¿Sabías que Nicolau Primitiu salvó de la quema más de 40.000 libros?

08 Feb 2025 Deja un comentario

de J.Ferrer en Cultura Valenciana Etiquetas:, , , , , ,

Uno de los mayores prohombres valencianos de todos los tiempos fue Nicolau Primitiu Gómez i Serrano (Sueca, 1877-Valéncia, 1971), hijo de un maestro molinero. En su casa vivía su primo, Josep Serrano, futuro compositor del Himno valenciano. De adulto fue un empresario modelo aunque si por algo ha pasado a la historia sin duda es por ser un auténtico héroe de la cultura que ha salvado de la destrucción decenas de miles de libros.

Le tocó vivir los tiempos de la Guerra Civil (1936-1939) en los que había muchos soldados que movidos por el anticlericalismo querían quemar templos, monasterios y monumentos (y con ellos las fabulosas bibliotecas que tenían dentro). Nicolau Primitiu salvó de la quema miles de libros que iba acumulando en su domicilio particular, a la espera de que pudieran sobrevivir a esos años de barbarie incivil que asolaron las Españas.

Una vez acabada la guerra, llegó la dictadura franquista, con una política centralista y completamente hostil a cualquier lengua española que no fuera el castellano. En estos tiempos fue visitando rastros, librerías de viejo, bibliotecas, etc. para adquirir libros incunables, raros, primeras ediciones de hace siglos… Especialmente le interesaron aquellos volúmenes que tuvieran alguna relación con la lengua, historia y cultura valencianas.

Se gastó una fortuna en adquirir más de 40.000 libros que a su muerte (1971) cedió de forma altruista al Estado franquista, con la condición de que si algún día los valencianos recuperábamos el autogobierno perdido en 1707, los libros deberían pasar al organismo rector de la autonomía. Estos 40.000 volúmenes constituyen hoy la base de la Biblioteca Valenciana Nicolau Primitiu, ubicada en el Monasterio de San Miguel de los Reyes en Valéncia.

Desde muy joven estuvo vinculado a grupos valencianistas como Acció Cultural Valenciana o Acció Nacionalista Valenciana. Fue presidente de Lo Rat Penat y director decano del Centre de Cultura Valenciana (hoy Real Acadèmia de Cultura Valenciana). Sabedor de que el valencianismo no despertaba simpatías entre el franquismo  trabajó como una hormiga, con discreción pero sin descanso. Su lema era «trabajar, persistir, esperar».

En los últimos años de su vida fundó la Editorial Sicània y una revista homónima a través de las cuales dio a conocer toda una nueva generación de escritores  en valenciano como Beatriz Civera, Maria Ibars, Joan Valls Jordà, Antoni Igual Úbeda, Josep Mascarell i Gosp, y también editó obras de autores consagrados como Francesc Almela i Vives, Carles Salvador, Xavier Casp, Mossén Frederic Moscardó, Teodor Llorente…

Nicolau pensaba que balear, catalán y valenciano eran una sola lengua, que a principios de siglo XX muchos llamaban lemosín. Él incluso propuso un nombre: bacavés (iniciales de los tres idiomas) pero pronto se dio cuenta de que los catalanistas querían confundir la parte con el todo y reducirlo todo a «catalán». Nicolau estuvo en contra de ese barcelonés fabriano y apostó por buscar las raíces y formas propias del auténtico valenciano.

Fuentes consultadas:

–Atienza, Antoni. Nicolau Primitiu i la Llengua Valenciana. Lletraferit nº 58. Año 2002. Págs. 24-34.

-V.V.A.A. Nicolau Primitiu. Treballar, persistir, esperar… L’Oronella. Valéncia, 2003.

—————————————————————————

¿Te gusta el artículo? Puedes leer muchos más como éste en mi libro ANECDOTARIO HISTÓRICO Y CULTURAL VALENCIANO. ¡Haz clic en la portada!

