Una historia d’humiltat.
25 may 2012 1 comentario
in Valencia Etiquetas: baloncesto, David Robinson, llengua valenciana, NBA, Tim Duncan, Valencia, valencianisme, valencianismo, valenciano
Amic llector, permeta’m contar-li una historia. Estats Units, decada dels 90. La NBA és la lliga de balocistella més important de tots els temps. En estos moments alli es concentra la practica totalitat dels millors jugadors nortamericans que mai s’haja dedicat a este deport: Magic Johnson, Larry Bird, Kareem Abdul Jabbar, Michael Jordan, Hakeem Olajuwon, John Stockton, Karl Malone…
Entre esta constelacio d’estrelles destacava el nostre protagoniste de hui, David Robinson, pivot de San Antonio Spurs. No sé si voste està familiarisat en este deport. Si no és aixina, li dire quin és el perfil de jugador que busquen els entrenadors: algu que no siga el millor en res pero que siga bo en tot. David complia a la perfeccio eixe paper. Era dels cinc millors en casi totes les facetes del joc.
Prova d’aixo és que David Robinson fon novat de l’any (1990), maxim rebotejador de la lliga (1991), maxim taponador (1992), millor defensor (1992), maxim anotador (1994) i millor jugador (1995). Havia guanyat casi tots els tituls pero se li resistia el més important de tots: la lliga. Any rere any el seu equip era fulminat en les eliminatories. David començava a envellir i pensava que potser mai seria campeo.
En 1999 el seu entrenador, Gregg Popovich, demanà a Robinson un gran sacrifici. Li havia de cedir tot el protagonisme a un jovenet que havia arribat a l’equip nomes dos anys abans, l’ala-pivot Tim Duncan. El club no necessitava dos pivots ofensius, sino u ofensiu i un atre defensiu i a David li tocava defendre, fer la faena fosca per a que la gloria se l’enduguera un nouvingut que no era ningu.
Allo a David li va saber molt malament. Una cosa sería que els Spurs hagueren fichat a Michael Jordan, pero que Duncan acaparara tots els titulars de la prensa fon un colp molt gran per al seu orgull. Pero ho acatà. Robinson passà de ser l’estrella a ser jugador d’equip. En quant a estadistiques firmà la pijor temporada de la seua carrera. Pero ¿endevina qué? San Antonio guanyà la NBA aquell mateix any.
El valencianisme és un moviment massa menut en egos massa grans. Aci tot lo món es veu a sí mateix com el nou Palleter, el nou Francesc de Vinatea o el nou Jaume I. Som un moviment atomisat no per accents, dretes-esquerres o nacionalismes-regionalismes, sino per orgulls i vanitats. Tot lo món vol ser el llider de la seua propia secta abans de cedir el protagonisme a un atre en benefici del regne.
Tots mos hem pensat que estem en una pelicula i que som els actors protagonistes. Que som imprescindibles, que sense mosatros no se pot rodar cap escena. I no, potser nomes som actors de repartiment. Potser el nostre paper en estos moments de l’historia sols es llimite a passar el testic als nostres fills per a que les generacions futures, esperem que en més trellat que la nostra, oficialisen el valencià.
Els valencians mos pareixem massa als argentins. Tot són individualismes i ganes de figurar. A mi m’agrada més Japo; 125 millons de persones que actuen en bloc, tots a una, com un sol home. M’agrada el balocistella perque és un deport d’equip a on ser suplent no és cap deshonra. I m’agrada David Robinson perque ha demostrat que quan u és humil i juga en equip la victoria no tarda molt en arribar.
FONT: SOM nº 254. Maig 2012.
Me gusta:
Valéncia o països catalans.
25 abr 2012 21 comentarios
in Valencia Etiquetas: catalanisme, catalanismo, catalán, països catalans, Valencia, valencianisme, valencianismo, valenciano
Una nació històrica o una inventada. Un regne o un comtat. Respectar als veïns o lo meu és meu i lo teu és meu també. Solidaritat o ni una gota d’aigua per als valencians. Dir les coses a la cara o apunyalar per l’esquena. Identitat pròpia o autoodi. Lluitar per lo nostre o defendre lo del veí. Orgull de poble o complex d’inferioritat. GAV o ACPV. Una llengua dolça com la mel o croar com els renocs. Un idioma propi o un dialecte de merda. Maulet o botifler. Patriota o traïdor. Miquel Adlert o Joan Fuster. Regne de Valéncia o país valencià. Les Falles o Terra Lliure. Anfós Ramon o Isabel Clara-Simó. El primer Segle d’Or d’una llengua neollatina o Mortadelo y Filemón. Raonar en arguments o acusar de “fasciste” a tot el que discrepe de tu. Lliure pensament o la secta del catalanisme. El 9 d’Octubre o Catalunya, una, gran i lliure. Vicent Savall o Raimon. Valéncia CF o Barça. Paella valenciana o catalana. Ausias March, el gran poeta valencià o Ausias March, poeta català naixcut en Gandia. Veritat o mentira. La Real Senyera o la màrfega. Cap de ratolí o coa de lleó. Tindre dignitat o llepar culs.
