Quinientos años de Reforma Protestante.

Hace cinco siglos un monje llamado Martín Lutero clavó en la puerta de la Iglesia de Wittenberg 95 tesis que iban a causar un auténtico terremoto teológico. En esencia se rechazaba la venta de indulgencias; se entendía que la cristiandad no necesitaba de una institución; que los bienes de la Iglesia deben repartirse entre los fieles; que la salvación es por fe y no por obras; se aceptaban tres sacramentos: bautismo, comunión y penitencia; los hombres de fe podían leer e interpretar los Evangelios sin intermediarios humanos y la verdadera autoridad en la fe estaba en las Sagradas Escrituras. Las cinco solas (sola scriptura; sola fide; sola gratia; solus Christus y Soli Deo gloria) resumen las creencias fundamentales de los reformadores frente a la doctrina católica.

La Reforma Protestante supuso volver al cristianismo primitivo de la Iglesia original, al que practicaban Jesucristo y los apóstoles. Volver a guiarse por lo que dice la Palabra de Dios, que es la Santa Biblia, y no por dudosas tradiciones humanas; a adorar en espíritu y en verdad en lugar de rendir culto a las estatuas; a bautizar a los creyentes adultos -siguiendo el ejemplo de Jesús- y no a bebés sin ningún uso de razón; a traducir las Escrituras en lugar de quemarlas en las hogueras; a hacer el culto en la lengua del pueblo llano en lugar de oficiar la misa en latín; a promover principios y valores en vez de ceremonias y rituales; a tener a Cristo como cabeza visible de la Iglesia y no al Papa; a entender por fin que la única Iglesia verdadera es la que realmente obedece a Nuestro Señor.

El legado de la Reforma va más allá de lo religioso. El énfasis en que la población pudiera leer la Biblia favoreció su alfabetización; el interés por la investigación y por la ciencia surgió a partir de leer los textos sacros; el considerar el robo y la mentira como pecados muy graves y no como meros pecados veniales atajó la corrupción; se fomentó la ética en el trabajo y el derecho de la propiedad privada, la democracia liberal, el capitalismo, la separación de iglesia y estado, la libertad religiosa y el imperio de la ley por el que todos somos considerados iguales. La Revolución Americana -que dio inicio al mundo moderno- estuvo claramente inspirada por los valores puritanos y las naciones protestantes se convirtieron en ejemplo admirable de progreso, prosperidad y libertad.

La Reforma iba a causar un cisma que dividiría el Occidente en protestantes y católicos aunque la verdadera intención de Lutero nunca fue la de crear una nueva iglesia sino la de reformar la que ya existía. Pero la rotunda negativa de los papas lo hizo imposible. Y mientras que la Reforma triunfó en América y Europa del Norte, la Contrarreforma abanderada por el emperador Felipe II y la Inquisición española apagó prematuramente la luz del Evangelio e hizo que nos quedáramos en esa mitad del mundo condenada a la dictadura, la pobreza y el atraso. Hoy vivimos la mayor Reforma religiosa de los últimos siglos: la del ateísmo. Ante una juventud que vive sin Dios, debemos volver a nuestras raíces y predicar la sanadoctrina. Reevangelizar Europa resulta hoy más urgente que nunca.

Mongolia: el país de las estepas.

Mongolia es un país interior, sin salidas al mar, un estado tapón entre dos gigantes como son Rusia y China. Cualquiera que lo vea hoy, se sorprenderá al descubrir que en el pasado fue una de las naciones más grandes de la Tierra. Sólo a principios de siglo XX tenía un tamaño tres veces mayor, con parte de la Siberia y la Mongolia interior, hoy china.

En el año 1203 Gengis Khan unió bajo su liderazgo a todas las tribus mongolas. Él y sus sucesores conquistaron casi toda Asia y la Rusia europea. Kublai Khan, nieto de Gengis Khan, conquistó China y la dominó entre 1271 y 1368. Fue uno de los imperios más extensos de la historia, que llegó a llamar incluso a las puertas de una aterrorizada Europa.

Hacia 1368 el Imperio Mongol se dividió a cuatro grandes estados: el kanato de Chagatai, la Horda de Oro, el Ikanato y la Dinastía Yuan. En 1691 Manchuria sometió a la Mongolia exterior (la actual Mongolia) y en los siglos sucesivos Rusia y China se la repartieron como quien cambia cromos. Mongolia, con ayuda rusa, se separó de China en 1911.