¿Sabías que el Premi Nacional de Lliteratura en Llengua Valenciana es el Cervantes del valenciano?

26 Nov 2024 Deja un comentario

de J.Ferrer en Cultura Valenciana Etiquetas:, , , , ,

El Premi Nacional de Lliteratura en Llengua Valenciana es una distinción cultural instituida por la Associació d’Escritors en Llengua Valenciana (AELLVA) como máximo reconocimiento a autores destacados que han dedicado toda una vida a la creación literaria en lengua valenciana, a su estudio o cultivo. El acto público de entrega del galardón suele celebrarse el 3 de marzo, durante el tradicional Día de la Lengua y Cultura Valencianas.

Se trata del premio literario más importante en lengua valenciana, algo así como nuestro propio equivalente del Premio Cervantes en la castellana. No resulta nada sencillo ganarlo porque se concede solamente a autores muy destacados, no premia un libro en concreto sino toda una trayectoria literaria y  tiene una periodicidad quinquenal, a diferencia de otros galardones de carácter anual o bienal. Éstos son todos los premiados a fecha de 2023:

1ª edición. 1994. Xavier Casp i Vercher.

2ª edición. 1999. Josep Maria Guinot i Galan.

3ª edición. 2003. Anfós Ramon i Garcia.

4ª edición. 2008. Vicent Ramon Calatayud i Tortosa.

5ª edición. 2013. Vicent Lluís Simó Santonja.

6ª edición. 2018. Aureli López i Muñoz.

7ª edición. 2023. Antoni Ruiz Negre.

Fuentes consultadas:

-Premis Nacionals de Lliteratura en Llengua Valenciana. AELLVA.

-V.V.A.A. Premi Nacional de Lliteratura en Llengua Valencia. L’Enciclopèdia.

—————————————————————————

¿Te gusta el artículo? Puedes leer muchos más como éste en mi libro ANECDOTARIO HISTÓRICO Y CULTURAL VALENCIANO. ¡Haz clic en la portada!

Premi Jaume I.

27 Mar 2024 6 comentarios

de J.Ferrer en Obra Etiquetas:, , ,

Hola a tots.

És per a mi un plaer anunciar-vos que la meua obra Anecdotario histórico y cultural valenciano ha segut guardonada en el Premi Jaume I dins dels CXXXVI Jocs Florals de la Ciutat i Regne de Valéncia que organisa Lo Rat Penat, la decana de les entitats culturals valencianistes.

Estigau molt atents perque si Deu vol en els pròxims mesos vos presentaré el llibre.

La millor manera de normalisar el valencià.

01 Sep 2020 3 comentarios

de J.Ferrer en Valencia Etiquetas:, , ,

Trobe que una de les maneres més efectives de normalisar la llengua valenciana -potser la que més- seria crear un canal temàtic tot de dibuixos animats 100% en valencià. Este mig seria molt més profitós que un canal de televisió tot de notícies, tot de deports o tot de cultura. I per supost molt més que obligar a llegir en les escoles a autors infames com Joan Fuster o Isabel Clara-Simó que només valen per a que els estudiants es passen al castellà.

Un canal d’estes característiques costaria quatre gallets perque a penes necessitaria tindre plantilla i bàsicament les despeses es llimitarien a comprar els drets de les séries i en acabant doblar-les a la llengua valenciana. Això resultaria clau per a que molts jóvens d’Oriola, Elda, Villena, Utiel, Requena i unes atres poblacions castellaparlants mamaren el valencià des de ben menuts i combatria la valencianofòbia existent en moltes d’estes regions.

Es podrien recuperar séries mítiques del passat (Mazinger Z, Heidi, Bola de Drac, Tortugues Ninja, Transformers…), combinar-les en atres actuals (Pokemon, Naruto…) i especialment donar prioritat a séries educatives (Historias de la Biblia, David el Gnomo, Érase una vez la vida, Érase una vez el hombre…). Ara per ara els dibuixos animats possiblement siguen la millor manera de normalisar el valencià.

