Josué Ferrer.

Els ultims huit anys de govern del PP en Espanya s’han caracterisat per un auge economic notable, tal és aixina que la prensa anglosaxona -sorpresa ella- batejà el fenomen com “milacre economic espanyol”. El paro ha baixat d’un 20% a un 9%, s’ha batut l’ historica sifra de setze millons de cotisants a la Seguritat Social, els resultats economics de les multinacionals i els bancs han superat totes les expectatives, Espanya s’ha converit en una semipotencia economica que competix en Canada per entrar en el G-8 i quasi s’ha conseguit el deficit zero.

Tot aço és veritat pero nomes és mija veritat. Anem a completar en l’atra mija: Per a crear puestos de treball s’han rebaixat els salaris d’una generacio a la següent fins en un 50%. Cada any el sou d’un treballador puja un 2% i el preu de la vivenda el 20%. Com a nivell municipal la corrupcio és generalisada (comparable a la d’America Llatina) molts alcaldes es pugen el salari un 100% nomes arribar al poder pero despres prediquen les bondats de la moderacio salarial per a creixer. Els espanyols de 18-35 anys cobren uns 600-700 € al mes (cal 1.200 € per a viure en dignitat, per baix dels 900 € n’eres oficialment pobre i el salari minim interprofessional es d’uns 450 €). Si tens un contracte temporal cobres un 50% menys que algu que té un contracte fix per fer la mateixa faena (el 90% dels contractes són temporals i alguns són de dies o d’hores). Les dònes cobren un 25% menys que els varons per igual treball. Espanya té una de les tases de sinistralitat laboral més altes de la UE.

El deute de les families ha aumentat a mida que ha disminuit el de l’Estat. El 60% de les families no arriba a final de més, un jove d’entre 18-35 anys destina el 60% del seu salari a pagar l’hipoteca del pis. Si té de 18 a 25 anys llavors destinaria el 91%. Els bancs informen de que el maxim llimit que es pot soportar es el 30% del sou. En Espanya una vivenda (normaleta) de 120.000 € és barata. En alguns puestos et demanen més del doble. Espanya és l’estat en la natalitat més baixa del món (un fill per parella) i a on més tart s’independisen els jovens (en més de 30 anys i tan sols si tens una parella estable). No es compatibilisa els horaris laborals i la vida familiar, i quedar-te embarasada sol ser un motiu de despediment o de no renovacio del contracte encara hui.

Hui estudiar cinc anys una carrera en la Facultat val per a guanyar 600 € al més. Un amic meu, mege, percep als seus vora 30 anys 700 € al mes. Un atre amic, quimic, cobra menys que sa germana que ven borles en el cine. Els mijos i els politics diuen que mos acostumem, que lo del treball per a tota la vida s’ha acabat, que aço és el futur (pero ells tenen sous millonaris). En un panorama aixina l’autentic milacre economic espanyol és el de qui paga l’hipoteca, les despeces del dia a dia, cria un fill i encara té l’heroïcitat i l’audacia d’arribar a final de més.

FONT: El Palleter. 10-5-2004.

—————————————————————————–

¿T’agrada l’articul? Pots llegir molts més com este en el meu llibre PER A OFRENAR NOVES GLORIES A VALENCIA. ¡Fes clic en la portada!