Tengo el corazón contento.

«Si permanecéis en Mí, y mis palabras permanecen en vosotros, pedid todo lo que queréis y os será hecho» (Juan 15:7).

«Pedid, y se os dará; buscad y hallaréis; llamad, y se os abrirá». (Mateo 7: 7).

Hoy tengo el corazón contento. Recién acabo de sacarme el carnet de conducir. Y a la primera, tanto el teórico como el práctico. Y ya era hora porque ya tengo una edad. Hasta ahora lo había ido dejando pasar. Cuando tenía tiempo no tenía dinero, cuando tenía dinero no tenía tiempo, cuando tenía tiempo y dinero no tenía ganas… Y así lo he ido dejando hasta que me ha hecho auténtica falta.

Ahora bien, la historia tiene miga. A mí las cosas teóricas siempre se me han dado bien, pero no así las prácticas, que me cuestan más. De hecho, no esperaba aprobar en absoluto. Las prácticas que he estado haciendo (y he hecho bastantes) eran un auténtico horror. Me saltaba semáforos en rojo, stops, cedas el paso… Y no sigo contando porque sería demasiado humillante. Y el problema no era de conducción sino de fijación. El profesor me decía que conduzco bien pero que no me fijo nada. Y es verdad; soy extremadamente despistado, me distraigo con una mosca, me cuesta concentrarme. Me cuesta mucho. No se imagina hasta que punto.

Fíjese que desastre de prácticas hacía que el día antes del examen el profesor, Emilio, me decía: «Cada vez lo haces peor», «Vaya puta mierda de prácticas que estás haciendo», «Estamos quemando el dinero» y «Si mañana lo haces así, no duras ni un minuto». Y tenía razón en todo. Emilio es un profesor extraordinario. Pero extraordinario, de verdad. El problema era mi falta de concentración. A eso se le suma que los examinadores de Alzira son muy estrictos: el 80% de alumnos suspende en el primer intento.

El domingo estaba tan desolado que pensaba que no me iba a sacar el carnet nunca. También vi en internet casos de gente que decía que había aprobado a la quinta. Y yo pensaba: «Ése puede ser mi caso». Tanto es así que me había presentado al práctico con la intención de durar cinco minutos. Literalmente. Si no me eliminaban en el primer minuto y aguantaba cinco, me daba por satisfecho.

Pero tenía guardado un as en la manga. Verá, soy cristiano y creo profundamente en Dios. Tanto es así que decido entregarle mi vida en sus distintas facetas, por mínimas o insignificantes que éstas sean. Así que le pedí a Dios que me ayudara, que el Espíritu Santo me iluminara con su sabiduría y entendimiento, pero que en última instancia se hiciese su voluntad y no la mía. Es decir, si Dios quería que suspendiera, lo aceptaría. Al fin y al cabo, quizás fuese un mensaje.

¿Cuál ha sido el resultado? Pues que el examen me ha salido redondo, no perfecto pero sí bastante bien, no ha habido ningún fallo de concentración, total tranquilidad. El examinador me ha dicho: «Has aprobado».  Es por ello que tengo el corazón contento, porque siento que me he quitado un muerto de encima. Y doy gracias a Dios por lo que hoy ha hecho por mí. Porque ha puesto todas las circunstancias favorables en mi camino para que yo superase la prueba. Y eso incluye a un gran profesor, Emilio, de la Autoescuela Ricardo de la ciudad de Alzira. Se la recomiendo. De verdad.

Supongo que las personas ateas pensarán que estoy loco, que sólo digo tonterías, o que he aprobado por pura potra. Pero lo cierto es que ayer lo hacía tan mal que las previsiones era que suspendiera antes de transcurridos 60 segundos (no exagero) y hoy todo ha salido bien en una ciudad en la que el 80% de los candidatos suspende el práctico en la primera convocatoria. Le supliqué ayuda a Dios y Él me escuchó. Justo es que le dé gracias.

L’abort, el genocidi silenciós.

 

 

 

abortoreal

La prensa parla contínuament del terrorisme. En la meua humil opinió és un problema que, encara que gravíssim, es troba amplament magnificat i sobredimensionat pels mijos de comunicació. Potser perque este tema figura en l’agenda dels polítics i és utilisat pels partits com una arma electoralista que llançar al contrincant. Pero sigam realistes… ¿Quantes persones assessina ETA a final d’any? ¿Dos? ¿Tres? Sense dubte, un terrible drama humà, pero ¿qué és això en comparació en el número de persones que cada any moren per maltractaments, accidents laborals, accidents de trànsit o aborts?

Precisament d’est últim fenomen voldria parlar hui. Des de que es despenalisà el crim de l’abort en l’Estat Espanyol en 1985 més d’un milló de chiquets ha segut exterminat, unes sifres que s’acosten a les del genocidi armeni. Cada any a 100.000 criatures se’ls nega el dret de nàixer. Una sifra idèntica a la del número de morts que causà la bomba atòmica en Hiroshima. És curiós que en esta Espanya constitucional que tant presumix de ser garant dels drets, no es preserve a tota costa el més important de tots ells: el de la vida. Perque al cap i a la fi ¿de qué et valen els demés drets sense este?

El silenci vil i covart dels mijos de comunicació sobre este drama social provoca vergonya aliena. Com ho causa també els arguments proabortistes. Els que estan a favor de l’abort es mereixen que les seues mares hagueren abortat d’ells. Perque una persona, si vol ser coherent, deu predicar en l’eixemple. De lo contrari, aquell que desija per als demés lo que rebuja per a si mateix és un hipòcrita. M’agradaria que un proabortiste tinguera corage de mirar als ulls a un adult en Síndrome de Down i dir-li: “Tu no deuries haver naixcut. El teu naiximent fon un erro. Tu no deuries estar viu” .

Mos venen que l’interrupció de l’embaràs és un dret civil, una conquista social, un avanç. Pero res de progressiste hi ha en matar al teu propi fill. Que miren com a un chiquet de quatre mesos de gestació li succionen el cap en una aspiradora, com el desquarteren a trossos, com li arranquen del tronc les extremitats perfectament formades. Que contemplen l’horror en sos propis ulls i després diguen que defenen esta sagnia. Que no disfrassen eixa macabra matança de fals progrés perque fa mils d’anys la Bíblia ya mos advertia de la gent que a lo bo diu roïn i a lo roïn diu bo (Isaíes 5:20-24).

Diuen que el fill abortat no és un ser humà sino una cèlula. La tècnica no és nova: despersonalisar a la víctima per a que, una volta desproveïda de condició humana, siga més fàcil matar-la sense patir remordiments. Ho feren els nazis, ho feren els racistes blancs de la Suràfrica de l’Apartheid, ho fan els etarres. Pero tots els sers humans són iguals als ulls de Deu i deuen ser iguals en dignitat; no importa si són judeus, negres, embrions, fetos, si patixen un retràs mental, si estan en coma o estat vegetal. No hi ha humans de primera i de segona. Només hi ha sers humans. I el fill no naixcut és u d’ells.

FONT:  Som nº 243. Febrer de 2009.

Salvar la llengua valenciana ya no és possible.

corts_valencianes_270607_1_ok

El 100% dels diputats de les Corts Valencianes defén que el valencià és un dialecte del català. Portem 25 anys de rentats de cervell i adoctrinament catalaniste en les escoles. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) està dins de l’Estatut i eliminar-la serà casi impossible. El Bloc continua creixent i ya està dins de les Corts. La societat és indiferent a l’avanç imparable del catalanisme. A pesar del brutal esforç monetari i de l’espectacular campanya electoral que feu Coalició Valenciana (CV) en les autonòmiques i locals, els resultats no han acompanyat. I això per no parlar de que Convergència i Unió (CiU) o Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) estan en el Parlament Espanyol i sempre faran tot lo possible per a intentar destruir a Valéncia. No hi ha res a fer. Considere que hem arribat a un punt de no retorn a on salvar la llengua valenciana ya resulta humanament impossible, algo que ya no està en les nostres mans.

La Bíblia mos relata que Israel patí una situació no molt distinta a la del Regne de Valéncia. Els judeus després de fugir de l’esclavitut d’Egipte i vagar pel desert durant anys, arribaren a la terra promesa per Deu. El problema era que ya estava poblada, i per països molt més forts ademés. Els judeus creïen impossible conquistar-la: arribaren a dir que ells eren com llangostes que s’havien d’emfrontar contra jagants (Números 13: 30-33) i que per a ser assessinats a mans d’eixes poderoses nacions millor haguera segut morir en el desert i inclús hi hagué qui propongué retornar a Egipte per a ser esclaus de nou (Números 14:1-4).  Únicament dos valents cregueren en la promesa del Senyor: Josué i Caleb. A Josué no li importà comandar un eixèrcit patètic i digne de riure puix sabia be que no era ell qui anava a guerrejar, sino el propi Deu qui, en el seu lloc, lluitaria en el camp de batalla. El desenllaç és ben conegut per tot lo món.

Deu no ha passat de moda. Continua existint i actuant hui igual que fa 3.000 anys. És un especialiste en donar girs de 180º a situacions desesperades que són un carreró sense eixida. ¿Quí anava a dir-li als judeus en 1948 que, després de 2000 anys no existència, Israel tornaria a ser nació? Ningú ho podia creure pero era una promesa bíblica i Deu la complí. En 1961 l’Unió Soviètica estava per davant d’Estats Units en la carrera espacial i els grans catedràtics creïen que sols era qüestió de temps que el comunisme s’expandira per tot el planeta… Pero sols 30 després l’Unió Soviètica ya no existia. Fa sols cinc anys en Holanda era inconcebible pensar que un partit cristià arribaria al govern i lluitaria contra l’abort i el matrimoni homosexual. Holanda, el país de la prostitució i la marihuana llegals, l’estat en més percentage d’ateus d’Europa…. Hui l’Unió Cristiana està en l’equip de govern. ¿Qué hi ha impossible per a Deu? Res.

Soc cristià. Crec profundament en Deu. Pero no en un Deu distant que està en les galàxies i passa de tot lo que ocorre ací baix sino en u pròxim que s’interessa pels sers als que ha creat, que intervé en la vida de les persones i en el destí de les nacions, un ser totpoderós capaç de fer i de desfer. Perque lo que és impossible per a l’home és possible per a Deu (Lluc 17:20). La llengua ha arribat a una situació crítica pels nostres erros, per no aprofitar les oportunitats, per incompetència. Pero no mos donem conte, puix en el valencianisme sobra supèrbia i falta humiltat. Cal reconéixer que som humans estúpits i llimitats i que ya no està al nostre abast salvar la llengua pero que sí resulta possible per a Deu. Tot lo que no vaja en eixa direcció està condenat al fracàs. Sols quan estigam disposts a ficar el nostre cor de genolls davant del Senyor, a obeir-lo, a suplicar-li en fe que mos lliure dels nostres opressors… Sols llavors tindrà misericòrdia d’este poble.

FONT: Som nº 240. Febrer de 2008.

Siguiente Entradas recientes