¿El montenegrí és una llengua pero el valencià no?

25 Abr 2018 Deja un comentario

de J.Ferrer en Valencia Etiquetas:, , , , , ,

¿Qué és una llengua i qué és un dialecte? És més, ¿quí diu qué és una llengua i qué un dialecte? És tracta d’una qüestió altament complexa i subjectiva. No és tan senzill com definir qué és un círcul o un triàngul per eixemple. La definició més certera de llengua la va fer el llingüiste Max Weinreich: «Una llengua és un dialecte en un eixèrcit i una flota».

Fa poc la llengua montenegrina ha obtingut un còdic ISO, lo que significa, en la pràctica, el reconeiximent internacional del montenegrí com a idioma independent. Esta era una reivindicació històrica dels montenegrins, que declararen el montenegrí idioma oficial de la República immediatament en acabant d’independisar-se de Sèrbia, allà per l’any 2006.

No soc un expert en montenegrí pero sé que és casi igual que el serbi. De fet, és tan paregut que fins a 2006 estava considerat un dialecte del serbi. I en la década de 1990 el montenegrí era -com el bosni- un subdialecte del serbi, que a l’ahora era un dialecte d’aquell engendre que es deya serbo-croat. Hui serbi, montenegrí, croat i bosni són llengües.

És ben curiós que el montenegrí, que a penes es diferencia del serbi ni té tradició lliterària, siga una llengua pero el valencià siga un dialecte del català. El valencià, que ha tingut el Sigle d’Or que mai ha tingut el català, que ha tingut vocabulari, diccionari, gramàtica, ortografia i Bíblia pròpies abans que el català no és llengua sino dialecte. Val.

Max Weinreich tenia raó. Lo que fa que una parla siga llengua o siga dialecte no és un argumentari científic sino una voluntat política. Si el valencià no pot ser una llengua dins d’Espanya, llavors que ho siga fòra d’ella. Si ser espanyols comporta ser la quinta província de Catalunya, en eixe cas seguim l’eixemple de Montenegro i independisem-nos.

Ser valencians no és la nostra manera de ser espanyols. Ni la nostra manera de ser catalans. Ni tan sols de ser europeus. Ser valencians és la nostra manera de ser persones. Deixem de votar per partits dependentistes; els que volen que depengam de Madrit, Barcelona o Brusseles. És hora d’ofrenar noves glòries a Valéncia. És hora de tornar a ser lliures.

Parlar valencià és de mala educació.

01 Dic 2017 Deja un comentario

de J.Ferrer en Valencia Etiquetas:, , , , ,

El valenciano no vale para nada porque sólo se habla en Valéncia… el castellà en canvi és molt més útil perque et permet morir-te de fam en 22 països diferents. Es de mala educación responder en valenciano cuando te hablan en castellano… ¡puix deixa que inicie yo la conversació a vore qui és el maleducat! Hablar valenciano en Valéncia es de mala educación… i parlar castellà en Castella també. No vale la pena aprender el valenciano porque sólo es útil en Valéncia… i els qui es queixen d’açò solen viure en Alaska. Un andaluz no puede entender el valenciano después de estar veinte años viviendo en Valéncia…pero sí que entén als polítics que ixen per la TV parlant en gallec encara que mai haja posat un peu en Galícia. Los funcionarios castellanos no pueden opositar en Valéncia porque no saben valenciano… és que, pobrets, són discapacitats i no poden deprendre un idioma. Para perder el tiempo estudiando valenciano es preferible aprender inglés… ¡quína llàstima que els qui diuen açò no sàpien parlar ni lo un ni lo atre!

 

Van molts anys per davant (els nigerians).

