Josué Ferrer.

¿Discrimina l’Acadèmia Sueca als autors en llengües minoritàries? Tot pareix indicar que sí. Quan examinem la llengua dels autors guardonats en el Nobel de Lliteratura veem que l’anglés és el líder destacat en molta diferència (27 guardonats), seguit de francés (15), alemà (14) i castellà (11). Estes quatre llengües acaparen la pràctica totalitat dels premis. Les demés llengües queden reduïdes a l’insignificància. Per eixemple les orientals, que a penes tenen guanyadors (com l’àrap, el persa, el chinenc, l’hindi, el japonés o el coreà). Inclús algunes occidentals de gran tradició, com ara el portugués. Pero sense dubte la pijor part és per als idiomes minoritaris, que són l’immensa majoria de les 7.000 llengües del món pero que són sistemàticament marginats en els Premis Nobel.

L’Acadèmia Sueca no sol enrecordar-se de les llengües minoritàries, i les poques vegades que ho ha fet ha segut, sobretot, de les nòrdiques (la qual cosa, per cert, li ha valgut a l’Acadèmia la crítica de casolana). Siga com siga, el suec té sèt guanyadors (Selma Lagerlöf,  Verner von Heidenstam, Erik Axel Karlfeldt, Pär Lagerkvist, Eyvind Johnson, Harry Martinson i Tomas Tranströmer), el danés tres (Karl Adolph Giellerup, Henrik Pontoppidan, Johannes Vilhelm Jensen), el noruec tres (Biørnstierne Bjørnson, Knut Hamsun, Sigrid Undset), el finés u (Frans Eemil Sillanpää) i l’islandés u (Halldór Laxness). Este últim cas és absolutament extraordinari si tenim en conte que l’islandés és parlat per només 300.000 persones en el món.

Fòra de les llengües nòrdiques, a penes hi ha representants dels idiomes menys parlats entre els guardonats. Únicament tenim el cas del grec (Yorgos Seferis i Odysseas Elytis), l’hongarés (Imre Kertész), el chec (Jaroslav Seifert), el serbocroat (Ivo Andrić), l’hebreu (Shmuel Yosef Agnón), el yidis (Isaac Bashevis Singer) i el provençal (Frédéric Mistral). I para de contar. Si no escrius en anglés o francés no existixes. Certament escriure en un idioma minoritari penalisa a l’autor perque no tindrà ni el reconeiximent ni la repercussió ni la distribució que puguera tindre si escriu en una llengua massiva, per la qual cosa tendirà a abandonar la seua llengua pròpia si és que vol que el seu treball transcendixca les fronteres locals i no ser invisible per a l’Acadèmia Sueca.

És per això que proponc la creació d’un guardó alternatiu, una espècie de «Premi Nobel» de les llengües minoritàries que hauria de posar en valor no només la tasca estrictament lliterària (narrativa, poesia, teatre, ensaig…) sino també la del conreu de la llengua pròpiament dita (traduccions, diccionaris, gramàtiques…) seguint l’eixemple admirable de Eliezer Ben Yehuda, qui va resucitar l’hebreu. Alguns autors que mereixen -o varen meréixer- un premi com este podrien ser, ademés del propi Eliezer Ben Yehuda, Anfós Ramon, Xavier Casp, Voro López, Ngugi Wa Thiong’o, Boubacar Boris Diop, Alexandre Alapont, Milan Kundera, Bernardo Atxaga, Amos Oz, Ismail Kandare, Josep Pla, Álvaro Cunqueiro o Manuel Rivas entre molts atres escritors d’innegable talent.