Como estado independiente, el país ha pasado de ser una dictadura comunista a una república. Pese a todo los mongoles viven un poco al margen de los gobiernos. Son nómadas que van pastando con sus rebaños a lo largo y ancho de las enormes estepas, y que duermen en ghers, unas grandes tiendas de color blanco fáciles de montar y desmontar.

Las condiciones de vida son durísimas. La altitud media del país es enorme, las montañas ocupan dos tercios del país, a cuyas laderas se extienden llanuras y estepas, interrumpidas por grandes ríos, y al sur, por el desierto de Gobi. Es una tierra árida donde llueve poco y soplan fuertes vientos. El verano es cálido y el invierno de un frío extremo.

Como ocurre en todos los desiertos, la hospitalidad de los mongoles es enorme. A menudo tienen invitados en sus casas, a los que alojan y dan de comer. Y es que cerrar la puerta a quien pide ayuda puede significar condenarlo a muerte. La pintura, la literatura y la música están fuertemente influenciadas por el nomadismo y por el budismo tibetano.

Lo millor que mos podria passar.

Imaginem només per un moment que Catalunya s’independisa d’Espanya. Esta acció que, de bones a primeres, resultaria sumament perjudicial per a Espanya, podria ser, en canvi, extraordinàriament beneficiosa per als valencians. De fet, una Catalunya independent obriria un escenari inèdit que comportaria numeroses ventages per al nostre poble.

En una Espanya en la que no estiguera Catalunya, la Ciutat de Valéncia es convertiria, en els seus 800.000 habitants, en la segona urbs més gran de l’Estat, per darrere de Madrit i per davant de Sevilla i Saragossa. A causa del seu nou pes demogràfic, tindria molta més rellevància política, cultural i social que ara i els mijos de comunicació li prestarien més atenció.

Les multinacionals que tenen sèu en Barcelona haurien de buscar una atra sèu adicional per a seguir mantenint el seu negoci en lo que quedara d’Espanya. La majoria, segurament, s’instalaria en Madrit, pero Valéncia podria ser també una opció atractiva. La capital del Túria passaria a tindre un pes considerablement major en l’economia estatal.

Referent al comerç, fins ara l’Estat té dos grans eixides al Mediterràneu: el Port de Valéncia i el de Barcelona, i, a sovint, finança millor este últim pels chantages dels catalanistes. Pero en una República Catalana independent, Espanya centraria tots els seus esforços en potenciar el Port de Valéncia, que es convertiria en la seua eixida natural per mar.

Igualment l’eixida natural per terra passaria a ser Aragó, que podria absorbir una bona part de les mercaderies que ara passen físicament per les carreteres i ferrocarrils catalans. Això comportaria, de rebot, reforçar les conexions de Valéncia en Aragó. Podriem arribar a Europa més fàcilment i sense cap necessitat de pagar peages als catalans.

Si el Barça se n’anara de la Lliga (cosa que està per vore, perque en la Lliga ya participa un club estranger -l’Andorra- i igualment es podria arribar a un acort en els catalans), el Valéncia C.F. podria optar a ser la gran alternativa al Real Madrit (clar, en el permís de l’Atlètic de Madrit). El Valéncia Basket ho tindria encara molt més fàcil en la Lliga ACB.

El Partido Popular (PP), que ara defén l’unitat de valencià i català per interessos polítics, podria passar a defendre lo contrari com a represàlia per la secessió. Una gran ona d’anticatalanisme podria fer que la gent vera als de Compromís com a lo que realment són: els quintacolumnistes dels catalans. O que el valencianisme polític tornara a les Corts.

En una Espanya sense Catalunya seria intolerable que en el nostre territori hi haguera repetidors de TV3, és dir, d’una televisió estrangera o que el Govern d’un país estranger finançara a Eliseu Climent. Les autoritats valencianes, fins ara còmplices d’este merder, tindrien molt difícil de justificar de cara a la societat les ingerències externes d’un atre estat.