Me gusta:
Una historia de fe.
19 mar 2012 5 comentarios
in Valencia Etiquetas: catalanismo, catalán, dialecto, etnocidio, italiano, lengua, lengua valenciana, llengua valenciana, pancatalanismo, Valencia, valenciano, Véneto, veneciano
Amic llector, permeta’m contar-li una historia. A finals del segle XIX, existia una chicoteta nacio independent: la Republica del Veneto. En segles anteriors va tindre una historia gloriosa en el context d’Europa pero just en aquells moments era ya una republica decadent i debil militarment. Era el temps de l’unificacio italiana i en 1886 fon anexionada militarment per la en aquell moment naixent Italia.
Per a llegitimar l’invasio es celebrà un referendum delirant a on es plantejava pertanyer o no a Italia. No hi hague secret de vot (els ciutadans tenien una urna per al sí i una atra per al no, i havien de depositar la papereta en una de les dos baix l’estricta mirada de la policia italiana), la propaganda electoral acusava de traïcio als defensors del no i el reconte de vots fon un frau. El resultat se’l pot imaginar.
De la nit al mati els venecians passaren a ser italians i la llengua veneciana un dialecte de l’italià. Durant més d’un segle Italia cantà als venecians una canço que mosatros coneguem be: que si el venecià és un dialecte perque ho diuen totes les universitats del món, que si penses lo contrari eres incult, que el venecià fòra de Venecia no val per a res, que quina sort compartir un idioma ab molts millons de parlants…
Molta gent començà a avergonyir-se de les seues arraïls pero un chicotet grup de patriotes continuà tot este temps reivindicant la veritat: associacions culturals que defenien el venecià, poetes que escrivien en venecià en lloc d’en italià, pares que s’encabotaven en transmetre als seus fills una llengua que tot lo món deya que no existia… Molts moriren durant eixe segle llarc pero gracies ad ells l’idioma no va morir.
Estem acabant l’historia i té un final feliç: el 28 de març de 2007 el Consell Regional del Veneto reconegue oficialment al venecià com un idioma independent i no com un dialecte. El proces d’anexio llingüistica tocava a la seua fi. Ara el venecià s’estudia en les escoles i els chiquets el parlen de nou. I tot gracies a que des del segle XIX fins al XXI un grapat de patriotes dedidi no donar-se per vençut.
Germans, que ningu es desmoralise per la trista situacio actual. La Batalla de Valencia no ha acabat. No hem perdut encara. No mentres sigam lluitant. Potser el nostre paper en l’historia nomes siga passar el testic a la següent generacio, confiant en que arribe el dia en que es faça justicia. Yo sé que algun dia el valencià tornarà a ser reconegut de nou com un idioma oficial. Yo pose la mà en el foc per ell.
Mosatros mos desmoralisem perque portem 30 anys de substitucio llingüistica. Pero són moltes les llengües que han patit el mateix calvari en torn a un segle (croat, litua, eslovac, ucranià…) i ahi estan. Més vives que mai. Una de tantes, l’aranes, de la qual deyen que era dialecte del catala fins a 1990. Si els aranesos, que són quatre gats, han pogut vencer ¿no podrem els valencians? Fe, germans, fe.
FONT: SOM nº 253. Març 2012.
Me gusta:
Es ven regne. Rao: Partido Popular.
09 oct 2011 7 comentarios
in Valencia Etiquetas: 9 d'Octubre, Partido Popular, PP, Regne de Valencia, Reino de Valencia, Valencia, valencianismo
¿Està voste interessat en una bona inversio immobiliaria i patrimonial? Li oferim no un terreny ni una finca sino un païs sancer a preu d’autentic saldo. Es tracta del Regne de Valencia, més conegut com el Levante feliz. Pero deu voste afanyar-se perque ya nos queda molt poc per vendre i l’oferta nomes durarà fins a agotar existencies. Si està interessat, no dubte en passar-se pel carrer Genova 13 o telefone al 91 557 73 00 i li informarém sense cap compromis. Pregunte per Mariano.
Ya es va vendre l’Idioma Valencià a canvi del recolzament politic de Convergencia i Unio. I els valencians, clar, sense rechistar, acceptarem la venda. Ya se sap… per a ofrenar noves glories a Espanya engolirém en el catala i en lo que faça falta. Es ven la nostra historia i cultura. El Regne de Valencia dins de molt poc no haura existit mai en els llibres de text que estudien els nostres fills. Ausias March, naixcut en Gandia, era un poeta catala. I ni cal dir que la nostra nacio es diu països catalans.