19 Sep 2017 1 comentario

de J.Ferrer en Valencia Etiquetas:, , , , , , ,

Diu el periodiste Josep Lluís Ferri que els valencians som uns desgraciats, i és veritat perque no som ni tan sols un gueto en la nostra pròpia terra. Els valencians trobem normal el fet de no poder fruir de la nostra llengua i cultura en la nostra pròpia nació. Recentment he tingut la sòrt de visitar Àfrica i més concretament l’Estat Edo, en Nigèria, la terra natal de la meua esposa. Posaré alguns eixemples comparant la situació cultural d’ací i d’allà per a demostrar que Ferri té tota la raó.

L’Estat Edo és un estat federat dins de la República de Nigèria. Allí es parla una vintena de llengües, entre elles l’anglés i la llengua edo. He observat que generalment els edo parlen en edo entre ells i només recorren a l’anglés quan han de parlar en uns atres grups ètnics. És com si diguerem que els valencians sempre parlen valencià entre ells i només recorren al castellà per a parlar en castellans, gallecs o vascs per eixemple. Ya m’agradaria a mi poder fruir d’eixa normalitat ací.

¿Has provat a fer una cosa tan senzilla com anar a una missa catòlica o un cult evangèlic en valencià? És més fàcil que te toque la loteria que trobar una iglésia en valencià en la nostra pròpia terra. Pero els edo tenen iglésies a on es parla només en edo, i unes atres bilingües (encara que la majoria d’iglésies parla en anglés). També disponen de la Bíblia en edo. Per contra, mosatros hem de llegir la Paraula de Deu en castellà (o en català) a falta d’una traducció a la llengua valenciana.

¿Quantes televisions tenim en valencià? Cap ni una. ¿I ràdios en valencià? Em referixc a que siguen realment en valencià; no val parlar dèu minuts en valencià en un programa d’una hora de música en anglés. Els edo tenen les seues pròpies televisions i ràdios a on parlen en edo i fan continguts propis de la seua cultura. Ells tenen els seus cantants típics, trages típics, menjars típics, festes típiques i els encanta raonar de les seues coses. És dir, que els enchisa ser i viure diàriament en edo.

¿Has provat a anar un dia al cine i tractar de vore una película en valencià? Missió impossible ¿veritat? Els edo, no obstant, conten en una potent indústria audiovisual que produïx moltes películes en llengua pròpia. Películes de baix presupost, és cert, pero que interessen més a la població que les produccions de Hollywood. Estos films, per lo general, conten drames basats en casos reals, semblants als culebrons d’Amèrica Llatina, pero condensats en una cinta de dos hores.

La música en edo sona pràcticament en totes les cases. I toquen tots els estils: des de la folclòrica a la cristiana, el pop o el rap. Hi ha moltes bandes que componen i interpreten les seues pròpies cançons en edo i la gent les contracta quan han de fer una festa (i les festes són molt habituals en Àfrica). No se fan rics, pero poden viure únicament de la seua música i no necessiten recórrer a uns atres treballs per a sobreviure. Alguns inclús guanyen prou be. Lo mateix passa en els actors de cine.

Nígèria és el primer estat d’Àfrica i tercer del món en número de llengües. Oficialment 525 (encara que n’hi han moltes més). Lo que he contat ací de l’edo és extensible a molts atres idiomes: yorubà, haumza, igbo, etc. Per a Nigèria és un orgull contar en un patrimoni llingüístic tan ric, i per això el promou. Pero en Espanya el qui se n’ixca del Quijote i del a mí me habla usted en cristiano ya és sospitós de ser un mal espanyol. Van molts anys per davant. Els nigerians, clar.

Els assessinats de la rue Morgue (edició en paper).

25 May 2017 2 comentarios

de J.Ferrer en Obra Etiquetas:, , , , , ,

És un plaer anunciar-vos que per fi està disponible en versió paper la traducció al valencià de Els assessinats de la rue Morgue, la gran obra mestra d’Edgar Allan Poe. ¡La podeu encomanar en Amazon! ¡Vos deixe ací la sinopsis i les primeres pàgines!

 

SINOPSIS.

