Irak: el país de las guerras.


Entre los ríos Tigris y Eufrates existe una tierra milenaria, cuna de la civilización y de la agricultura, centro de naciones históricas como Acadia, Asiria, Babilonia o el Califato Abasí. En ella se halla el actual Estado de Irak, que poco o nada tiene que ver con ellas, y que está dividido en tres naciones enfrentadas: suníes, chiíes y kurdos.

En el siglo XX Irak se emancipó de dos poderosísimos imperios coloniales: el otomano y el británico. Desde su independencia, Irak se ha caracterizado por ser el país de las guerras. De 1961 a 1970 los separatistas kurdos estuvieron en lucha contra el estado y en 1967 Irak fue aplastado por Israel en la Guerra de los Seis Días.

En los años 80 Irak era un estado relativamente potente donde la gente vivía con cierta comodidad. Pero el dictador Sadam Hussein comenzó una serie de conflictos que cada vez hicieron más pobre y débil al país. Irak atacó Irán para anexionárselo, la guerra duró ocho años (de 1980 a 1988) y finalmente acabó en tablas.

En 1990 Sadam invadió y se anexionó Kuwait, pero en 1991 una coalición militar de una treintena de naciones encabezada por Estados Unidos aplastó al país durante la célebre Guerra del Golfo Pérsico. Dicha conflagración tuvo una segunda entrega en el año 1998, cuando Estados Unidos bombardeó de nuevo Irak.

En 2003 llegó la Guerra de Irak (que dura aún hoy). Con los falsos argumentos de que Bagdad poseía armas de destrucción masiva y colaboraba con terroristas, una coalición internacional  bajo liderazgo angloamericano decidió ejecutar a Sadam y ocupar la asolada patria con la excusa de llevar la democracia a la región.

El resultado no ha podido ser más catastrófico: una pseudodemocracia que no convence a nadie, el petróleo y el gas controlados por potencias extranjeras, una salvaje espiral de atentados terroristas, guerra de guerrillas de la resistencia contra los ocupantes aliados y hasta peligro de balcanización. Es la anarquía total.

Kuwait: el aliado de Occidente.

Las raíces de la nación kuwaití se remontan al siglo XVI, cuando una tribu de Arabia, los Al Aniza, se asentó en la región. Oficialmente, el país se fundó en 1672 y en 1752 un miembro de la actual familia real, los Al Sabah, fue proclamado emir. Con posterioridad, fue un protectorado británico del cual se independizó en 1961.

Dicen que Dios, en su extraño sentido del humor, bendijo a Kuwait -un país más pequeño que Israel- con nada más y  nada menos que el 10% del petróleo de todo el planeta, y grandes reservas de gas natural. El 75% de sus habitantes son inmigrantes, que en no pocos casos trabajan bajo un régimen de explotación feudal.

Tales riquezas despertaron las ambiciones del dictador iraquí Sadam Hussein, que invadió y se anexionó Kuwait en 1990. Una coalición militar internacional encabezada por Estados Unidos derrotó a Sadam y liberó el emirato en 1991.  La Guerra del Golfo Pérsico fue la crisis más dura en la historia reciente de esta patria.

Durante decenios Kuwait estuvo ayudando a la causa palestina con alimentos, millones de petrodólares y con trabajo para inmigrantes procedentes de allí. Pero cuando Sadam invadió  el emirato, los palestinos lo celebraron con una fiesta. Una vez liberado el principado, los refugiados palestinos fueron expulsados del país.

En el mundo islámico Kuwait es visto como un traidor, un aliado del Satán occidental. Pero a lo largo de la historia Kuwait sólo recibió traiciones y ataques por parte de países hermanos como Irak, Irán, Arabia o Palestina, por lo que no tuvo más remedio que aliarse con Occidente en pro de su supervivencia como nación.

Kuwait es una dictablanda disfrazada de monarquía donde no hay libertad, pero a la que Occidente le consiente todo por su relevancia geoestratégica y energética. Pero sobre todo es un pueblo con fuerte identidad propia que ha mantenido su independencia pese a vivir rodeado por naciones gigantescas que sueñan con su fin.

Frodo ha fracassat, Bush té l’anell.

bush1

Al final ha ocorregut. El president d’Estats Units, el republicà George W. BushBenito Mussolini del sigle XXI- ha guanyat les eleccions federals. Molts teniem l’esperança de que una volta trencat l’eix del mal pels seus esclavons més debils (el president d’Espanya José María Aznar i el primer ministre lus José Manuel Durao Barroso) i que el tercer esclavo de la cadena, el primer ministre britanic Tony Blair, podria seguir el mateix cami, molts teniem l’esperança –insistixc- de que el maxim promotor de la coalicio de la guerra cauria en 2004. Pero no ha segut aixina. La foto de les Açores ha afiançat a Bush i debilitat als seus aliats. Bush ha eixit reelegit president per una abrumadora majoria, és de fet el president més votat de tota l’historia del seu païs.

I aixo a pesar de l’espectacular deficit fiscal. A pesar de que cap president d’Estats Units havia destruit tant de treball des del crack de 1929. A pesar de que s’han incrementat dramaticament les diferencies entre els rics i els pobres en els ultims quatre anys. A pesar dels documentals del cineastre Michael Moore denunciant totes les conexions entre la familia Bush i la familia Bin Laden. A pesar de que s’ha invadit un estat com Iraq sols per a que Bush i sos amics empresaris s’ompliguen les bojaques furtant el petroleu. A pesar de que ha quedat demostrat que no hi havia armes quimiques ni conexions ab el terrorisme en Iraq. A pesar de que les morts dels soldats estadounidencs sols han valgut per a dur l’anarquia i el terrorisme a Iraq. Bush venç a pesar de tot.

L’estrategia de posar la por en el cos ha eixit be. Cada volta que Bush està insegur posa a Estats Units en alerta, cada volta que pert recolzament apareix un video d’Osama Bin Laden. Aixina es fa en el vot tofol i aldeà de l’America profunda, el dels grangers de l’interior i Sur del païs, el dels vaquers de la pradera que ho resolen tot a tirs, el dels ranchers que pensen que Europa es troba en l’estat d’Oklahoma. Bush derrotà en 2000 a Al Gore i al gris John Kerry en 2004. Qui sap si en 2008 competiran per la presidencia Jeff Bush contra Hillary Clinton. Siria, Iran, Corea del Nort… Vorem a qui bombardeja Bush en esta ocasio. En l’eterna lluita de les forces del be i del mal, Satanas acaba de guanyar una gran batalla. ¡Felicitats per la victoria, president Bush!

 

FONT: Critica Social. 4-11-2004.

—————————————————————————–

¿T’agrada l’articul? Pots llegir molts més com este en el meu llibre PER A OFRENAR NOVES GLORIES A VALENCIA. ¡Fes clic en la portada!

portada-sa-lluna-3a

L’infamia d’Iraq.

029 bush_is_hitler

Els EUA (com China, Marroc o Catalunya) té l’afany imperialiste comu a tots els pobles immadurs. Tal és aixina que el seu president George W. Bush declarà la Tercera Guerra del Golf Persic, iniciada en 2003 i que encara hui seguix. Les edicions anteriors foren en 1990-91 i 1998-99 en George Bush i Bill Clinton respectivament. De res servi que el 15-2-03 més de trenta millons de manifestants en el món clamaren que no a la guerra en el seu nom.

Per a justificar l’invasio s’apelà a tot tipo de calumnies com la de que Iraq tenía armes de destruccio massiva, que hi havia conexions en el terrorisme (quan Osama Bin Laden i Sadam Hussein no es podien ni vore) o que el sanguinolent autocrata d’Iraq era una amenaça mundial (quan contava en soldats famolencs i desmoralisats i en un armament obsolet). Pero com totes estes excuses no colaren s’hagueren de traure de la chistera unes atres.

Més tart es digue que Iraq no complia les resolucions de la ONU (tampoc Israel, ni EUA al declarar una guerra ilegal). S’afirmà que en Iraq es violaven els drets humans (com tambe ocorre en Guantanamo, Estats Units). Al final es sentencià que calia derrocar a Hussein per ser un satrapa cruel (al pareixer no ho era en els 80, quan era el tonto util de EUA que combatia a Iran. EUA no protestà mai perque el llavors aliat Hussein gasejara als kurts).

L’unica rao real d’esta guerra monstruosa ha segut el petroleu. Bush havia de compensar d’alguna forma a uns empresaris (petroleres, constructores, factories d’armament) que li han finançat la campanya i instalat en el poder. Poc importa si la guerra és una ruïna total per al poble estadounidenc mentres els empresaris amics de Bush puguen expoliar impune i tranquilament les reserves petroliferes i gasistiques d’Iraq, les segones del món.

Nos prometeren que el derrocament de Hussein duria la democracia a Iraq i sols arribà l’anarquia. Nos varen dir que s’acabarien eixes violacions de drets humans de Sadam i nos hem aborronat en fotos de tortures macabres als presoners iraquians. Proclamaren que era una guerra contra el terror i hui Iraq està plagat dels terroristes que abans no tenía. Tot aço es podria haver evitat dixant que els inspectors de la ONU feren el seu treball i punt.

Els Estats Units volen ara un govern porrito que els permeta saquejar el petroleu iraquia, acusen de terrorisme a la resistencia i parlen de “guerra humanitaria i de lliberacio”. Pero dir guerra de lliberacio a aço és com dir que Els fusilaments del 2 de Maig de Francisco de Goya representa uns llibertadors francesos assessinant terroristes espanyols. No vullc ser yo complice d’esta infamia en el meu silenci. No a la guerra. No en el meu nom.

FONT: El Palleter. 15-7-2004.

—————————————————————————–

¿T’agrada l’articul? Pots llegir molts més com este en el meu llibre PER A OFRENAR NOVES GLORIES A VALENCIA. ¡Fes clic en la portada!

portada-sa-lluna-3a