, que a penes tenen guanyadors (com l’àrap, el persa, el chinenc, l’hindi, el japonés o el coreà). Inclús algunes occidentals de gran tradició, com ara el portugués. Pero sense dubte la pijor part és per als idiomes minoritaris, que són l’immensa majoria de les 7.000 llengües del món pero que són sistemàticament marginats en els Premis Nobel.

L’Acadèmia Sueca no sol enrecordar-se de les llengües minoritàries, i les poques vegades que ho ha fet ha segut, sobretot, de les nòrdiques (la qual cosa, per cert, li ha valgut a l’Acadèmia la crítica de casolana). Siga com siga, el suec té sèt guanyadors (Selma LagerlöfVerner von Heidenstam, Erik Axel Karlfeldt, Pär Lagerkvist, Eyvind Johnson, Harry Martinson i Tomas Tranströmer), el danés tres (Karl Adolph Giellerup, Henrik Pontoppidan, Johannes Vilhelm Jensen), el noruec tres (Biørnstierne Bjørnson, Knut Hamsun, Sigrid Undset), el finés u (Frans Eemil Sillanpää) i l’islandés u (Halldór Laxness). Este últim cas és absolutament extraordinari si tenim en conte que l’islandés és parlat per només 300.000 persones en el món.

Fòra de les llengües nòrdiques, a penes hi ha representants dels idiomes menys parlats entre els guardonats. Únicament tenim el cas del grec (Yorgos Seferis i Odysseas Elytis), l’hongarés (Imre Kertész), el chec (Jaroslav Seifert), el serbocroat (Ivo Andrić), l’hebreu (Shmuel Yosef Agnón), el yidis (Isaac Bashevis Singer) i el provençal (Frédéric Mistral). I para de contar. Si no escrius en anglés o francés no existixes. Certament escriure en un idioma minoritari penalisa a l’autor perque no tindrà ni el reconeiximent ni la repercussió ni la distribució que puguera tindre si escriu en una llengua massiva, per la qual cosa tendirà a abandonar la seua llengua pròpia si és que vol que el seu treball transcendixca les fronteres locals i no ser invisible per a l’Acadèmia Sueca.

És per això que proponc la creació d’un guardó alternatiu, una espècie de «Premi Nobel» de les llengües minoritàries que hauria de posar en valor no només la tasca estrictament lliterària (narrativa, poesia, teatre, ensaig…) sino també la del conreu de la llengua pròpiament dita (traduccions, diccionaris, gramàtiques…) seguint l’eixemple admirable de Eliezer Ben Yehuda, qui va resucitar l’hebreu. Alguns autors que mereixen -o varen meréixer- un premi com este podrien ser, ademés del propi Eliezer Ben Yehuda, Anfós Ramon, Xavier Casp, Voro López, Ngugi Wa Thiong’o, Boubacar Boris Diop, Alexandre Alapont, Milan Kundera, Bernardo Atxaga, Amos Oz, Ismail Kandare, Josep Pla, Álvaro Cunqueiro o Manuel Rivas entre molts atres escritors d’innegable talent.

La gran novela valenciana.

Pràcticament totes les grans llengües lliteràries tenen la seua gran novela. En castellà està En Quixot de la Mancha de Miguel de Cervantes. En francés Madame Bobary de Gustave Flaubert. En rus Crim i Castic de Fiodor Dostoievksky. Els valencians, per supost, tenim el Tirant lo Blanch de Joanot Martorell. Encara que alguns pobles han trobat la seua obra més representativa en el teatre (Hamlet de William Shakespeare per als anglesos), la poesia (L’Odissea d’Homer per als grecs) o el conte (Les mil i una nits d’ Abu Abd-Allah Muhammad el-Gahshigar en llengua àrap) és del tot innegable que la fòrmula més reconeguda és la de la novela, que sense cap tipo de dubte encarna l’indiscutible subgènero estrela dels últims siscents anys.

En el sigle XIX existia en Estats Units la pretensió d’escriure «la gran novela americana», una obra magna que fora el buc insígnia lliterari dels Estats Units en el món i que marcara distàncies respecte de l’ex-metropoli, Regne Unit. Tot lo món parlava d’escriure eixa gran novela i ningú es va donar conte de que ya estava escrita: Moby Dick de Herman Melville. Al bo de Melville, que va faltar sent un autor absolutament desconegut, li arribà la glòria algunes décades despuix de mort. Un sigle més tart, i a imitació dels seus veïns del nort, en Amèrica del Sur es parlava d’escriure la gran novela llatino-americana. Gabriel García Márquez ho conseguí en Cent anys de soletat, cim del boom llatino-americà i del realisme màgic i possiblement la millor novela del XX.

