Josué Ferrer.

El Llevant Unió Deportiva cotisa molt alt en la meua escala d’afectes perque és un dels dos clubs de la ciutat que em va vore nàixer. En el moment d’escriure estes llínies el Llevant lluita a mort per ascendir a primera divisió. I ho fa, com ho ha fet tota la seua vida, des de l’humilitat, sense presuposts exorbitants ni estrelles mediàtiques. Tot a base de treball, constància, sacrifici i suor.

Yo vullc que el Llevant puge a primera perque, a banda de lo deportiu, estar en primera et sitúa en el mapa, atrau capitals i ajuda a fer país. Localitats com Madrit, Barcelona o Sevilla tenen (o solen tindre) dos clubs en la màxima categoria del fútbol espanyol. Això és un signe de prosperitat, de poder i de puixança: la que per història li pertoca a una gran ciutat com ho és el Cap i Casal.

El Llevant és un club històric pel que han passat cracks de la talla de Johann Cruyff, Vicent Rodríguez, Josep Francesc Molina, Pedrag Mijatovic o Savio Bortolini.  És l’únic club nacional, a banda del Valéncia C.F., que ha conquistat un títul: la Copa d’Espanya de 1937, reconeguda pel Congrés dels Diputats pero injustísimament no per la Real Federació Espanyola de Fútbol.

El Llevant pot complir el seu somi de tornar a la categoria d’or en l’any del seu centenari. Espere que ho conseguixca i que en esta ocasió siga per a molts anys. Per història, per tradició, per afició, per cultura i per deport el Llevant és i serà sempre un club de primera. Passe lo que passe. I milite a on milite. I hem d’estar sempre ben orgullosos d’este gran club que ho és de la nostra terra.