Josué Ferrer.

Espanya pareix un país embruixat. Cada president és pijor que l’anterior. És com si hi haguera una malaïció. Quan va arribar José Luis Rodríguez Zapatero pensava que no podia haver un president més inútil i més incompetent que ell. Pero al poc de temps Mariano Rajoy el va fer bo, en uns nivells de corrupció que deixen en res als pijors anys del felipisme. Quan creus que ya no es pot caure més baix arriba Pedro Sánchez, qui possiblement siga el pijor president de l’història recent d’Espanya (de moment). Pero com la classe política es degrada a la velocitat de la llum pronte arribarà un atre que valide al ninot.

Sánchez bàsicament és un Zapatero II. És dir, guerracivilisme i feminazisme. Ell i el seu vicepresident Pablo Iglesias em recorden a En Quixot i Sancho Panza, perque bàsicament es passen el dia combatent contra enemics imaginaris. D’una banda Francisco Franco, un dictador que es va morir fa 45 anys. D’una atra el fantasma del patriarcat que, al igual que la guerra contra el terror de George W. Bush, és un enemic sense rostre. Per cert, un patriarcat és per definició un sistema de govern dirigit per un patriarca. Si Espanya és un patriarcat haurem de concloure que el patriarca és Pedro Sánchez i el vicepatriarca Pablo Iglesias.

Perque clar, en 2020 és més senzill traure a Franco del Valle de los Caídos que demanar-li a Caixabank que torne els 23.000 millons d’euros de diners públics que hem pagat de les nostres bojaques per a sanejar Bankia. És més fàcil combatre «el virus del masclisme» que el Covid-19 (per això animaren a la població a acodir a la manifa del 8-M a pesar de ser una bomba biològica). És més fàcil abolir la prostitució o aprovar l’eutanàsia que traure a l’Estat de la bancarrota. En els pròxims anys vorem espanyols buscant menjar en els contenidors del fem mentres Sánchez i Iglesias continuen combatent contra jagants imaginaris.