Òbviament l’escenari que dibuixe és només una hipòtesis. No passe per alt els riscs per als valencians, com que per eixemple Madrit mos espoliara fiscalment (encara més), per a compensar la pèrdua catalana, o que l’Estat iniciara una estratègia recentralisadora i llevara algunes competències a les autonomies. Eixe perill està ahí i no el podem descartar.

Una hipotètica independència catalana obriria un escenari inèdit replet d’oportunitats per als valencians. Estaria per vore si tenim l’inteligència suficient com per a aprofitar-les. Pero si tenim en conte que des de Barcelona mos tracten als valencians com a una colònia d’ultramar,  que s’independise Catalunya és ara per ara lo millor que mos podria passar.

Valencians de cor, de cap i mans.

Gary Eteo (Malabo, Guinea Equatorial, 1976) va nàixer en Àfrica pero al sèt anys d’edat se’n va vindre a viure a Valéncia. Des de ben menut este afrovalencià era seguidor del Valéncia C.F. En certa ocasió, gràcies a un amic, descobrí que el valencià que li havien ensenyat en l’escola era en realitat català i s’interessà per deprendre el valencià autèntic, al que considera una llengua molt dolça. Ademés, es va fer militant de Som Valencians (SV) per a defendre els interessos de la nostra terra.

Guillem Bonarrossar (Sao Paulo, Brasil, 1979), fill de pare valencià i mare japonesa, va nàixer al Brasil pero passà part de la seua infància en Valéncia. Residix i treballa en Brasil pero es considera valencià. Si li preguntes cóm és possible això et respon que el fill d’un colom no deixa de ser un colomet i que ser valencià és una cosa que es du en el cor. Parla la nostra llengua, està vinculat a associacions valencianistes i encara des de la distància fa tot el valencianisme que pot.

Bojan Dubljevic (Niksic, Montenegro, 1991) és el màxim artífex de que Valéncia Basket guanyara la Lliga la temporada passada i va camí de convertir-se en el millor jugador de l’història del club. En repetides ocasions ha manifestat que no vol jugar en Real Madrit, Barcelona o la NBA, que la seua primera opció sempre ha segut continuar en el Valéncia Basket, al que considera el millor equip del món, que vol estar ací tota la vida perque els valencians li han donat tot des del primer dia.

Thien Nguyen (Gia Kiem, Vietnam, 1995) és un estudiant vietnamita resident en Texas. Thien és catòlic i el seu sant patró és Sant Vicent Ferrer i a partir d’esta curiosa circumstància és que es va interessar per la nostra llengua, el valencià, idioma que domina. Este jove políglota es considera un enamorat de la llengua i cultura valencianes i creu fermament que el valencià no és català, encara que també li agrada este últim. Encara no ha visitat Valéncia. Li agradaria poder fer-ho en un futur.

Este tipo de persones sensibles, d’extraordinaris sers humans, és el que de veritat li cal a la societat valenciana. A mosatros no mos interessen eixos forasters del a mí me habla usted en cristiano ni suposts valencians que defenguen els països catalans o que s’alegren quan el Real Madrit li guanya al Vilarreal. Preferixc mil voltes a algú que vullga integrar-se en la nostra cultura i que estime la nostra terra; per a mi sempre serà u dels nostres, encara que siga vert i haja naixcut en Mart.

¿Sabías que el Puerto de Valéncia es el más importante del Mediterráneo?

El Puerto de Valéncia es el más importante de España y del Mediterráneo. Sus datos son incontestables: el primero en tráfico de contenedores con un total de 4.615.196 contenedores (TEU) y un tráfico total de más de 70 millones de toneladas canalizadas (datos de 2015). Estas cifras colocan al Puerto de Valéncia como el líder de España (por delante de Algeciras y Barcelona); como líder del Mediterráneo y como quinto de Europa.

¿Y en cuanto a pasajeros? A cierre de 2015 un total de 371.374 viajeros habían recalado en el Puerto de Valéncia a bordo de un crucero turístico. Por su parte, el tráfico de línea regular aumentó hasta llegar a un total de 373.549. En conjunto 744.923 personas utilizaron el recinto del Grao para sus desplazamientos marítimos (datos de 2015). El Puerto de Valéncia uno de los más importantes en tráfico de pasajeros.

