Sicilia: la isla mafiosa.

Junto a la bota italiana, y bañada por las aguas de tres mares -el Tirreno, el Jónico y el Mediterráneo- encontramos la hermosa isla de Sicilia. Por aquí han pasado mil y un pueblos: griegos, cartagineses, romanos, árabes, bizantinos, normandos, aragoneses, angevinos, españoles… Es una joya muy cotizada que pertenece a Italia desde el año 1861.

Los sicilianos viven de espaldas al mar. Se replegaron hacia el interior huyendo de los invasores y se volvieron hoscos. En Sicilia, como en Cerdeña o Nápoles, surgieron clanes para regular la vida diaria frente a una administración siempre extranjera. Con el tiempo estos clanes devinieron en organizaciones criminales que controlan la droga y el juego.

La mafia está absolutamente incrustada en la sociedad siciliana y nadie ha podido acabar con ella en siglos. Los capos forman parte de la alta sociedad y los jueces que no son sobornados suelen acabar muertos. La Cosa Nostra nació aquí y, a través de la emigración, extendió sus ramificaciones a Estados Unidos, como vemos en El Padrino.

Sicilia es la mayor isla del Mediterráneo. También es la región más grande de Italia y una de las más pobladas, con cinco millones de almas. Y pese a ello es una de las más marginadas por el Estado: es una tierra pobre donde los jóvenes no tienen otra que emigrar. Pese a ello sufre una presión migratoria procedente de África absolutamente brutal.

La lengua siciliana fue denigrada en el pasado a la condición de vulgar dialecto del italiano. Pero desde 2011 se vuelve a enseñar en las escuelas la lengua propia, muy estigmatizada incluso por los propios sicilianos. Algunos hijos ilustres de esta tierra son los autores Luigi Pirandello y Salvatore Quasimodo o el arquitecto Giovanni Battista Vaccarini.

El volcán Etna es el mayor de Europa y de vez en cuando da algún que otro disgusto. Pero si el fuego trae muerte, también puede albergar vida. Junto al volcán mismo vemos naranjos, limoneros, almendros, olivos, viñedos y huertas. Retratada en los films de Visconti y Rossellini, Sicilia es una isla de gran belleza donde el tiempo transcurre lento.

Anuncios

Amèrica Màgica, un thriller paranormal.

Si Deu vol, a partir de demà dilluns comencem a publicar Amèrica Màgica: Camí del sur, una obra de Josué Ferrer guanyadora del Premi Adlert de Novela de 2017. Es tracta d’un llibre mitat novela negra mitat paranormal a on trobareu misteri, terror, sorpresa, història i sobretot molta fantasia. Penjarem els capítuls poc a poc a lo llarc dels pròxims mesos, a modo de serial. També molt pronte la novela estarà disponible en Amazon.

¿I de moment a on podreu llegir els capítuls? En este bloc:

https://libroamericamagica.wordpress.com

 

Vos deixe ací la sinopsis d’Amèrica Màgica:

La nit fa pudor a suor i fornicació en Miami. Un mendicant que dorm en un carreró està a punt de ser assessinat quan de colp i repent un àngel que s’apareix del no res li salva la vida i li diu que ha segut triat per Deu per a anunciar que la fi del món està molt prop.  A partir d’ahí es convertirà en un predicador ambulant que viajarà de costa a costa alertant sobre el Juí Final. ¡Un viage alucinant pel sur dels Estats Units plagat de misteris i fenòmens paranormals!

 

¡Mos llegim!

¿Sabías que el primer Museo del Botijo de la Península Ibérica está en Villena?

El Museo del Botijo de Villena fue fundado en el año 1970 en la ciudad de Villena por el coleccionista Pau Castelo Villaoz. Consta de una extensa monografía dedicada a botijos de todo el mundo en diversos materiales desde la madera a la cerámica y con múltiples formas. El museo se ubica en la casa de su fundador, construida a comienzos de siglo XX.

Presenta en sus diversas salas más de 1200 ejemplares de todo el mundo (datos de 2017). La colección incluye ejemplares de materiales diversos, como el metal, la madera o el barro cocido. Con todo, la mayor diversidad se da en los diseños de los botijos, con formas y motivos antropomórficos, zoomórficos, fitomórficos o arquitectónicos, entre otros.

