1989.

muro_berlin

En estos días se recuerda la caída del Muro de Berlín, hace ahora 20 años. La conjunción de fuerzas del presidente de Estados Unidos, George Bush, el primer ministro alemán, Helmut Kohl y el presidente soviético Mijail Gorbachov pero especialmente las ansias de libertad del pueblo alemán posibilitaron la caída del muro de la vergüenza y la reunificación de los dos Alemanias en una sola nación.

El 9 de noviembre de 1989 comenzó el siglo XXI. Con el derrumbamiento del Muro de Berlín. Como ya apuntó el prestigioso historiador Eric Hobsbawm el siglo XX es muy corto. Comienza en 1914 con el estallido de la Primera Guerra Mundial y acaba con en 1989, con el fin de la Guerra Fría, que auguraba el hundimiento de la Unión Soviética y el fin del comunismo en Europa para 1991.

Una vez finalizada la división de Occidente en dos bloques comienza el siglo XXI en el mundo. Y la nueva coyuntura internacional se caracteriza por la aparición en escena de cuatro nuevos factores: la guerra de Occidente contra el terrorismo islamista, la explosión de los independentismos en todo el mundo, la dictadura del empresariado y una fuerte globalización que cada vez une más y más al mundo.

1 Aniquilado el comunismo en Europa, el nuevo enemigo es el terrorismo islamista. Tres guerras contra Irak, el cerco al dirigente libio Muammar Al Gadaffi, la invasión de Afganistán como respuesta a los atentados del 11-S en Nueva York, los atentados terroristas del 11-M en Madrid, las dos Guerras de Chechenia, Eurabia y una probable futura invasión en Irán acontecen en tan sólo 20 años.

2 La explosión de los nacionalismos independentistas. Desde el derrumbe del Muro de Berlín, las naciones oprimidas del mundo han reclamado su libertad. Más de cincuenta estados (de iure o de facto) han nacido en los últimos 20 años. Y aún son muchos pueblos los que exigen la autodeterminación: Sáhara Occidental, Flandes, Euskadi, Escocia, Quebec, Taiwan, Sudán del Sur, Tíbet…

3 La dictadura del empresariado. Una vez desaparecido el contrapeso comunista, el capitalismo salvaje se desata. Desmantelamiento paulatino del estado del bienestar, privatización de sanidad y educación, recorte de derechos de los trabajadores, hundimiento de los sueldos reales y esclavitud en el Tercer Mundo bajo el paraguas de una supuesta globalización económica. La dictadura de los ricos.

4 Globalización. Una vez acabada la división del orbe en dos bloques, se estrechan cada vez más los lazos entre las naciones. En principio a nivel económico y mercantil, y en menor medida a nivel político (la Unión Europea), de justicia (Tribunal Penal Internacional), ecológico… Parece como si poco a poco se fuesen instaurando los cimientos de un nuevo orden mundial que controlará el mundo.

Frodo ha fracassat, Bush té l’anell.

bush1

Al final ha ocorregut. El president d’Estats Units, el republicà George W. BushBenito Mussolini del sigle XXI- ha guanyat les eleccions federals. Molts teniem l’esperança de que una volta trencat l’eix del mal pels seus esclavons més debils (el president d’Espanya José María Aznar i el primer ministre lus José Manuel Durao Barroso) i que el tercer esclavo de la cadena, el primer ministre britanic Tony Blair, podria seguir el mateix cami, molts teniem l’esperança –insistixc- de que el maxim promotor de la coalicio de la guerra cauria en 2004. Pero no ha segut aixina. La foto de les Açores ha afiançat a Bush i debilitat als seus aliats. Bush ha eixit reelegit president per una abrumadora majoria, és de fet el president més votat de tota l’historia del seu païs.

I aixo a pesar de l’espectacular deficit fiscal. A pesar de que cap president d’Estats Units havia destruit tant de treball des del crack de 1929. A pesar de que s’han incrementat dramaticament les diferencies entre els rics i els pobres en els ultims quatre anys. A pesar dels documentals del cineastre Michael Moore denunciant totes les conexions entre la familia Bush i la familia Bin Laden. A pesar de que s’ha invadit un estat com Iraq sols per a que Bush i sos amics empresaris s’ompliguen les bojaques furtant el petroleu. A pesar de que ha quedat demostrat que no hi havia armes quimiques ni conexions ab el terrorisme en Iraq. A pesar de que les morts dels soldats estadounidencs sols han valgut per a dur l’anarquia i el terrorisme a Iraq. Bush venç a pesar de tot.

L’estrategia de posar la por en el cos ha eixit be. Cada volta que Bush està insegur posa a Estats Units en alerta, cada volta que pert recolzament apareix un video d’Osama Bin Laden. Aixina es fa en el vot tofol i aldeà de l’America profunda, el dels grangers de l’interior i Sur del païs, el dels vaquers de la pradera que ho resolen tot a tirs, el dels ranchers que pensen que Europa es troba en l’estat d’Oklahoma. Bush derrotà en 2000 a Al Gore i al gris John Kerry en 2004. Qui sap si en 2008 competiran per la presidencia Jeff Bush contra Hillary Clinton. Siria, Iran, Corea del Nort… Vorem a qui bombardeja Bush en esta ocasio. En l’eterna lluita de les forces del be i del mal, Satanas acaba de guanyar una gran batalla. ¡Felicitats per la victoria, president Bush!

 

FONT: Critica Social. 4-11-2004.

—————————————————————————–

¿T’agrada l’articul? Pots llegir molts més com este en el meu llibre PER A OFRENAR NOVES GLORIES A VALENCIA. ¡Fes clic en la portada!

portada-sa-lluna-3a

La crisis nuclear de Corea del Nort.