Es produïx el bàrbar assessinat de dos dònes, mare i filla, en un apartament d’un populós carrer de París. Les primeres pesquises de la brigada d’investigacions no donen cap resultat, evidenciant-se  l’impotència de la policia per a aclarir els fets. Finalment es fa càrrec de l’assunt un detectiu aficionat, C.Auguste Dupin, qui després d’una intensa i brillant investigació, oferix una explicació extraordinària.

Els assessinats de la rue Morgue (1841) és la primera novela negra de l’història i una obra de cult venerada en tot lo món i traduïda a incontables idiomes. El seu protagoniste, el detectiu C. Aguste Dupin, és l’antecessor de Sherlock Holmes. Un llibre aixina calia que estiguera disponible en una llengua culta com la nostra: en llengua valenciana.

 

Els assessinats de la rue Morgue.

Quina cançó cantaven les sirenes o quin nom adoptà Aquiles quan s’amagà entre les dònes, són preguntes enigmàtiques, pero no es troben per damunt de tota conjectura.

Sir Thomas Browne.

Les qualitats mentals considerades com analítiques són, en sí mateixes, poc susceptibles d’anàlisis. Les apreciem només pels seus efectes. Sabem d’elles, entre unes atres coses, que sempre són per al seu posseïdor, quan les posseïx de forma extraordinària, una font del més vivíssim goig. Del mateix modo que l’home fort es recrea en la seua destrea física i fruïx d’aquells eixercicis que posen en acció els seus músculs, aixina es gauba l’analiste en l’activitat moral que desentranya. Extrau plaer inclús de les ocupacions trivials que posen el seu talent en joc. És aficionat als enigmes, a les endevinalles, als jeroglífics, i exhibix en les solucions dels mateixos un grau de perspicàcia que pareix sobrenatural al costat de la percepció ordinària. Els seus resultats, causats per l’ànima i l’essència mateixes del método, tenen, en realitat, tota l’apariència d’una intuïció. La facultat de resolució està possiblement molt estimulada per l’estudi matemàtic i especialment per eixa branca superior del mateix que, injustificadament i simplement degut a les seues operacions retrògrades, ha segut nomenada, par excellence, anàlisis. No obstant, calcular no és en sí mateix analisar. Un jugador d’escacs, per eixemple, realisa lo primer sense esforçar-se en lo segon. De lo que es desprén que el joc dels escacs, en quant al seu efecte sobre la capacitat mental, ha segut molt mal interpretat. No estic ara escrivint un tractat, sino simplement prologant una narració un poc peculiar per mig d’observacions realisades a la ventura; per tant aprofitaré l’oportunitat per a afirmar que els poders més alts de l’inteligència reflexiva actuen d’una manera més decidida i profitosa en el senzill joc de les dames que en tota l’elaborada frivolitat dels escacs. En est últim, a on les peces tenen diferents i estranys moviments, en valors variats i variables, lo que únicament resulta complex s’interpreta equivocadament (erro gens insòlit) com a profunt. Ací es posa en joc principalment l’atenció. Si esta flaqueja per un sol instant, es comet un descuit que dona com a resultat un perjuí o una derrota. Al ser els possibles moviments no sols numerosos sino complicats, es multipliquen les ocasions per a cometre tals descuits, i en nou de cada dèu casos és el jugador més concentrat, i no el més agut, el que guanya. En el joc de les dames, pel contrari, a on els moviments són únics i les variacions són escasses, les provabilitats d’omissió són reduïdes i, al deixar la mera atenció relativament ociosa, les ventages que obtenen abdós adversaris es conseguixen per mig d’una superior perspicàcia.

Per a ser menys abstracte, supongam una partida de dames en la qual el número de fiches es reduïx a quatre i a on, per supost, no és d’esperar cap descuit. És obvi que ací la victòria es pot decidir (sent els jugadors totalment iguals) sols per algun moviment recherché, resultat d’un esforç poderós de l’intelecte. Despullat dels recursos normals, l’analiste penetra en l’esperit del seu adversari, s’identifica després en ell, i en freqüència, percep aixina, d’una ullada, l’única manera (a vegades, en realitat, destrellatadament senzilla) de poder induir-lo a l’erro o de provocar-li un càlcul equivocat.