La Autoridad Portuaria de Valéncia (APV), llamada Valenciaport, gestiona tres puertos: Valéncia, Sagunt y Gandia. El Puerto de Valéncia se dedica al tráfico de contenedores, de automóviles y de cruceros. El de Sagunt se dedica a tráfico de graneles, automóviles, siderurgia, tráfico marítimo de corta distancia y tráfico ro-ro (vehículos y camiones). El de Gandia carga de todo, especialmente bobinas de papel, madera y fruta.

Las instalaciones del Puerto de Valéncia cuentan con una superficie de 600 hectáreas, con más de 12.000 metros lineales de muelle, de los que 4.000 metros tienen calados iguales o superiores a los 14 metros. También alberga la Valencia Superyacht Marina, la Marina Real Juan Carlos I y el Port America’s Cup. Genera 15.000 empleos, entre directos e indirectos, y un volumen de negocio de 1.100 millones de euros (datos de 2015).

El Puerto de Valéncia es el líder del Mediterráneo, que es a lo máximo a lo que puede aspirar hoy por hoy. Ser líder de Europa o del mundo es casi imposible para un puerto mediterráneo ya que con el paso de los siglos el grueso de la actividad económica y comercial se ha desplazado al Atlántico (por eso el puerto de Rotterdam es el primero de Europa) y en tiempos más recientes al Pacífico (con Singapur como número uno del planeta).

Por último el Puerto de Valéncia es el líder del Mediterráneo a pesar de España, y no gracias a ella. El nacionalismo catalán constantemente chantajea al Gobierno español con no aprobar los presupuestos a menos que traiga unas inversiones al Puerto de Barcelona muy superiores a las del de Valéncia, con la intención de desbancarlo, a lo cual Madrid accede. La hemeroteca y los Presupuestos Generales del Estado dan fe de ello.

 

Fuentes consultadas:

-Europa Press. El Puerto de Valencia, primero de España y del Mediterráneo en tráfico de contenedores en 2015. Las Provincias. 14-2-2016.

Ferrer, Paula y García, Santi. Puertos marítimos comerciales más importantes de Europa. Transporting. 27-11-2015.

Fontanillo, Olivia. El puerto de Valencia se consolida como líder de tráfico de contenedores en el Mediterráneo. El Economista (edición Comunidad Valenciana). 15-2-2016.

Santamaría, P. Los diez puertos más grandes de España. ABC Viajar. 26-6-2014.

-Valenciaport (página web oficial).

—————————————————————————

¿Te gusta el artículo? Puedes leer muchos más como éste en mi libro ANECDOTARIO HISTÓRICO Y CULTURAL VALENCIANO. ¡Haz clic en la portada!

Els valencians, més rics que els britànics.

Existix la falsa creença de que els britànics són més rics que els valencians. ¡Pero qué va, és tot lo contrari! Els britànics no poden permetre’s formar part d’eixa elefantiàsica i caríssima administració que és l’Unió Europea (UE), per això han iniciat el Brexit. Mosatros en canvi sí que podem. Damunt, sabem que fòra de la UE només hi ha fam i misèria: que li ho pregunten si no a Andorra, Israel o Suïssa.

Encara més: els valencians mos podem permetre ser l’autonomia pijor finançada d’Espanya i a l’hora pagar el PER dels andalusos, l’ordenador per aula dels extremenys, l’Aeroport de Barajas… ¡Che, això ho pague yo, collons! Els britànics mai de la vida es plantejarien tindre diputacions provincials. Mosatros en canvi en tenim no una ni dos sino ¡tres! i estudiem, adicionalment, afegir administracions comarcals.

Regne Unit té 65 millons d’habitants i 406 Ajuntaments. Regne de Valéncia 5 millons d’habitants i 542 Ajuntaments. ¡Els diners i els collons per a les ocasions! En Regne Unit és impossible un consistori per a 17 veïns. Pero ací tenim Castell de Cabres, que en eixos habitants té Ajuntament propi. Suprimir-lo és impensable perque, clar, és un poble en molta història: allí naixqueren Cleopatra i Juli César.

En Regne Unit no es poden permetre sostindre consistoris insostenibles, per això és que procediren a fusionar molts d’ells en la década dels huitanta. Ací per contra tenim casos com el de Manuel i L’Énova, uns pobles lliteralment apegats que entre els dos sumen tresmil habitants. Hi ha dos Ajuntaments. Impossible fusionar-los: en un municipi són catòlics i parlen valencià i en el del costat són budistes i parlen cantonés.

