Jesucristo: el mejor escudo contra la crisis.

Hace muchísimo tiempo los seres humanos decidieron construir una enorme torre, la de Babel, que les iba a proteger de cualquier inundación que el Señor les pudiera enviar. Fracasaron. Hace no tanto tiempo unos ingenieros diseñaron un trasatlántico llamado Titanic. Decían que era el mejor barco del mundo y que ni siquiera Dios era capaz de hundirlo.  Naufragó. Si hace apenas un año me hubiesen dicho que estados de la solvencia de Grecia, Islandia o California iban a quebrar en unos meses hubiese pensado que mi interlocutor estaba borracho o me tomaba el pelo.

Hay algo que me gusta de las crisis: hacen que nos demos cuenta de que no somos nadie porque sistemas políticos, ideológicos o financieros que pensábamos indestructibles se derrumban en una sola noche. No hay nada seguro. Hace unos meses, en España  la gente estudiaba oposiciones pensando que ser funcionario les iba a garantizar un empleo seguro para toda la vida. Pero el Gobierno Central y los autonómicos ya han anunciado recortes de sueldo en los funcionarios y una oleada de despidos de interinos. Esta crisis es una cura de humildad que nos pone de nuevo los pies sobre la tierra.

Como siempre, en España la crisis la pagarán los mismos: trabajadores, empresarios, funcionarios, madres y pensionistas.  Los sinvergüenzas que nos gobiernan no se plantean suprimir ministerios o diputaciones, recortar sueldos de diputados, senadores, alcaldes y concejales, replantear las subvenciones a sindicatos, ONG o confesiones religiosas, o investigar los paraísos fiscales. No. Los palos, para los de siempre. Yo no soy inmune a todo esto. La guillotina pende sobre mi cuello y podría verme en la calle pronto. Sin embargo, estoy tranquilo y no me preocupa nada.

En la Biblia, Jesús dice que no debemos preocuparnos por el día de mañana, por lo que comeremos, beberemos o vestiremos. Dios está al cargo de sus hijos y si cuida de las aves del cielo, de los lirios del campo y hasta de la hierba ¿cuánto más no protegerá a sus hijos y cubrirá sus necesidades? (Mateo 6:25-34). En estos tiempos de crisis hay gente que desespera y hasta se plantea prostituirse para salir adelante. Yo, en cambio, duermo a pierna suelta pues sé que si oro con fe, el Señor me protegerá de todo mal. Nada tengo de qué preocuparme: Dios tiene todo bajo control.

Periodismo: esclavitud en pleno siglo XXI.

Soy periodista. Creo que el periodismo bien entendido (es decir, como servicio a la sociedad y no a un partido político) es fundamental. De hecho, sin un periodismo libre la democracia no podría existir. Ahora bien, la dinámica que ha tomado este oficio en los últimos años es muy peligrosa. Los sueldos han caído en picado y las condiciones laborales han empeorado tanto que recuerdan a la esclavitud.

Si estás pensando en estudiar periodismo, no lo hagas. Será el peor error de tu vida. Para empezar, en la Facultad de periodismo estudiarás de todo menos periodismo. Aprenderás un montón de chorradas inservibles sin ninguna conexión con la vida real. Mucha teoría y poca práctica. Y luego trabajarás más horas que un tonto y te pagarán menos que a un barrendero (y hablo de forma literal).

Hay un dato que lo dice todo: apenas hay periodistas de más de 30 años. Cuando vas a una rueda de prensa todo son veinteañeros. A medida que van cumpliendo años y se acercan a la treintena, van causando baja. Apenas hay reporteros de 40 ó 50 años de edad. ¿Por qué ocurre esto?  Porque el jornal que pagan es tan miserable que la gente acaba cambiándose de oficio para llegar a final de mes.

Conozco a muchos periodistas que son pluriempleados. Que trabajan en un sitio y colaboran en dos o tres más. Pero ese sobresueldo no es para pagarse el chalet o el Mercedes. No, es para poder comer. Hablo de sueldos de 400, 500, 700 euros. 1000 si eres afortunado. Así está la gran mayoría de trabajadores en esta bendita profesión. De hecho, incluso hay gente que se presta a trabajar gratis.

A ello contribuye que hay un intrusismo impresionante. A nadie se le ocurriría que una persona pudiera trabajar como médico, como carpintero o como electricista sin la titulación adecuada. Sin embargo, parece que cualquiera puede ser periodista aunque no haya estudiado la carrera. Hasta el punto que la gente le dice al reportero lo que no se atreve a decirle al fontanero: cómo debe hacer su trabajo.

En el periodismo sobra gente. Y si pides un aumento salarial verás que en la mesa del despacho del director hay más de un centenar de currículums de licenciados recién salidos de la universidad dispuestos a trabajar por menos de la mitad de lo que te pagan a ti. Hazme caso: si eres periodista, dedícate a otra cosa. Si estás pensando en estudiar esa carrera, desiste. Será el peor error de toda tu vida.

