Josué Ferrer.

Pactar en el diable no és un negoci rendible. Primer de tot, perque ell està en una posicio de superioritat. Segon, perque per molt que ell et done (diners, sexe, poder…) el preu que es cobrarà sera molt major (la teua anima i la teua vida). I tercer, perque, precisament per tractar-se del dimoni, no tens cap garantia de que ell vaja a complir la seua part del tracte. És més, lo més provable és que t’enganye i que et quedes en un pam de nas.

¿A qué ve tot aço? A que trobe en alguns jovens valencianistes la voluntat de pactar en el diable. Parlen de que esta guerra d’identitats és estupida, una lluita esteril que no mos porta a cap lloc, etc. Busquen un consens entre totes les forces valencianistes (¡¡¡incloent aci a BNC o ERPV!!!) per a superar lo que és un conflicte esteril: si tots cediren un poc, s’acabaria la Batalla de Valencia i s’unificarien tots els bandos valencianistes en un sol.

Per eixemple, el consens podria passar perque els catalanistes acceptaren la Real Senyera i mosatros el terme Païs Valencià. O que els valencianistes acceptarem l’unitat de les llengües i els catalanufos com a unica o com a preferent denominacio per a la llengua el terme “valencià”. Total, que mos proponen una baixada de pantalons en tota regla, una rendicio a canvi d’unes miguetes, en pro d’un supost consens que no duria a cap lloc.

En els catalanufos no es pot negociar. Almenys no en el tema de la llengua, la cultura i els simbols. Ells no han cedit res en decades. Ells no s’han baixat del burro en res: continuen en el seu Païs Valencià en lloc de Valencia, Comunitat o Regne, Països Catalans en lloc de Valencia, marfega i peno de la rendicio en lloc de Senyera, Muixeranga en lloc de l’Himne Valencià, Joan Fuster en lloc del trellat, catala en lloc de Valencià, etc.

Yo soc un home de dialec. Parlar no fa mal a ningu. I es pot arribar a acorts en alguns temes (¿per qué no?) pero no en el de la llengua. La Llengua Valenciana no es negocia, no es pacta, no es consensua… ¡es defen! No es tracta de fomentar l’us i la normalisacio de la llengua sense més. Cal determinar primer quina llengua. A mi no m’és igual que hi haja llinia en Valencià o que la llinia siga en catala. El blanc és una cosa. El negre una atra.

En este consens que busquen els unics que cedirien serien els valencianistes, perque els catalanufos no cediran en res. Puix res han cedit en decenis. I a tots estos tercerviistes que estan travessant el pont cap a cap lloc, solament els diria la celebre frase de Xabier Arzalluz per a referir-se a un chicotet grapat de desertors de la seua formacio politica, el Partit Nacionaliste Vasc (PNV): “Estos són els michelins que mos sobren”. Puix aixo.

FONT: Llengua Valenciana Blogspot. 22-5-2006.

—————————————————————————–

¿T’agrada l’articul? Pots llegir molts més com este en el meu llibre PER A OFRENAR NOVES GLORIES A VALENCIA. ¡Fes clic en la portada!