En fi, que la pròxima vegada que et diguen que fulano se’n va a Manchester a treballar perque allí nuguen els gossos en llonganises, dis-li que no, que això és una simple llegenda urbana. Els britànics són un voler i no poder, no com mosatros que no mos privem de res: diputats, alcaldes, regidors, secretaris, vicesecretaris, assessors, administratius, funcionaris… ¡Ací mos sobren els diners, che!

Van molts anys per davant (els nigerians).

Diu el periodiste Josep Lluís Ferri que els valencians som uns desgraciats, i és veritat perque no som ni tan sols un gueto en la nostra pròpia terra. Els valencians trobem normal el fet de no poder fruir de la nostra llengua i cultura en la nostra pròpia nació. Recentment he tingut la sòrt de visitar Àfrica i més concretament l’Estat Edo, en Nigèria, la terra natal de la meua esposa. Posaré alguns eixemples comparant la situació cultural d’ací i d’allà per a demostrar que Ferri té tota la raó.

L’Estat Edo és un estat federat dins de la República de Nigèria. Allí es parla una vintena de llengües, entre elles l’anglés i la llengua edo. He observat que generalment els edo parlen en edo entre ells i només recorren a l’anglés quan han de parlar en uns atres grups ètnics. És com si diguerem que els valencians sempre parlen valencià entre ells i només recorren al castellà per a parlar en castellans, gallecs o vascs per eixemple. Ya m’agradaria a mi poder fruir d’eixa normalitat ací.

¿Has provat a fer una cosa tan senzilla com anar a una missa catòlica o un cult evangèlic en valencià? És més fàcil que te toque la loteria que trobar una iglésia en valencià en la nostra pròpia terra. Pero els edo tenen iglésies a on es parla només en edo, i unes atres bilingües (encara que la majoria d’iglésies parla en anglés). També disponen de la Bíblia en edo. Per contra, mosatros hem de llegir la Paraula de Deu en castellà (o en català) a falta d’una traducció a la llengua valenciana.

¿Quantes televisions tenim en valencià? Cap ni una. ¿I ràdios en valencià? Em referixc a que siguen realment en valencià; no val parlar dèu minuts en valencià en un programa d’una hora de música en anglés. Els edo tenen les seues pròpies televisions i ràdios a on parlen en edo i fan continguts propis de la seua cultura. Ells tenen els seus cantants típics, trages típics, menjars típics, festes típiques i els encanta raonar de les seues coses. És dir, que els enchisa ser i viure diàriament en edo.

¿Has provat a anar un dia al cine i tractar de vore una película en valencià? Missió impossible ¿veritat? Els edo, no obstant, conten en una potent indústria audiovisual que produïx moltes películes en llengua pròpia. Películes de baix presupost, és cert, pero que interessen més a la població que les produccions de Hollywood. Estos films, per lo general, conten drames basats en casos reals, semblants als culebrons d’Amèrica Llatina, pero condensats en una cinta de dos hores.

La música en edo sona pràcticament en totes les cases. I toquen tots els estils: des de la folclòrica a la cristiana, el pop o el rap. Hi ha moltes bandes que componen i interpreten les seues pròpies cançons en edo i la gent les contracta quan han de fer una festa (i les festes són molt habituals en Àfrica). No se fan rics, pero poden viure únicament de la seua música i no necessiten recórrer a uns atres treballs per a sobreviure. Alguns inclús guanyen prou be. Lo mateix passa en els actors de cine.

Nígèria és el primer estat d’Àfrica i tercer del món en número de llengües. Oficialment 525 (encara que n’hi han moltes més). Lo que he contat ací de l’edo és extensible a molts atres idiomes: yorubà, haumza, igbo, etc. Per a Nigèria és un orgull contar en un patrimoni llingüístic tan ric, i per això el promou. Pero en Espanya el qui se n’ixca del Quijote i del a mí me habla usted en cristiano ya és sospitós de ser un mal espanyol. Van molts anys per davant. Els nigerians, clar.

¡Deixeu votar als catalans!