La supercaixa valenciana.

conjunta

Les caixes d’aforros suponen un pilar fonamental del sistema financer valencià. De fet, es calcula que el 50% del capital dels valencians està ingressat en caixes d’esta naturalea. I com a resposta a la crisis global de 2008 potser ha arribat l’hora de la fusió d’entitats, be absorbint les d’unes atres autonomies pero mantenint el centre de decisió ací o be fusionant totes les caixes valencianes per a crear una supercaixa sòlida, puixant i forta. En estos dies es parla molt d’una fusió entre Bancaixa, CAM i Caixa Ontinyent. A mi no em desagrada l’idea (inclús pense que deuria sumar-se també Ruralcaixa) puix l’unió constituiria una de les entitats financeres més poderoses i solvents de tota Europa.

Ara be, existixen profunts rezels en la CAM a on no volen ni sentir parlar d’una fusió en Bancaixa. Res nou baix del Sol; el típic sentiment provincià de la ciutat d’Alacant. I això a pesar de que inclús s’ha oferit que la sèu central s’ubique en eixa localitat o que la marca CAM aparega en el nom final. Els alacantins deurien reflexionar: la fusió de les dos caixes podria donar suficient força com per a absorbir les d’unes atres autonomies (com ara Caja Murcia) mentres que si CAM o Bancaixa fan la seua particular guerra cadascú pel seu costat corren el risc d’acabar sent absorbides per Caja Madrid o La Caixa. I sempre será més natural que Alacant sume forces ab Valéncia que ab Barcelona o Madrit.

Pero per damunt de tot lo que més em preocupa és el servici públic al poble valencià. En els últims anys les caixes s’han alluntat notablement dels seus principis fundacionals, destinant els beneficis al finançament de parcs temàtics i fútils obres faraòniques. Han de tornar a dirigir els guanys a l’obra social (fer hospitals, vivenda barata, residències…) i a evitar l’exclusió financera d’amples capes de la nostra societat puix molts ciutadans busquen en les caixes l’oportunitat que els és negada pels bancs. Les caixes deuen donar soport al I + D i als mamprenedors, protegir la cultura valenciana i la família i combatre l’exclusió social. Resulta vital promoure la despolitisació de les caixes d’aforros.

La destruccio de l’agricultura valenciana.

agua

Els agricultors valencians estan en peu de guerra. Es lamenten de que en l’ampliacio a l’Est de l’Unio Europea (UE) perdran la practica totalitat de les ajudes i subvencions que fins ara rebia l’agricultura al nostre païs. I aixo és del tot vital en una produccio hortofruticola que viu del manà de Brusseles i el proteccionisme. Aixina i tot cal ser conscients de que la gran ventaja d’estar dins de la UE, per damunt de les subvencions, és que els nostres productes (taronges, arrossos, chufes, ceramica, textil, joguets…) puguen vendre’s a més de 400 millons de potencials clients sense pagar un sol aranzel. Aixo crea riquea i treball i és lo més important de tot.

Pero la situacio de l’agricultura valenciana és agonica. A pesar de que Valencia cultiva els millors arrossos, vins, taronges, orchates i tomaques del món, els seus productes agricoles resulten ser cars i poc competitius. Els llauradors que en una atra epoca eren rics hui viuen en lo minim, els fills ya no volen treballar en el camp com els seus pares, i si no fora per la mà d’obra barata dels immigrants les taronges es quedarien sense collir. I totes les hortes de tarongers i d’arrossars que contemplem quan viagem en tren no són més que un espillisme puix en el moment en que caiga el proteccionisme de la UE poden ser arrasades per no poder competir en les del Tercer Món.

Pareix que el latifundisme sera en el futur l’unica forma de competir en les macroexplotacions de Canada, Estats Units, Argentina o Australia i la fruita barata de Marroc o Brasil. La nostra agricultura és l’eterna perjudicada per una Espanya que l’utilisa com moneda de canvi per quedar be en Marroc, que no sap cóm arrancar-li les ajudes i subvencions a l’Unio Europea, que no protesta quan els francesos bolquen els nostres camions o quan Estats Units fa un boicot a les clementines, o que fins i tot li nega el PHN… Mentres els agricultors valencians no aposten per invertir en un partit valencianiste fort que defenga sos interessos, mai de la vida tindran res a fer.

 

FONT: Llengua Valenciana Blogspot. 18-4-2006.

