Josué Ferrer.

El de cultura és un concepte complex. Hi ha tantes definicions de cultura com persones, i els debats en torn a ella són continus. En la meua opinio, cultura hi ha de dos tipos: la cultura elitista i la popular. L’elitista és Miquel Angel Buonarroti, Ludwig Van Beethoven, Ausias March… És dir, la cultura en mayuscules… I despres està la cultura popular que és la del poble: les festes, les costums, les tradicions… La cultura popular és molt ampla i abarca des dels tebeos de Batman fins a la religio cristiana passant per les Fogueres de Sant Joan.

Tambe convivim en un tercer tipo de cultura que no ho és en absolut… La podriem denominar com cultura fem, incultura o millor encara: pseudocultura. Parlem de coses com el Forum de les Cultures de Barcelona 2004, la Fura dels Baus, la Bienal de Valencia, el IVAM o l’art abstracte. I és que quan u va al teatre i se troba en una banda de borinots ballant en pilotes com aborigens de Papua-Nova Guinea o si un va a un museu i es troba en una peixera plena de tornells sap que en el fondo aixo ni és art ni cultura; tan sols és una presa de pèl.

Per a mi, la popular és una cultura superior a l’elitista. A pesar de que la fama i el prestigi acompanyen a l’elit. A sovint es desprecia a la cultura popular, per ser la del poble, la de gent plana, honesta, decent i senzilla. Yo preferixc estar del costat d’eixe poble al que alguns desprecien que del costat de mediocres intelectuals de salo que viuen de subvencions i de parar la mà, que es creuen algu per tindre un premi, tan remilgats i repipis ells que pareix com si algu els haguera introduit un carabassi pel cul, i que gosen parlar de tot quan no saben de res.

La cultura popular és la més important perque és el ADN d’un poble, la radiografia d’una societat, és l’identitat i l’estil de vida d’una nacio, el DNI d’una patria i aixo és més important que la Capilla Sixtina, En Quixot o La 5ª sinfonia. Per aixo, quan alguns analfabets –partidaris clars de la cultura elitista- afirmen que “totes les universitats del món diuen que tal o qual” yo responc lo que diu el meu poble: que el Valencià és una llengua i no un dialecte. Perque que yo sapia la llengua, i la cultura, són patrimoni del poble. I de ningu més.

FONT: El Palleter. 5-10-2004.

—————————————————————————–

¿T’agrada l’articul? Pots llegir molts més com este en el meu llibre PER A OFRENAR NOVES GLORIES A VALENCIA. ¡Fes clic en la portada!