El procés català ha pegat un gir molt interessant en els últims mesos. El president de la Generalitat Catalana, Carles Puigdemont, ha introduït una ficha nova que fins ara no havia aparegut en esta partida d’escacs entre Madrit i Barcelona: la declaració unilateral d’independència. Si en el referèndum que Puigdemont té previst fer el pròxim 1 d’Octubre guanya la secessió, el president es compromet a proclamar-la en les Corts. I és que, sense este factor, totes les manifestacions, eleccions autonòmiques i consultes populars del món es queden en meres bufes de pato. Atenció, perque podem estar a les portes del naiximent d’un nou estat en Europa.

Per supost, el president del Govern Espanyol, Mariano Rajoy, ya ha avisat que no hi haurà referèndum ni tampoc secessió. Vorem al final qué ocorre. En tot cas l’actuació de l’Estat no és democràtica. Cal recordar-li a Rajoy lo que diu Nacions Unides: «Tots els pobles tenen dret a la lliure determinació. En virtut d’este dret establixen la seua condició política i procuren també pel seu desenroll econòmic, social i cultural». Açò diu l’artícul 1.1 del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics firmat per Nacions Unides el 16 de decembre de 1966. Este tractat està reconegut per l’Estat, segons establix l’artícul 10.2 de la Constitució Espanyola de 1978.

Recorde també la sentència de 2010 del Tribunal de La Haya del cas Sèrvia contra Kosovo. Este tribunal donà la raó a Kosovo en fallar que una declaració unilateral d’independència és un acte polític, no un de jurídic, per tant no pot ser considerat illegal -encara que contravinga inclús la Constitució de Sèrvia, que parla de l’indivisibilitat de l’Estat- i que l’Eixèrcit (Servi) està per a salvaguardar les fronteres de l’Estat, sí, pero de cara a l’invasió d’una potència estrangera, no de cara a la secessió d’una de les seues regions internes. Molt d’ull perque lo que Sèrvia argumentà és exactament lo mateix que argumenta Espanya. I Sèrvia va perdre.

Pitcairn: un motín por las mujeres.

Islas Pitcairn es la única colonia británica que queda en Oceanía. Se trata de cuatro islitas de las cuales sólo la principal y que da nombre al país está poblada. Entre las cuatro suman sólo 47 km2. Estaríamos hablando de una cagadita de mosquito en medio del Pacífico de no ser porque cuenta con una historia apasionante.

Descubierta por España en el siglo XVII y poblada por ingleses cien años después es, según Naciones Unidas, un territorio pendiente de descolonización, así que podría convertirse en estado libre asociado o una nación independiente. Pese a ser una colonia británica desde 1838, emplean el dólar neozelandés y no la libra esterlina.

Pitcairn fue poblada por marinos ingleses en 1790. Éstos fueron los amotinados del barco Bounty, que debía regresar a Inglaterra tras venir de Tahití. En lugar de eso, echaron al mar al capitán del barco y, temerosos, se escondieron en Pitcairn. Fascinados por la belleza de las tahitianas, los marineros trajeron consigo varias nativas.

Por un motín por las mujeres es que se fundó esta nación. Y es que ellas siempre han tenido un gran papel en Pitcairn. De hecho este diminuto país puede presumir de ser el primer territorio del mundo en aprobar el sufragio universal femenino con las mismas características que el masculino. Un hito feminista que data de 1838.

Es el país menos habitado del mundo, con apenas una cincuentena de moradores descendientes de nueve familias. En sus buenos tiempos ha llegado a superar los doscientos residentes, pero, como es tan sumamente pequeño que casi no caben, muchos pitcairneses emigran a Nueva Zelanda, donde se radican de forma definitiva.

Cuenta con una sola ciudad, Adamstown, en Isla Pitcairn. Allí se concentra toda la población nacional y hace las veces de capital oficial más pequeña del mundo. Hay dos idiomas oficiales; el inglés y el pitcairnés-norfolkense; un criollo mezcla de inglés y tahitiano que desde Pitcarin dio el salto hasta Norfolk, una islita de Australia.

¿Sabías que el IVI es el mayor grupo de reproducción asistida del mundo?

