Josué Ferrer.

Quan em pare a reflexionar i pense en l’época en que m’ha tocat viure, em done conte de lo profundament afortunat que he segut per gojar lo que es podria denominar l’época dorada del cine valencià. Afirmava el prestigiós lliterat català Josep Pla que el seu és un país tan menut que només dona per a un gran escritor, per a un gran pintor, per a un gran escultor. També la nostra nació, el Regne de Valéncia, és un país tan menut que dona només per a un gran cineasta. Perque el director Lluís García Berlanga és el cine valencià i el cine valencià és Lluís García Berlanga.

Diu Berlanga que les seues películes són com una falla. En efecte, el seu cine combina a la perfecció un humor àcit i corrosiu en un toc de surrealisme típicament valencià i un erotisme molt fi… Tant és aixina que s’ha forjat el calificatiu de «berlanguià»  per a definir qualsevol episodi de la vida real que es caracterise per ser una situació especialment esperpèntica, patètica i absurda.  O siga, un autèntic destarifo, com diriem els valencians. I mosatros estem ben aveats a viure situaciones sense trellat ni forrellat en esta terra a on no mos podem ficar d’acort ni en el nom del nostre país.

El cine de Berlanga constituïx el retrat realiste i fidedigne d’una societat pasmada i surrealista, pero no a través de l’història oficial, eixa que apareix en els llibres de text, sino a través de l’intrahistòria, de les chicotetes anècdotes del dia a dia de personages casolans. Ell, com cap atre, ha sabut fotografiar l’ideosincràsia del nostre poble valencià, en tot el seu esplendor i totes les seues misèries, en els seus encants, truculències i cutrors. El seu estil inconfudible i personalíssim li ha valgut per a erigir-se en un referent de primer orde del cine en Europa i en el món.

Bienvenido Mister Marshall, Calabuch, Plácido, El verdugo, La escopeta nacional, La vaquilla, Moros y cristianos, Todos a la cárcel, París Tombuctú… Potser Berlanga es trobe en l’ocàs de la seua vida, pero mos ha donat un grapat  d’obres inmortals que han passat a l’història com alguns dels millors films del segle XX. I lo més sorprenent  és que casi no sap usar una càmera. Lluís no entén de qüestions tècniques; al contrari, és un esperit lliure i anàrquic que té el talent per a plasmar una gran història pero que deixa els detalls tècnics per als especialistes i colaboradors més directes.

Berlanga és un dels grans directors del cine europeu de tots els temps i està a l’altura d’autors com Marcel Carné, Federico Fellini o Emir Kusturica. Ell s’encarregà de dignificar a l’Estat Espanyol en una época primer, la del franquisme, que era de forta censura i durant la transició més tart, quan el cine espanyol era tan cutre que la gent renegava d’ell i el qualificava d’espanyolada.  García fon hereu de Luis Buñuel i li passà el testimoni a Pedro Almodóvar i Alejandro Amenábar. Deixà el pavelló ben alt a pesar de que, a diferència dels atres, li tocà viure els temps més durs.

No cap dubte de que el cine de Berlanga és clamorosament valencià. En eixe toc de folclor, música i festa, de foc i pòlvora, en eixe sabor regionaliste tan nostre. El seu treball té aires de la Mediterrània i fa gust a paella. Ara be, en una época com la nostra, a on el nostre poble patix un genocidi cultural i la llengua valenciana està sent substituida per la catalana, lamente profundament que el nostre millor cinesta no s’haja volgut mullar mai en el tema de la llengua. Perque un intelectual deu estar compromés no únicament en el seu art sino també en la seua pàtria.