Un museo dedicado temático dedicado al mundo del botijo no es algo usual. De hecho en toda la Península Ibérica solamente hay tres. Pero el primero y más antiguo de ellos es el de Villena, fundado en 1970. Los otros dos son los de Argentona, en Cataluña, fundado en 1975, y el de Toral de los Guzmanes, en León, que se inauguró en 2001 (datos de 2017).

 

Fuentes consultadas:

-Museo del Botijo de Argentona. Wikipedia.

-Museo del Botijo Pablo Castelo Villaoz (página web oficial).

-Museo del Botijo de Toral de los Guzmanes. Wikipedia.

-Museo del Botijo de Villena. Wikipedia.

Top 10 Noveles Distòpiques.

Els qui em coneixeu be sabeu que soc un autèntic yonki de la llectura i que els llibres són com droga per a mi. He aprofitat esta ocasió per a elaborar una classificació de les que, per a mi, són les dèu millors noveles distòpiques de tots els temps. ¿Esteu d’acort en esta llista? ¿Quins llibres posarieu i quins llevarieu? Podeu deixar els vostres comentaris al final.

1) 1984 de George Orwell. En el futur el món està dividit en tres superpotències sumides en una guerra eterna. En una d’elles, la societat viu somesa a un estat policial i és espiada constantment per un dictador totalitari conegut com el Gran Germà. Hi ha càmares de vigilància per totes bandes, la policia del pensament fa desaparéixer a qualsevol que critique al govern i la neollengua ha reduït les paraules i transformat el seu significat per a que no puga pensar-se res fòra de lo establit. Front ad això una parella pretén trobar un lloc sense càmares per a tindre intimitat… ¿Hi haurà un racó de llibertat?

 

2) Un mundo feliz d’Aldous Huxley. En el futur s’ha conseguit l’utopia. S’ha acabat en la guerra i en la pobrea pero també en la llibertat. La gent naix en un sistema de castes en el qual el teu ofici i el teu destí venen predeterminats. Els individus són mers compradors dels artículs de les grans multinacionals i si algú està deprimit pren una droga nomenada soma per a oblidar les seues penúries. S’ha conseguit la dictadura perfecta a on la gent no es rebela perque és esclava dels plaers i la felicitat. Els pocs sers humans que encara viuen lliures (a l’estil del sigle XX) són vists com a primitius i salvages.

 

3) Nosotros d’Evgueni Zamiatin. Potser siga la mare de les noveles distòpiques i en tota seguritat inspirà als autors de 1984 i Un mundo feliz. L’Estat ha colectivisat tot: ya no existix el “yo” sino el “mosatros”; els hòmens i dònes no tenen nom sino número de l’estil de D-503 o I-330; i els edificis són de cristal perque ningú té res a amagar. La població viu atemorida dins d’una ciutat fortificada i té prohibit eixir perque fòra dels murs hi ha un món salvage. Es publicà en 1924 en els Estats Units en anglés. Fon censurada en l’Unió Soviètica, i la versió original (en rus) no va vore la llum fins a l’any 1988.

 

4) Ensayo sobre la ceguera de José Saramago. Una estranya epidèmia de ceguera s’escampa entre la població. Ningú sap cóm ni per qué es contrau, aixina que l’eixèrcit decidix recloure als cegos en un camp de concentració per a evitar que contagien al restant de la societat. Els cegos llunt de colaborar entre sí es comporten de forma egoista i abusen els uns dels atres. Misteriosament una dòna no s’ha vist afectada per l’epidèmia i encara conserva la visió. Cap dels personages té nom propi: són la dòna del mege, la dòna de les ulleres de sol,  el chiquet estràbic… Saramago guanyà el Premi Nobel en 1998.

 

5) Fahrenheit 451 de Ray Bradbury. En el futur els bombers es dediquen a provocar incendis en lloc d’apagar-los. Els llibres estan prohibits, es cremen només descobrir-los, i el protagoniste, que és bomber, no té cap remordiment per acabar en ells. Pero un dia coneix a una chicona bohèmia que li canvia el punt de vista i escomença a preguntar-se a sí mateix si realment els llibres són tan roïns com se diu d’ells i inclús arriba a furtar u d’una casa que ell crema fins a reduir-la a cendra. Finalment este home passarà a ser un fòra de la llei que salva llibres en lloc de destruir-los. Tot un clàssic de la novela distòpica.