—————————————————————————–

¿T’agrada l’articul? Pots llegir molts més com este en el meu llibre PER A OFRENAR NOVES GLORIES A VALENCIA. ¡Fes clic en la portada!

portada-sa-lluna-3a

¿És rendible per als empresaris invertir en Coalicio Valenciana?

lladro

¿Defen el PP els interessos dels empresaris valencians? No, defen els interessos de Madrit i Catalunya. En 2002 el port de Barcelona rebe cinc voltes mes diners que el de Valencia. En 2003 l’ampliacio de l’aeroport de Barajas rebe el triple de diners que lo presupostat per a tota l’autonomia de Valencia. Ni tan sols hi ha una llinia de ferrocarril que vertebre tota l’autonomia des de Morella a Guardamar i els metros que tenim són tots ells de segona mà; els metros vells i desgastats de la Meseta mos els endosen als valencians. Promeses com el PHN, el TAV, el Parc Central, Parc Industrial de Sagunt o l’aeroport de Castello són realitat virtual a dia de hui.

¿Per qué han de repartir-se totes les inversions Madrit i Catalunya i ser les miguetes sempre per a Valencia? Si els industrials i empresaris valencians invertiren en un partit valencianiste, podrien tindre un autentic grup de pressio en el Parlament dispost a pactar en el Govern Central a canvi de sucoses inversions i ventages fiscals per a Valencia, com fan els catalans en CIU i ERC per eixemple. Els industrials catalans, vascs i canaris tenen clar que els seus interessos estan ben resguardats recolzant a un partit de la seua terra que no a un PSOE i PP que han de pagar hipoteques. Catalans, vascs i canaris aposten per lo seu i els va molt be… ¿I els valencians per qué no?

Els empresaris han de pensar seriosament si lo que els conve és tindre un partit valencianiste fort en veu i vot propis en el Parlament i els organismes internacionals per a defendre els interessos comercials de Valencia o si per contra, preferixen que estos interessos els defenga un Govern Central que usa l’economia valenciana com a eterna moneda de canvi per a quedar be davant els grups de pressio catalans, marroquins, etc. Eixe partit que defen lo nostre no és PP ni PSOE (a les ordes de Madrit) ni EU ni Bloc (a les ordes de Barcelona). Eixe partit es diu Coalicio Valenciana (CV) i per aixo resulta rendible per als empresaris valencians invertir en el futur de CV.

 

FONT: Llengua Valenciana Blogspot. 14-4-2006.

—————————————————————————–

¿T’agrada l’articul? Pots llegir molts més com este en el meu llibre PER A OFRENAR NOVES GLORIES A VALENCIA. ¡Fes clic en la portada!

portada-sa-lluna-3a

La destruccio de les empreses valencianes.

173

La crisis creixent de les empreses valencianes no és de broma. A pesar del dinamisme dels nostres empresaris, les exportacions s’han reduit notablement per la fortalea de l’euro, la dura competencia dels estats en mà d’obra barata i la falta d’inversio en I + D en temps de suposta bonança. Tal és aixina que, en el més pessimiste dels casos, podriem passar de tindre un dels teixits empresarials més actius i dinamics d’Europa al tancament i la deslocalisacio constants i continus com un goteig de les empreses autoctones. Dixant a banda el turisme, els servicis i l’agricultura, mos podriem quedar sense apenes teixit empresarial sols en qüestio d’uns pocs anys.

El sector de la ceramica travessa uns moments dificils, Ford Almussafes ha amenaçat varies voltes en endur-se la seua produccio a CentroEuropa i la pijor part se l’emporta, en molta diferencia, les comarques del Sur en uns sectors com el del joguet, el textil, el calçat o el moble que en ser tots ells de mà d’obra poc qualificada podrien patir una deslocalisacio bestial i dixar a moltissimes families obreres sense pa per als seus fills. És el fruit d’este fals creiximent economic que hem vixcut als ultims anys i que no ha incrementat la productivitat, basat en la construccio, sous baixos i el consum intern, i no en l’inversio i les exportacions que és com deuria ser.

No podem pretendre competir en salaris baixos contra China, India, Eslovaquia, Brasil o Marroc. Aixina que calen unes atres formules com l’inversio en I+D, diversificacio i especialisacio en el servici, la promocio de la marca i l’image dels productes valencians en el món com un sinonim d’excelencia o, per qué no, tindre un regim fiscal foral “a la navarresa” per a gestionar millor els nostres recursos i sobretot una politica fiscal que faça ben atractiva Valencia per a atraure les inversions estrangeres, seguint l’eixemple de Utah o Irlanda. I és que solucions hi ha moltes. Voluntat politica per part del president de la Generalitat, Paco Camps, més be poca.

 

FONT: Llengua Valenciana Blogspot. 13-4-2006.

—————————————————————————–

¿T’agrada l’articul? Pots llegir molts més com este en el meu llibre PER A OFRENAR NOVES GLORIES A VALENCIA. ¡Fes clic en la portada!

portada-sa-lluna-3a

Siguiente Entradas recientes