Josué Ferrer.

En les últimes hores hem assistit a l’espectacular arrest del dictador veneçolà Nicolás Maduro per part de les Forces Armades dels Estats Units en una operativa militar que no es veïa en Amèrica des del derrocament de Manuel Antonio Noriega, dictador de Panamà. Afortunadament l’operació, que podria haver segut un autèntic bany de sanc, ha segut molt neta, quasi incruenta. ¡Bravo Trump!

Ara Maduro haurà d’enfrontar un juí en Nova York per narcoterrorisme. Ademés, ell ha segut el màxim responsable d’una dictadura horrorosa que ha provocat l’exili de nou millons de veneçolans, i que ha causat que el salari mig en Veneçuela siga de vint dólars al més. Vint dólars. En el país en les majors reserves de petròleu del món. ¿Quí, que estiga be del cap, pot defendre una gestió tan catastròfica com esta?

El dictador ha caigut, pero la dictadura encara no. Esperem que en els pròxims mesos s’avance cap a una transició ordenada i pacífica que acabe en el règim chaviste i desemboque en una autèntica democràcia. Estats Units no pot mantindre en el poder un chavisme postMaduro si vol estar en el costat correcte de l’història. I esperem també que pròximament puguen ser lliberades Nicaragua i Cuba.

Sorprenentment, la reacció internacional es centra en si esta operació ha violat o no el dret internacional. ¿Que potser amanyar eleccions, com va fer Maduro en 2024, no viola el dret internacional? ¿O és que ara el dret internacional ampara a les dictadures? ¿Que potser el desembarc de Normandia no fon també una violació del dret internacional? ¿És o no és el món un lloc millor sense Maduro? Eixa és la pregunta.

Si en 1945, recent acabada la Segona Guerra Mundial, Truman, Churchill i De Gaulle hagueren dit «Senyors, hora d’arrematar la faena… Anem a per Salazar i a per Franco» , potser hagueren violat el dret internacional pero mos hagueren salvat de quaranta anys de dictadura. ¿Quàntes décades més d’autoritarisme pot estalviar-se el poble veneçolà si finalment cau el chavisme? ¡Vixca Veneçuela lliure!