Si vols saber més, puncha ací:

-Els assessinats de la rue Morgue (edició en paper).

 

Si en Valéncia es parla català, en Portugal es parla gallec.

20 Oct 2015 6 comentarios

de J.Ferrer en Valencia Etiquetas:, , , , , , , , ,

valenciano

“Una llengua és un dialecte en un eixèrcit i una flota”. Max Weinreich (llingüiste).

Dir que en Valéncia es parla catala és com dir que en Portugal es parla gallec. I és que sense eixir de la Península Ibèrica, trobem un cas que resulta equiparable al de valencià-català que és el del gallec i portugués, dos llengües recordem oficialment independents i distintes a pesar de la mútua inteligibilitat. Pero no deixem encara el cas del gallec. Un valencià pot comunicar-se en un gallec sense necessitat de recórrer a la llengua comuna que és l’espanyol. És dir, que un valencià pot parlar en valencià i el gallec respondre-li en gallec i s’entenen si no perfectament, sí suficientment. L’inteligibilitat és encara molt major si s’interactua per escrit. I un valencià, pel fet de ser hispanoparlant, també pot entendre’s en un italià. Segons la llògica delirant del catalanisme, podríem arribar a pensar inclús que valencià, gallec, portugués, castellà i italià són tots dialectes…  del català.

Que dos llengües es pareguen no vol dir que siguen una sola sino que provenen d’un tronc comú. Prova d’això és el chec i l’eslovac o el rus i l’ucranià o el macedoni i el búlgar o el cors i l’italià, etc. Totes elles són llengües molt semblants –i inclús inteligibles– pero oficialment independents i distintes entre sí. No existixen criteris definitius per a determinar si una parla és llengua o dialecte, a pesar dels dogmes de fe dels pancatalanistes. De fet, hui l’euskera és un idioma unitari a pesar de que entre els seus sèt dialectes hi ha més diferències que entre l’espanyol i l’italià, que sent com són més similars, són idiomes distints. La llengua armènia es considerà un dialecte persa durant molt de temps. Igual que el venecià respecte de l’italià; el català del llemosí o l’aranés del català. Hui tots ells són independents. I recordem que el serbo-croat es dividí en serbi, croat, montenegrí i bosni.

Hi ha moltes llengües que són molt paregudes i els seus usuaris s’entenen entre sí, pero que són independents. Ahí tenim el diasistema escandinau (compost pels idiomes islandés, noruec, suec, danés i feroés), el britònic (idiomes bretó, còrnic i galés) o el gaèlic (escocés, lalland, manés, irlandés). L’alsacià, el bàvar o el suís-alemà són dialectes de l’alemà, a pesar de que diferixen lo suficient com per considerar-se idiomes. Pero el luxemburgués, abans dialecte de l’alemà, és hui una llengua. L’holandés es pareix molt al baix saxó, al flamenc i a l’afrikaans. I l’anglés al frisó. ¿És que són tots la mateixa llengua? No, pero sí formen part de famílies de llengües. És el cas del bable, càntabre, lleonés, castúo i la fala galaico-extremenya. Igualment, occità, llemosí, provençal, auvernés, gascó, aranés, català, aragonés, valencià o balear són vàries llengües independents dins d’una sola família.

L’història mos diu que el destí de les llengües té més a vore en criteris socials i polítics que no filològics o científics.  Són innumerables el casos de llengües que durant un temps de la seua existència han segut anexionades per unes atres llengües veïnes, i reduïdes a la mera condició de dialectes, pero finalment han tornat a ser novament idiomes independents. Per eixemple bosni, serbi, croat, montenegrí, islandés, noruec, suec, luxemburgués, ucranià, bielorrús, moldau, armeni, urdu… És molt curiós, perque tots estos idiomes han passat el seu calvari durant llarc temps -normalment en torn a un segle, a vegades més-, pero tan sols han conseguit el reconeiximent de llengua en acabant d’una independència nacional. De fet, són molt pocs el casos d’idiomes anexionats que s’han pogut emancipar sense contar en un estat propi, com per eixemple feroés, venecià o aranés.