Si veem el panorama lliterari contemporàneu en valencià no és molt alegre, com correspon a una llengua minorisada i en perill d’extinció com és la nostra. No obstant això trobem que la producció teatral i poètica és molt fructífera i que l’ensaig està, com no podria ser d’una atra manera, centrat en el conflicte llingüístic i identitari valencià. Pero referent a la narrativa la producció és ben frugal. La majoria dels autors valencians es decanta pel castellà en la narrativa -cas de Vicent Blasco Ibáñez– i pràcticament mos hem de remontar a la primera mitat del sigle XX per a trobar una novela referent en valencià: Tombatossals de Pasqual Tirado. Les intromissions del pancatalanisme i l’analfabetisme dels valencians en la seua pròpia llengua deixen al castellà com a eixida natural.

Cal escriure una nova gran novela valenciana que mos situe en el mapa. Fàcil de dir i difícil de fer, especialment per als usuaris d’una llengua que no existix. Pero quan parle de fer la gran novela valenciana no m’estic referint a un atre Tirant si no a una obra que trascendira les nostres fronteres i fora representativa de la lliteratura valenciana contemporànea. Parle d’un referent, com Mecanoscrit del Segon Origen de Manuel de Pedrolo en català, Obabakoak de Bernardo Atxaga en euskera o Merlín e familia d’Álvaro Cunqueiro en gallec. Hui molts autors escriuen en la seua llengua pròpia i en acabant ells mateixos fan la traducció al castellà, en èxit, com Manuel Rivas o el propi Atxaga. Si uns atres pobles poden tindre la seua gran novela, els valencians també.

Top 10 Noveles Distòpiques.

Els qui em coneixeu be sabeu que soc un autèntic yonki de la llectura i que els llibres són com droga per a mi. He aprofitat esta ocasió per a elaborar una classificació de les que, per a mi, són les dèu millors noveles distòpiques de tots els temps. ¿Esteu d’acort en esta llista? ¿Quins llibres posarieu i quins llevarieu? Podeu deixar els vostres comentaris al final.

1) 1984 de George Orwell. En el futur el món està dividit en tres superpotències sumides en una guerra eterna. En una d’elles, la societat viu somesa a un estat policial i és espiada constantment per un dictador totalitari conegut com el Gran Germà. Hi ha càmares de vigilància per totes bandes, la policia del pensament fa desaparéixer a qualsevol que critique al govern i la neollengua ha reduït les paraules i transformat el seu significat per a que no puga pensar-se res fòra de lo establit. Front ad això una parella pretén trobar un lloc sense càmares per a tindre intimitat… ¿Hi haurà un racó de llibertat?

 

2) Un mundo feliz d’Aldous Huxley. En el futur s’ha conseguit l’utopia. S’ha acabat en la guerra i en la pobrea pero també en la llibertat. La gent naix en un sistema de castes en el qual el teu ofici i el teu destí venen predeterminats. Els individus són mers compradors dels artículs de les grans multinacionals i si algú està deprimit pren una droga nomenada soma per a oblidar les seues penúries. S’ha conseguit la dictadura perfecta a on la gent no es rebela perque és esclava dels plaers i la felicitat. Els pocs sers humans que encara viuen lliures (a l’estil del sigle XX) són vists com a primitius i salvages.

 

3) Nosotros d’Evgueni Zamiatin. Potser siga la mare de les noveles distòpiques i en tota seguritat inspirà als autors de 1984 i Un mundo feliz. L’Estat ha colectivisat tot: ya no existix el «yo» sino el «mosatros»; els hòmens i dònes no tenen nom sino número de l’estil de D-503 o I-330; i els edificis són de cristal perque ningú té res a amagar. La població viu atemorida dins d’una ciutat fortificada i té prohibit eixir perque fòra dels murs hi ha un món salvage. Es publicà en 1924 en els Estats Units en anglés. Fon censurada en l’Unió Soviètica, i la versió original (en rus) no va vore la llum fins a l’any 1988.