 

6) El señor de las moscas de William Golding. Un avió que transporta estudiants britànics s’estrela en una illa deshabitada. Tots els adults moren i els únics supervivents són uns chiquets que deuen cuidar els uns dels atres. Un dia u d’ells diu que no estan sols en l’illa, que hi ha algú més: una bèstia. Les discusions dels chiquets van en aument segons passen els dies i els enfrontaments creixen fins al punt d’acabar matant-se entre sí. ¿Hi ha un dimoni en l’illa que els manipula o potser el dimoni està en el nostre interior? El títul de l’obra fa referència a Belcebú. Golding guanyà el Premi Nobel en 1983.

 

7) Mecanoscrit del segon origen de Manuel de Pedrolo. Despuix d’un atac alienígena pràcticament tota l’humanitat ha segut erradicada. L’història es centra en Alba i Dídac, de 14 i 9 anys, com a únics habitants del planeta. Se les hauran d’ingeniar per a sobreviure i per a repoblar la Terra, com si foren uns nous Adam i Eva. L’obra s’inspira en La Guerra de los mundos de H.G. Wells pero el Mecanoscrit no es centra en la guerra sino en ses conseqüències i explora les possibilitats que supondria crear un nou món en comparació en l’actual. És el gran supervendes de la llengua catalana.

 

8) La carretera de Cormac McCarthy. Narra una trama post-apocalíptica sobre un viage mamprés per un pare i son fill a través de parages que foren arrasats fa anys durant un cataclisme no especificat que aniquilà tota la civilisació i la major part de la vida en el planeta. És una commovedora història d’amor d’un pare cap al seu fillet, al que tracta de cuidar en un món replet de perills i canibalisme. Està escrita en un llenguage deliberadament fosc, angoixós i depriment que descriu a la perfecció el món gelat, trist i gris en el que han de sobreviure els protagonistes. El llibre guanyà el Premi Pulitzer 2007.

 

9) V de Vendetta d’Allan Moore i David Lloyd. Es tracta d’una novela gràfica ambientada en una Gran Bretanya futurista despuix d’una guerra nuclear parcial que ha arrasat bona part del món. El Regne Unit és un estat policial dirigit per un règim fasciste que governa sense cap oposició. Pero un misteriós individu, nomenat “V” i ocult darrere d’una caraceta de Guy Fawkes, comença una elaborada campanya terrorista contra este férreu règim dictatorial. El seu propòsit és dinamitar el Parlament anglés i incitar al poble a una revolució. És la lluita per la llibertat d’un individu aïllat contra un estat repressor.

 

10) En un temps llunta i un païs desconegut de Federic Feases. Escrita en llengua valenciana, és l’obra pòstuma d’un molt prometedor autor que desgraciadament va faltar als 21 anys. En el futur l’humanitat viu baix un únic govern, una única religió i una única llengua. En les Universitats una legió de professors-inquisidors ensenya que totes les llengües primitives (anglés, castellà, chinenc…) mai produïren lliteratura de qualitat i que tota la cultura l’ha generada el Gran Llenguage Interestelar (GLI). L’obra es centra sobretot en el llenguage com a ferramenta d’adotrinament i de reescritura de l’història.

Cerdeña: la isla de las seis lenguas.

La historia de Cerdeña es la de una isla preciosa que ha ido pasando de mano en mano con el paso de los siglos. Tras la desintegración del Imperio Romano una legión de pueblos la han ocupado: vándalos, godos, bizantinos, sarracenos, genoveses, pisanos, pontificios, aragoneses, españoles, austríacos y finalmente los italianos desde el año 1861.

Las constantes invasiones han forjado una particular idiosincrasia sarda. Primero, la población se ha refugiado en el interior y alejado de la costa (para evitar ataques piratas). Y segundo, el sardo, como el siciliano, tiende a desconfiar del Estado -siempre una potencia extranjera- y a autorregular la convivencia mediante acuerdos entre las familias.

Cerdeña es la tercera región más grande de Italia y a la vez la tercera menos densamente poblada. La economía es bastante pobre, basada sobre todo en servicios y agricultura, y el abandono se nota en la falta de infraestructuras de una tierra dejada de la mano del Estado. Escasea el empleo, los viejos se quedan, los jóvenes emigran y el nacionalismo crece.

Cerdeña es la isla de las seis lenguas. El sardo se habla en casi toda la ínsula; es una lengua muy conservadora, la más parecida al latín. Históricamente fue menospreciada hasta considerarla un mero dialecto del italiano, que goza de todos los privilegios en Cerdeña. Pero recientemente ha sido reconocida como lengua propia y se busca su promoción.