És dir, si Islàndia fora de Noruega o Luxemburc d’Alemanya l’islandés i el luxemburgués hui serien dialectes del noruec i de l’alemà. Pero quan un poble es dota d’un estat propi, junt ab l’independència nacional sol arribar també la llingüística. D’una atra banda quan dos pobles tenen idiomes germans pero viuen en regions distintes d’estats distints també tenen més opcions de diferenciar-se oficialment que si abdós formen part del mateix estat: si Galícia pertanyera a Portugal o Catalunya a França quasi en tota seguritat el gallec seria oficialment un dialecte del portugués i el català de l’occità. I esta és la desgràcia que patim els valencians: conviure en els catalans dins d’Espanya. És més provable que el valencià torne a ser una llengua independent si s’independisa Catalunya, o Valéncia, o les dos, que si abdós vivim junts dins del mateix estat. A l’història em remet.

Pròlec a Franja Blava de Joan Benet.

03 Jul 2015 1 comentario

de J.Ferrer en Obra Etiquetas:, , , , , , ,

joanbenet

Vaig conéixer a Joan Benet Rodríguez i Manzanares en 2004. Llavors yo era un inquiet i jove periodiste recent llicenciat que havia pres consciència de la seua valenciania i que, alarmat pel perill català, volia ajudar en la defensa de la nostra terra. En aquella época Joan Benet era -i encara és- l’administrador d’una web cultural – Llenguavalencianasi.com – en la qual em va permetre publicar alguns dels meus primers artículs d’opinió, cosa que aprofite l’ocasió per a agrair-li públicament. Des de llavors, Rodríguez ha evolucionat molt i en molt poc de temps.

El cas de Joan Benet és un dels més curiosos i sorprenents en el panorama de les lletres valencianes. Publicà el seu primer llibre en 2009. Tart, molt tart. A l’edat de 47 anys. En només un lustre -escric estes llínies en 2014- ha publicat quinze llibres propis, ha participat en vinticinc antologies i ha guanyat més de trenta premis i guardons. No es pot negar que li ha cundit el temps. Escriu en castellà i en valencià, i en la seua obra trobem poesia, novela, novela curta, relats curts, ensaig, teatre, refraners, llibres de text, llibrets de falla… Toca tots els pals i tots els toca be.

En l’obra que mos pertoca –Franja Blava- igual te topetes en unes històries commovedores que et posen un nuc en la gola que en poesies lúdico-festives que t’arranquen una carcallada. Els seus versos et fan sentir de tot: l’impronta del catolicisme, la devoció a la Verge Maria, la nostàlgia de la yaya i de la família, les Falles, la riuada de 1957, la poesia patriòtica, la passió pel Regne de Valéncia, l’admiració al gran poeta Ausias March, decepcions, desamors i traïcions, inclús l’originalitat de ser el punt de la i. I per supost, no podia faltar l’inconfonible rima Jotabe.

És este un poemari tan polivalent, multidisciplinar i sorprenent com el seu propi autor. Ací trobem un joanbenetisme -si Joan em permet la paraula- en estat pur. La flamant irrupció de Rodríguez en les lletres valencianes té molt de mèrit, sobretot si tenim en conte que este professor de llengua valenciana per Lo Rat Penat procedix d’una família castellaparlant. És este un poemari que no dixarà indiferent al llector. Pel que fa a Joan, només em resta donar-te l’enhorabona per este nou treball lliterari i despedir-me. Com tu mateix dius sempre: un abraç molt blau.

Josué Ferrer.

Anteriores Entradas antiguas