040 bush-hitler1

En el pas del temps, i en la mida que s’ha evidenciat la descomunal ruïna politica, economica, moral i humana que ha significat la Tercera Guerra del Golf Persic, pareix que la maldat de l’eix del mal (Iran-Iraq-Corea del Nort) ya no és tanta i que els vents de guerra s’allunten. I es que aixo d’encadenar una guerra darrere atra –en la sagnia economica que comporten- és un destarifo propi d’un geni com el president George W. Bush.

Nomes aplastar a Iraq, Bush amenaçà a Siria en l’excusa de que esta ocultava les armes quimiques del seu veï. Pero en la Casa Blanca s’ho degueren pensar millor. “¿Invadir Siria? ¡Pero si no té petroleu…!” I desafiar Iran, un païs en més extensio, poblacio, armament, eixercit i cohesio nacional que Iraq pero menys petroleu que este, no pareix tampoc massa rendible. Un os massa dur de rossegar per a la poca molla que li trauries ¿eh Bush?

Potser en Corea del Nort la gent es muiga de fam, pero l’estat conta en 1.200.000 soldats regulars, 4.000.000 de paramilitars, armes atomiques i capacitat tecnologica suficient per a que els seus missils impacten en la Costa Oest d’Estats Units. Si a aixo sumes una poblacio de més de 23 millons d’habitants, que l’estat asiatic no té conexions en el terrorisme internacional i que careix de petroleu… ¿quín profit es trau en invadir eixe païs?

El que Corea del Nort desenrolle armes atomiques em preocupa pero no més que si fora un atre païs. És hipocrita ficar el crit en el cel per Corea quan ningu demana conters a Estats Units, Israel, França, Gran Bretanya, Russia, China, India, Pakistan… És com si les bombes sols foren perilloses si les tenen una serie d’estats i inocues si les tenen uns atres estats que clamen contra les armes de destruccio massiva quan no paren de rearmar-se.

Si be Corea del Nort és una dictadura comunista a on la prosperitat i els drets humans brillen per la seua absencia, a nivell nuclear és una potencia. I potser s’estiga rearmant pero ¿quí no ho faria tenint un contencios en el seu veï, Corea del Sur, i l’amenaça d’invasio americana? Lo rar sería no fer-ho. El comerç enriquix les nacions i la guerra les arruïna, en paraules d’Adam Smith. Pero Estats Units i Corea del Nort continuen sense enterar-se.

 

FONT: Critica Social. 7-8-2004.

—————————————————————————–

¿T’agrada l’articul? Pots llegir molts més com este en el meu llibre PER A OFRENAR NOVES GLORIES A VALENCIA. ¡Fes clic en la portada!

portada-sa-lluna-3a

L’infamia d’Iraq.

029 bush_is_hitler

Els EUA (com China, Marroc o Catalunya) té l’afany imperialiste comu a tots els pobles immadurs. Tal és aixina que el seu president George W. Bush declarà la Tercera Guerra del Golf Persic, iniciada en 2003 i que encara hui seguix. Les edicions anteriors foren en 1990-91 i 1998-99 en George Bush i Bill Clinton respectivament. De res servi que el 15-2-03 més de trenta millons de manifestants en el món clamaren que no a la guerra en el seu nom.

Per a justificar l’invasio s’apelà a tot tipo de calumnies com la de que Iraq tenía armes de destruccio massiva, que hi havia conexions en el terrorisme (quan Osama Bin Laden i Sadam Hussein no es podien ni vore) o que el sanguinolent autocrata d’Iraq era una amenaça mundial (quan contava en soldats famolencs i desmoralisats i en un armament obsolet). Pero com totes estes excuses no colaren s’hagueren de traure de la chistera unes atres.

Més tart es digue que Iraq no complia les resolucions de la ONU (tampoc Israel, ni EUA al declarar una guerra ilegal). S’afirmà que en Iraq es violaven els drets humans (com tambe ocorre en Guantanamo, Estats Units). Al final es sentencià que calia derrocar a Hussein per ser un satrapa cruel (al pareixer no ho era en els 80, quan era el tonto util de EUA que combatia a Iran. EUA no protestà mai perque el llavors aliat Hussein gasejara als kurts).

L’unica rao real d’esta guerra monstruosa ha segut el petroleu. Bush havia de compensar d’alguna forma a uns empresaris (petroleres, constructores, factories d’armament) que li han finançat la campanya i instalat en el poder. Poc importa si la guerra és una ruïna total per al poble estadounidenc mentres els empresaris amics de Bush puguen expoliar impune i tranquilament les reserves petroliferes i gasistiques d’Iraq, les segones del món.

Nos prometeren que el derrocament de Hussein duria la democracia a Iraq i sols arribà l’anarquia. Nos varen dir que s’acabarien eixes violacions de drets humans de Sadam i nos hem aborronat en fotos de tortures macabres als presoners iraquians. Proclamaren que era una guerra contra el terror i hui Iraq està plagat dels terroristes que abans no tenía. Tot aço es podria haver evitat dixant que els inspectors de la ONU feren el seu treball i punt.

Els Estats Units volen ara un govern porrito que els permeta saquejar el petroleu iraquia, acusen de terrorisme a la resistencia i parlen de “guerra humanitaria i de lliberacio”. Pero dir guerra de lliberacio a aço és com dir que Els fusilaments del 2 de Maig de Francisco de Goya representa uns llibertadors francesos assessinant terroristes espanyols. No vullc ser yo complice d’esta infamia en el meu silenci. No a la guerra. No en el meu nom.

FONT: El Palleter. 15-7-2004.

—————————————————————————–

¿T’agrada l’articul? Pots llegir molts més com este en el meu llibre PER A OFRENAR NOVES GLORIES A VALENCIA. ¡Fes clic en la portada!

portada-sa-lluna-3a