Josué Ferrer.

Hem trobat la prova cientifica definitiva de que els valencians som catalans. I es tracta ni més ni manco de la mona de Pasqua, un producte “autocton dels Països Catalans”. El mensage, titulat “Les mones de Pasqua” del dia 18-4-2006, el podeu trobar en el forum de http://www.valencianisme.com/ . L’autor s’autodenomina “Un valencià al Principat” (no sabem si el de Monaco o el d’Asturies). El text no té desperdici. Ciencia en estat pur.

“Hola, no sé si sabieu que les mones de Pasqua són un producte autòcton dels Països Catalans. Ho és, tot i que aquest producte es diferencia molt depenent d’on es faça… Us passe un breu article que hem publicat a http://www.unvalencianetalprincipat.com/ (donem claus per millorar l’enteniment entre valencians i catalans del Principat)….

—————–

Les mones de Pasqua: una altra de les tradicions que uneixen els valencians i catalans. Uns dolços característiques d’aquesta data que, tot i tenir el mateix nom, presenten maneres molt diferenciades de fer-se en aquests dos territoris. I si no que els ho pregunten a alguns gironins que quedaren bocabadats en veure el que era una mona «valenciana».
Si no tinc mal entés (i així m’ho confirmen diverses fonts) la mona de Pasqua tradicional és una mena de pastís en forma de coca rodona adornada amb ous durs que es regalava als infants. Explica la tradició que els ous solien tenir la closca pintada i que era costum posar-ne tants com anys tenia el xiquet a qui se li regalava. Normalment eren les madrines qui feien aquest present al seu fillol fins que complien els dotze anys, època en que se celebrava la seua primera comunió.
Però els catalans del Principat sembla que han abandonat aquesta tradició, ja que actualment anomenen mona a unes despersonalitzades figures de xocolata que, no obstant això, cada cop estan més elaborades i presenten les més estranyes i complicades formes. Autèntiques escultures en forma de xocolata. Els valencians, en canvi, sembla que per un cop hem sabut conservar millor les nostres arrels i hem mantingut en gran mesura la manera d’elaborar la mona, que continua essent aquest pastís de tipus «biscuit» amb un ou dur enmig i que fins i tot ha derivat en cocodrils o altres ninots elaborats, malgrat tot, amb la mateixa massa i sense que mai falte el seu ingredient clàssic: l’ou dur.
I així és que els valencians tenim la costum (un tant agressiva, tot s’ha de dir) de trencar-nos aquests ous al cap amb una misteriosa fórmula màgica: ací em pica, ací em cou, ací em menge la mona… i ací et trenque l’ou!”.

Lo dit, la mona de Pasqua, una prova irrefutable de l’unitat dels Països Catalans. Be, a banda d’aixo podriem afegir que en Italia mengen macarrons (com en Catalunya), en Estats Units pizza (en Catalunya tambe) i molta carn en Argentina (s’han copiat de Catalunya). Per lo tant yo em pregunte ¿fins a on arriba Catalunya? Yo ho tinc clar, canviem el nom de planeta Terra per planeta Catalunya i ya està. Ho avalen totes les universitats del món.

¿Continuarà…?

FONT: Llengua Valenciana Blogspot. 3-5-2006.

—————————————————————————–

¿T’agrada l’articul? Pots llegir molts més com este en el meu llibre PER A OFRENAR NOVES GLORIES A VALENCIA. ¡Fes clic en la portada!