Josué Ferrer.

En estos dies hem assistit a un atre espectàcul de lo hipòcritament correcte. El director de cine Spike Lee i l’actor Will Smith han decidit boicotejar la gala dels Oscar en acusar-la de «racisme». Els dos han coincidit en la «discriminació» i «falta de diversitat» que supon que no hi haja cap negre entre els candidats finalistes a millor actor, millor actriu i uns atres apartats significatius. Crida l’atenció que siga precisament Will Smith qui es queixe. Recordem que ell va fer-se famós gràcies a El Príncip de Bel-Air, una comèdia televisiva en la que el 99% dels actors era negre i això que la série no transcorria en Somàlia sino en un barri be de Los Angeles. Qué dir ya del sempre congruent Spike Lee, gran aficionat al balocistella, que considera racisme que durant dos anys consecutius no hi haja cap premiat negre en la cerimònia dels Oscar pero veu completament natural que de les últimes trenta temporades de la NBA el premi del millor jugador de la lliga en vintisis ocasions haja recaigut en un balocistelliste negre i només quatre en un blanc.

¡Quan els mediocres no conseguixen sos objectius criden «discriminació»! Un cas semblant ocorre en els països a on s’han implantat quotes paritàries per a que un percentage de diputats, senadors o ministres siga de sexe femení. No importa que la dòna en qüestió no siga la persona més qualificada, cal posar una dòna sí o sí per a que no mos tilden de «masclistes». Al final, la dòna és vista com una espècie de florer que està ahí per una quota i no com una persona vàlida que ha arribat a on està per mèrits propis. La quota paritària volen implantar-la també en els consells d’administració de les grans empreses, copats massivament per hòmens. Parlen de «patriarcat» i «sostre de cristal» que impedix a les dònes progressar en la seua professió. Pero si les dònes no arriben als consells d’administració no és per ser dònes sino perque volen compatibilisar vida laboral i personal. Ser gerent d’una multinacional requerix de treballar de setze a vint hores diàries, i això quasi és incompatible en dormir, no digam ya en pretendre passar temps en els teus fills.

En el camp de l’educació passa igual. Quan un alumne és un malfaener que no vol esforçar-se se li envia a una atra aula a on se li rebaixa el llistó per a lliteralment regalar-li el graduat de secundària. Al final, els qui de veritat estudien estan fent el fava perque uns atres obtenen el mateix resultat sense cap esforç. «Atenció a la diversitat», en diuen. «Premiar la mediocritat», diria yo. ¡És increible la quantitat de programes educatius que hi ha per a beneficiar als maleducats i malfaeners! Al final, açò és ficar millons d’euros dins d’un water i estirar de la cadena.  Personalment, yo crec en la meritocràcia. No m’importa massa si eres home, dòna, extraterrestre o androide, si la teua pell és verda o blava, si has naixcut ací o en Saturn. Crec que l’Oscar, l’escany de diputat o el puesto de treball deuria ser simplement per al millor. Soc aixina de malvat, ho sé… Tan sols espere que si algun dia m’han d’operar a vida o mort, el cirugià siga el millor possible i no u que estiga ahí per que calia omplir una quota d’algun sector supostament discriminat.