Corría el año 1989 cuando los obstetras y ginecólogos valencianos Antoni Pellicer y Josep Remohí trabajaban en la sección de Fecundación In Vitro (FIV) del Hospital Clínico de Valéncia. Ambos estaban sobrados de entusiasmo pero allí carecían de los medios suficientes para desarrollar su labor, por lo que decidieron crear un grupo privado basado en el modelo que aprendieron en Estados Unidos sobre medicina reproductiva.

Así es que en 1990 fundaron el Instituto Valenciano de Infertilidad (IVI), la primera institución médica en España dedicada en exclusiva a la reproducción asistida. La primera sede estuvo en la calle Guardia Civil de la Ciudad de Valéncia. Era un equipo de sólo diez personas. Poco se podían imaginar por entonces que llegarían a ser más de 2000 trabajadores y a convertirse en el mayor grupo de reproducción asistida del mundo.

Desde su nacimiento han llenado su currículum con una enorme cantidad de hitos científicos. En 1993 el IVI consiguió el primer embarazo de España y el segundo del mundo, de una mujer cuyo marido se había sometido con anterioridad a una operación de vasectomía, mediante la utilización de espermatozoides testiculares. Este éxito de la ciencia se logró a través de la técnica de Microinyección Intracitoplasmática de Espermatozoides.

En el año 1995 el Instituto Valenciano de Infertilidad logró el primer embarazo del mundo con esperma congelado del testículo de un hombre estéril. Poco después, en 1997, se creó la  Fundación IVI, la primera en España que tiene como razón de ser fundamental la investigación básica aplicada en el campo de la Reproducción Humana. La Fundación es el departamento de investigación, el soporte científico del IVI.

En los albores del siglo XXI el IVI fue un paso más allá. En noviembre de 2002 el IVI logró que nacieran los primeros hijos sanos de parejas con Sida del Reino de Valéncia, gracias a la técnica del lavado de semen. Solamente un mes más tarde, en diciembre de 2002, el IVI consiguió, por primera vez en España y gracias al Diagnóstico Genético Preimplantacional, que naciera sano un bebé cuyos padres son portadores de la fibrosis.

En 2003 IVI consiguió, por primera vez en España, que una pareja afectada de atrofia muscular espinal tenga un bebé que no desarrollará esta enfermedad. Un año después, en 2004, el Instituto Valenciano de Infertilidad se convirtió en Instituto Universitario adscrito a la Universidad de Valéncia. De este modo, este prestigioso centro médico se convirtió en el primer instituto universitario de titularidad privada en el Reino de Valéncia.

En 2006 aparecieron los primeros casos de embarazos por vitrificación dentro del IVI. En 2007 El Diagnóstico Genético Preimplantacional hizo posible el nacimiento en Vigo de un bebé libre del Síndrome de Norrie por primera vez en el mundo. A lo largo de su historia, tanto el IVI, a nivel colectivo, como los doctores Pellicer y Remohí, han recibido numerosas condecoraciones, premios y honores por su excelente y pionero trabajo.

En 2017 IVI se fusionó con la empresa americana Reproductive Medicine Associates of New Jersey (RMANJ). De la unión de los dos grupos nació la firma IVI-RMA Global que tiene su sede social en Valéncia y que tiene un valor de canje de 1.000 millones de dólares. Los copresidentes, Antoni Pellicer y Josep Remohí, controlan el 70% de la firma resultante, que espera una facturación anual de unos 300 millones de euros.

Desde principios 2017 IVI-RMA Global es el mayor grupo de reproducción asistida del mundo, con más de 70 clínicas en 13 países, 2400 empleados (con más de 200 médicos y más de 300 investigadores). Desde su nacimiento en 1990 hasta 2017 IVI ha ayudado a que 125.000 niños hayan venido al mundo. ¡Imaginen las sonrisas de todos esos matrimonios con problemas de fertilidad cuando tuvieron su bebé en brazos!

Fuentes consultadas:

-Instituto Valenciano de Infertilidad (IVI) (página web oficial).

Romero, Víctor. El IVI se fusiona con la americana RMANJ y crea el mayor grupo de fertilidad del mundo. El Confidencial. 16-2-2017.

—————————————————————————

¿Te gusta el artículo? Puedes leer muchos más como éste en mi libro ANECDOTARIO HISTÓRICO Y CULTURAL VALENCIANO. ¡Haz clic en la portada!

Anteriores Entradas antiguas Siguiente Entradas recientes