Josué Ferrer.

Equador viu una situacio desesperada; tots els politics són corruptes i el poble emigra per a no morir-se de fam. En estes es presentà a les eleccions de 2003 Lucío Gutiérrez, militar i golpiste, en un programa electoral que practicament constava d’una sola proposta: fer una llei anticorrupcio. “Si el Parlament no em dixa perque el controlen diputats corruptes, la trauré via referendum”. La gent estava tan desesperada que el trià president. En quant guanyà les eleccions es llevà la caraceta i feu un gir a la dreta neolliberal, renegà d’Hugo Chávez -en la campanya electoral declarà identificar-se en ell- i es posà a furtar com ho fan tots els mandataris de per alli.

De qualsevol politic que promet blanc i una volta arriba al poder fa negre es pot afirmar obertament que ademes d’un politic deshonest és un hipocrita que ha estafat als seus votants, dels qui s’ha rigut en la cara. Aixo és lo normal en qualsevol païs excepte en Valencia, la nacio més surrealista que possiblement ha existit mai. Hui hi ha gent que encara admira al difunt president d’Unio Valenciana (UV), Vicent González Lizondo; existix una Associacio d’Amics de Lizondo i fins i tot existi un partit politic, Identitat del Regne de Valencia (IRV), que es declarava obertament lizondiste. Lo dit: Valencia és el millor quadro que mai pintà Salvador Dalí.

És cert que Lizondo era un cap carismatic i populiste, que sabia crear polemica i eixir en la prensa, que fon l’artifex dels millors resultats electorals de UV de tots els temps. Pero tambe és cert que era ignorant, cacic i el gos falder dels peperos. Lizondo pogue ser l’alcalde de Valencia capital en 1991. Pero li cedi l’alcaldia a Rita Barberà. Lizondo pogue ser president de la Generalitat Valenciana en 1995. Pero preferi cedir el poder a Eduardo Zaplana. Lizondo pogue haver aniquilat el catala de les escoles, l’administracio i RTTV en 1995 pero en el seu lloc va preferir agafar el sillo que tant anhelava, fer caixa i callar a tot com una puta a canvi d’un sou.

Encara hui hi ha gent que patix el Sindrome Lizondo. El diagnostic és clar: creure a Lizondo un deu, usar la causa del valencianisme per a fer-se en un sou i despres traïcionar als votants, considerar el socialisme com la més demoniaca de les pestes i als peperos com eixos aliats naturals davant els quals cal cultivar una docililitat, obediencia i sumissio canines. Els qui patixen este Sindrome o be són uns oportunistes com ho era ell, o be són tan ignorants que no veuen que G. Lizondo fon el més gran traïdor al valencianisme, un mercenari que pogue erradicar el catala i no li donà la gana, un impostor que s’embojacà la pasta i es rigue en la cara de tot lo món.

FONT: Llengua Valenciana Blogspot. 2-1-2006.

—————————————————————————–

¿T’agrada l’articul? Pots llegir molts més com este en el meu llibre PER A OFRENAR NOVES GLORIES A VALENCIA. ¡Fes clic en la portada!