Los otros cuatro idiomas se hablan en zonas muy concretas y son testimonio del papel de Cerdeña como encrucijada de caminos en la historia. Al norte el sasarés y el gallurés, ambos emparentados con el corso. En L’Alguer, el alguerés (que se parece bastante al catalán). Y finalmente el ligur tabarquino, en las diminutas islas de Sant’Antiòccu y San Pé.

Parece que el tiempo se hubiera detenido en aquella tierra. Todo allí tiene sabor añejo. Hasta su curiosa bandera: una cruz de San Jorge con las cabezas de cuatro reyes moros muertos en la Batalla de Alcoraz, en 1096, cerca de Huesca, que acabó con victoria cristiana. Esta flámula fue otorgada a la isla por la Corona de Aragón, a la que perteneció por siglos.

Els okupes del valencianisme.

Des de fa unes décades cap ací s’ha produït un autèntic desembarc de botiflers en el món valencianiste. Podríem nomenar-los els okupes del valencianisme. Es tracta de gent profundament antivalenciana que no obstant fingix més valenciania que ningú per tal d’obtindre un rèdit electoral. Els dos eixemples més clars d’este valencinisme són la màfia del Partido Popular (PP) per la dreta i els nois de Compromís pel País Català, per l’esquerra.

L’última okupació correspon a Vox. S’emboliquen en la Real Senyera pero volen eliminar el nostre Estatut d’autonomia. Viuen del fantasma de ETA igual que uns atres viuen del fantasma de Franco: perque perseguir fantasmes és més senzill que denunciar que Valéncia és l’autonomia pijor finançada [més espoliada] d’Espanya. Reclamen un model territorial del sigle XIX. Voldrien ser El Palleter pero no passen de ser Martínez el Facha.

Diuen en Vox que 17 comunitats autònomes suponen un gran balafiament i que per tant cal suprimir-les. I dic yo… si es tracta de no balafiar ¿per qué no proponen eliminar les 50 províncies? ¿Qué és més? ¿17 o 50? I si cal estalviar diners ¿per qué no reduir el número d’ajuntaments? El Regne Unit té 400 ajuntaments i Espanya vora 9.000 (en 20 millons d’habitants menys que Regne Unit) pero clar, el problema són les 17 comunitats autònomes.

Vox vol un atre Decret de Nova Planta com el que va fer Felip V per a que els valencians tingam zero autogovern. Evidentment, cal ser molt imbècil, molt cínic o molt traïdor per a dir que això és bo per al poble valencià. El sol fet de votar per Vox ya és un contrafur en sí mateix, pero lo que és molt més gros encara: que algú puga afirmar públicament que és valencianiste i a l’hora defendre este partit polític implica una falta de coherència total.

Diu la Santa Bíblia que si la sal pert el seu sabor ya no val per a res. Lo mateix passa en el valencianisme. Si el valencinisme reclama eliminar l’autonomia valenciana i que mos dirigixquen per control remot des de Madriz… en eixe cas no és valencianisme; és centralisme madrileny, per més que s’embolique en la Senyera. Si la sal no sala, si el valencianisme no valencianisa ¿de qué mos valdrà? ¡Vox és botifler i traïdor el qui el vote!

¿Sabías que el único museo de saleros y pimenteros de Europa está en Guadalest?

salt_pepper_shaker

En El Castell de Guadalest (La Marina Baixa) encontramos un museo fuera de lo común. Se trata del Museo de Saleros y Pimenteros. Inaugurado en 2010, fue fundado por Andrea Ludden, que ha recopilado más de 20.000 saleros y pimenteros de todo el mundo. Muchos de ellos están sacados de anticuarios y encontramos piezas desde el año 1800 hasta la actualidad. Los hay de todas las formas, tamaños y colores: de porcelana, mármol, metal, con forma de frutas, de apenas un centímetro… Es el único museo de saleros y pimenteros de Europa. De hecho, en todo el mundo sólo existe otro dedicado a esta misma temática: el que se encuentra en Gatlinburg, Tennessee, Estados Unidos.

 

Fuentes consultadas:

-Emisión en el programa En connexió. Canal 9. 24-5-2010.

-Museos de Guadalest.

 

Anteriores Entradas antiguas Siguiente Entradas recientes

A %d blogueros les gusta esto: