Primer capítul d’Amèrica Màgica (II).

2 – L’HOME MISTERIÓS (II).

-¡Eh! ¡Deixa en pau a eixe home! -crida un tipo que acaba d’entrar en el carreró-.

-¡Açò no és assunt teu! ¡Pega mija volta i torna-te’n a casa!

Aquell home misteriós, com eixit del no res, no li fa cas i camina en pas ferm cap al fanfarró.

-¡T’ho advertí! -crida el gànster-.

El tipo ros en la cicatriu en la cara li dispara tres vegades a boca de canó. Els separen uns dos metros i mig. És impossible fallar a una distància tan curta. Pero l’home misteriós ni s’immuta. Al contrari. Seguix caminant com si no res i estén el braç en direcció al seu oponent. De sobte, aquell perdonavides és alçat bruscament a uns trenta centímetros de terra sense que ningú el toque. Una força invisible l’espenta contra la paret i el pressiona contra el mur. Casi no pot ni respirar.

-¿Quí eres tu? -li pregunta arrogant-.

-Yo soc la mort i esta nit he vingut a per tu -li respon-.

L’home misteriós seguix en la seua mà oberta estesa cap a aquell bastart. De repent sorgix com una boira eixida del no res i enmig d’uns aborronadors alarits de dolor aquell malnaixcut desapareix com per art de màgia. Tinc els ulls fòra de les òrbites. Mai havia vist alguna cosa semblant. L’home misteriós s’acosta cap a mi. No puc vore be el seu rostre; hi ha massa ombres… Em tremolen les dents. Estic tan aterrorisat que em faig de ventre damunt.

-Walter… -em crida-.

-¿Cóm saps el meu nom? -li pregunte atemorisat-.

-Tranquil. No tingues por.

-¿Qué és lo que vols de mi?

-Walter, has segut triat per Deu per a complir una missió.

-¿Una missió? -repetixc incrèdul-.

-Has d’anunciar que la fi del món s’acosta.

-¿Quí eres tu?

En un santiamén l’home misteriós ha desaparegut. Ya no està allí. És com si la terra se l’haguera engolit. Permaneixc atònit durant minuts, incapaç d’assimilar lo que acabe de vore. Estic estupefacte. Deu haver segut un deliri. Un malensomi. Potser he begut massa vi. Em pose dret, recolzant-me en la paret. Camine uns quants passos a espentes i redolons. Intentaré eixir d’este rovinós carreró. Un poc d’aire fresc em vindrà be per a aclarir les idees.

La sorpresa arriba quan em done conte de que estic empapat d’orina. No m’ho puc creure. Pero lo pijor de tot és que continue uns metros més i em quede petrificat del terror. Mire la paret del carreró i allí està ell. El tipo alt, ros i en cicatriu incrustat en el mur. Com si fora un grafiti. Veig els seus ulls de pànic i la seua cara desencaixada de dolor. Com demanant auxili. El dibuix es va difuminant poc a poc rumbo a la desaparició total. Tinc l’impressió de que el dibuix està viu.

FI DEL CAPÍTUL.

¡ATENCIÓ! He obert un nou bloc dedicat exclusivament a la novela. ¡Visiteu-lo! ¡Allí vos informarem de tot!

https://libroamericamagica.wordpress.com

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

w

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: