Josué Ferrer.

Una Universitat d’Estats Units ha fet recentment un estudi que apunta a que en Valéncia els polítics imputats per corrupció no sols no dimitixen sino que damunt la gent encara els vota més. Els nortamericans es fan creus i no entenen cóm pot ocórrer açò. Clar, la diferència radica en que Estats Units és del Primer Món pero Valéncia cada dia es pareix més a Argentina i a les repúbliques bananeres de Subamèrica. Quan un poble tria polítics embrutats per la corrupció, mos trobem davant d’una societat encanallada, que és complice del latrocini i a la que no importa gens que li furten, sempre que els canalles que li espolien siguen dels seus.

Falten hores per a les eleccions autonòmiques i locals i totes les enquestes apunten a que el Partido Popular (PP) tornarà a arrasar, incrementant inclús el número de vots i diputats. Açò no deixa de sorprendre tenint en conter que som l’autonomia més endeutada de tot l’Estat, que els casos de corrupció afloren per totes bandes i que la situació econòmica és crítica, ab la desfeta del teixit empresarial valencià, del sistema financer -que es ven al millor postor-, i de les famílies que es percipiten a l’abisme. I açò és res comparat en els retalls en sanitat i educació que faran els peperos al sandemà de les eleccions. Sempre hi hagut societats en vocació de suicidi.

Este és un poble meninfot que ha perdut l’identitat i que va camí a la desintegració. Ací només hi ha complex d’inferioritat i pasotisme. És un poble sense collons, que ni llig ni coneix l’història ni defén lo seu. És el poble que tot dictador somia governar, tan mans i sumís com un corderet al que pots portar al matader i ni tan sols s’atrevix a rechistar. El poble valencià està enamorat, enchisat, hipnotisat pels cants de sirena del PP. En una democràcia un poble té lo que es mereix i els valencians mos mereixem totes les catàstrofes i bancarrotes que lliurement demà triarem per majoria absoluta. És el fi de festa… el cataclisme final.

Soprén encara més que no hi haja cap força valencianista capaç d’irrompre en les Corts, quan no sols Galícia, Euskadi i Catalunya disponen de forts partits autonomistes sino també Navarra, Astúries, Cantàbria o Canàries per posar alguns eixemples. Pero el valencianisme es troba atomisat en mil capelletes i cadascuna d’elles té el seu particular profeta. Hi ha egos massa grans en un moviment massa menut. La salvació no la portarà cap mesíes sino el treball en equip. Primer cal unir tot el valencianisme cultural, dividit des de la reintroducció dels accents, si volem tornar a tindre algun dia un valencianisme polític i social fort.