 

4) Ensayo sobre la ceguera de José Saramago. Una estranya epidèmia de ceguera s’escampa entre la població. Ningú sap cóm ni per qué es contrau, aixina que l’eixèrcit decidix recloure als cegos en un camp de concentració per a evitar que contagien al restant de la societat. Els cegos llunt de colaborar entre sí es comporten de forma egoista i abusen els uns dels atres. Misteriosament una dòna no s’ha vist afectada per l’epidèmia i encara conserva la visió. Cap dels personages té nom propi: són la dòna del mege, la dòna de les ulleres de sol,  el chiquet estràbic… Saramago guanyà el Premi Nobel en 1998.

 

5) Fahrenheit 451 de Ray Bradbury. En el futur els bombers es dediquen a provocar incendis en lloc d’apagar-los. Els llibres estan prohibits, es cremen només descobrir-los, i el protagoniste, que és bomber, no té cap remordiment per acabar en ells. Pero un dia coneix a una chicona bohèmia que li canvia el punt de vista i escomença a preguntar-se a sí mateix si realment els llibres són tan roïns com se diu d’ells i inclús arriba a furtar u d’una casa que ell crema fins a reduir-la a cendra. Finalment este home passarà a ser un fòra de la llei que salva llibres en lloc de destruir-los. Tot un clàssic de la novela distòpica.

 

6) El señor de las moscas de William Golding. Un avió que transporta estudiants britànics s’estrela en una illa deshabitada. Tots els adults moren i els únics supervivents són uns chiquets que deuen cuidar els uns dels atres. Un dia u d’ells diu que no estan sols en l’illa, que hi ha algú més: una bèstia. Les discusions dels chiquets van en aument segons passen els dies i els enfrontaments creixen fins al punt d’acabar matant-se entre sí. ¿Hi ha un dimoni en l’illa que els manipula o potser el dimoni està en el nostre interior? El títul de l’obra fa referència a Belcebú. Golding guanyà el Premi Nobel en 1983.

 

7) Mecanoscrit del segon origen de Manuel de Pedrolo. Despuix d’un atac alienígena pràcticament tota l’humanitat ha segut erradicada. L’història es centra en Alba i Dídac, de 14 i 9 anys, com a únics habitants del planeta. Se les hauran d’ingeniar per a sobreviure i per a repoblar la Terra, com si foren uns nous Adam i Eva. L’obra s’inspira en La Guerra de los mundos de H.G. Wells pero el Mecanoscrit no es centra en la guerra sino en ses conseqüències i explora les possibilitats que supondria crear un nou món en comparació en l’actual. És el gran supervendes de la llengua catalana.

 

8) La carretera de Cormac McCarthy. Narra una trama post-apocalíptica sobre un viage mamprés per un pare i son fill a través de parages que foren arrasats fa anys durant un cataclisme no especificat que aniquilà tota la civilisació i la major part de la vida en el planeta. És una commovedora història d’amor d’un pare cap al seu fillet, al que tracta de cuidar en un món replet de perills i canibalisme. Està escrita en un llenguage deliberadament fosc, angoixós i depriment que descriu a la perfecció el món gelat, trist i gris en el que han de sobreviure els protagonistes. El llibre guanyà el Premi Pulitzer 2007.

 

9) V de Vendetta d’Allan Moore i David Lloyd. Es tracta d’una novela gràfica ambientada en una Gran Bretanya futurista despuix d’una guerra nuclear parcial que ha arrasat bona part del món. El Regne Unit és un estat policial dirigit per un règim fasciste que governa sense cap oposició. Pero un misteriós individu, nomenat «V» i ocult darrere d’una caraceta de Guy Fawkes, comença una elaborada campanya terrorista contra este férreu règim dictatorial. El seu propòsit és dinamitar el Parlament anglés i incitar al poble a una revolució. És la lluita per la llibertat d’un individu aïllat contra un estat repressor.

 

10) En un temps llunta i un païs desconegut de Federic Feases. Escrita en llengua valenciana, és l’obra pòstuma d’un molt prometedor autor que desgraciadament va faltar als 21 anys. En el futur l’humanitat viu baix un únic govern, una única religió i una única llengua. En les Universitats una legió de professors-inquisidors ensenya que totes les llengües primitives (anglés, castellà, chinenc…) mai produïren lliteratura de qualitat i que tota la cultura l’ha generada el Gran Llenguage Interestelar (GLI). L’obra es centra sobretot en el llenguage com a ferramenta d’adotrinament i de reescritura de l’història.

Anteriores Entradas antiguas Siguiente Entradas recientes

A %d blogueros les gusta esto: