Josué Ferrer.

Pràcticament totes les grans llengües lliteràries tenen la seua gran novela. En castellà està En Quixot de la Mancha de Miguel de Cervantes. En francés Madame Bobary de Gustave Flaubert. En rus Crim i Castic de Fiodor Dostoievksky. Els valencians, per supost, tenim el Tirant lo Blanch de Joanot Martorell. Encara que alguns pobles han trobat la seua obra més representativa en el teatre (Hamlet de William Shakespeare per als anglesos), la poesia (L’Odissea d’Homer per als grecs) o el conte (Les mil i una nits d’ Abu Abd-Allah Muhammad el-Gahshigar en llengua àrap) és del tot innegable que la fòrmula més reconeguda és la de la novela, que sense cap tipo de dubte encarna l’indiscutible subgènero estrela dels últims siscents anys.

En el sigle XIX existia en Estats Units la pretensió d’escriure «la gran novela americana», una obra magna que fora el buc insígnia lliterari dels Estats Units en el món i que marcara distàncies respecte de l’ex-metropoli, Regne Unit. Tot lo món parlava d’escriure eixa gran novela i ningú es va donar conte de que ya estava escrita: Moby Dick de Herman Melville. Al bo de Melville, que va faltar sent un autor absolutament desconegut, li arribà la glòria algunes décades despuix de mort. Un sigle més tart, i a imitació dels seus veïns del nort, en Amèrica del Sur es parlava d’escriure la gran novela llatino-americana. Gabriel García Márquez ho conseguí en Cent anys de soletat, cim del boom llatino-americà i del realisme màgic i possiblement la millor novela del XX.

Si veem el panorama lliterari contemporàneu en valencià no és molt alegre, com correspon a una llengua minorisada i en perill d’extinció com és la nostra. No obstant això trobem que la producció teatral i poètica és molt fructífera i que l’ensaig està, com no podria ser d’una atra manera, centrat en el conflicte llingüístic i identitari valencià. Pero referent a la narrativa la producció és ben frugal. La majoria dels autors valencians es decanta pel castellà en la narrativa -cas de Vicent Blasco Ibáñez– i pràcticament mos hem de remontar a la primera mitat del sigle XX per a trobar una novela referent en valencià: Tombatossals de Pasqual Tirado. Les intromissions del pancatalanisme i l’analfabetisme dels valencians en la seua pròpia llengua deixen al castellà com a eixida natural.

Cal escriure una nova gran novela valenciana que mos situe en el mapa. Fàcil de dir i difícil de fer, especialment per als usuaris d’una llengua que no existix. Pero quan parle de fer la gran novela valenciana no m’estic referint a un atre Tirant si no a una obra que trascendira les nostres fronteres i fora representativa de la lliteratura valenciana contemporànea. Parle d’un referent, com Mecanoscrit del Segon Origen de Manuel de Pedrolo en català, Obabakoak de Bernardo Atxaga en euskera o Merlín e familia d’Álvaro Cunqueiro en gallec. Hui molts autors escriuen en la seua llengua pròpia i en acabant ells mateixos fan la traducció al castellà, en èxit, com Manuel Rivas o el propi Atxaga. Si uns atres pobles poden tindre la seua gran novela, els valencians també.