S’ha venut la nostra economia. Som l’autonomia més endeutada de tot l’Estat (tenia rao el PP quan diu que som una comunitat lider… com a minim en deute). Hem venut el futur dels nostres fills, que ya naixen hipotecats fins a les celles, per a que els peperos puguen montar els seus parcs tematics i obres faraoniques. Bancaixa ara la controla Rodrigo Rato, Banco Valencia està en venda i la Caixa d’Aforros del Mediterraneu (CAM), totalment quebrada, es subasta al millor postor.
La nostra agricultura tambe fon venuda: nos inunden de productes marroquins cada volta que el rei de Marroc d’enuja i ya hem renunciat al transvas de l’Ebre per a no incomodar als nostres amos de Barcelona. Ara queda la guinda del pastis: la sanitat i educacio publiques. El copagament sanitari vindra despres d’eleccions per a que nos acostumem a la privatisacio que ve. I com ya no hi ha ni un duro per a construir nous coleges publics, l’educacio queda en mans de centres privats.
¡Aprofiten l’oferta senyors! ¡Que estem acabant les ultimes existencies i tanquem (el Regne de Valencia) per liquidacio! ¡Aprofiten la ganga i compren ara que encara poden les despulles d’un regne milenari! Aixo sí, deixen de demanar preu per l’inteligencia, la vergonya i la decencia dels votants valencians, que eixa la varem vendre fa decades i no mos queda ni una gota. Tan barata estava que se la varen emportat tota en un plis. Es ven regne. Rao: Partido Popular, carrer Genova 13.
FONT: Som nº 252. Novembre 2011.
Per qué el valencianisme deuria recolzar l’independencia de Catalunya.
01 sep 2011 15 comentarios
in Valencia Etiquetas: catalanismo, catalán, Cataluña, España, independentismo, nacionalismo, Valencia, valencianismo, valenciano
Tradicionalment el valencianisme, per ser majoritariament regionaliste i favorable a l’unitat d’Espanya, s’ha mostrat visceralment contrari a l’independencia de Catalunya. El problema radica en que a l’estar Catalunya dins d’Espanya, el pancatalanisme s’espandix sense remissio: primer fon Balears, despres Valencia, ara Arago. A voltes per a frenar un cancer toca amputar. El valencianisme deuria recolzar la secessio de Catalunya com un paradoxal pero possible antidot front a la forta catalanisacio que ara patim els valencians. A continuacio presente quatre raons:
1) Una Catalunya independent tindria sobre Valencia la mateixa influencia que Portugal puga tindre sobre Galicia. Ben poca, per no dir nula. El gran drama que tenim els valencians és compartir estat ab els catalans. Si quan el president catala Lluïs Companys declarà l’Estat Catala no s’haguera malograt eixe proyecte, hui Catalunya no estaria com està, dins d’Espanya i usant a Valencia com a moneda de canvi en les seues negociacions ab Madrit. Una Catalunya independent mai hauria pogut forçar a la Moncloa a posar la AVL o TV3 en Valencia per posar un cas.
2) Una Catalunya independent per supost tractaria de conseguir el seu somi de països catalans, pero és més que provable que l’Estat Espanyol per a evitar una possible secessio de Valencia apostara per marcar diferencies respecte a Catalunya; és dir, l’unitat de les llengües que ara es manté per interessos politics es trencaria per les mateixes raons. És provable que per a evitar que Catalunya s’emportara a Valencia de la mà, els nostres governants teledirigits des de Madrit promocionaren un Idioma Valencià independent i agitaren l’anticatalanisme més dur.
3) Per supost hi hauria valencians catalanofils, pero molts d’ells emigrarien a Barcelona per a viure en el seu somiat estat catala. Els que quedaren serien una minoria que aniria diluint-se en el pas del temps frut de les politiques descrites en el punt anterior. És més senzill que Valencia siga un satelit de Catalunya si les dos estan dins del mateix estat (Espanya) que si Catalunya se separa, o Valencia, o les dos. La frontera sempre marca distancies. Si Alemanya no ha pogut absorvir Austria ni Colombia a Veneçuela, més dificil encara seria crear uns països catalans.
4) Una Catalunya independent serviria als valencians per a saber realment cóm es viu millor, si dins d’Espanya o fòra. Si els vaticinis apocaliptics de Madrit que afirmen que un Republica Catalana aniria a la bancarrota es compliren (cosa improvable, mira Andorra), hauriem encertat quedant-nos dins d’Espanya. Per contra, si una Catalunya independent va cada volta millor mentres que una Valencia espoliada fiscalment s’afona per haver de mantindre andalusos, extremenys i companyia, els catalans nos harien mostrat que l’independencia és el cami.
FONT: Som nº 251. Juliol 2011.
El trage nou de l’emperador.
26 jul 2011 1 comentario
in Valencia Etiquetas: Camps, Corrupción, Gürtel, Generalitat Valenciana, justicia, Partido Popular, Política, PP, Rajoy, Valencia
El que en els últims huit anys ha segut president de la Colònia Autònoma Valenciana, Francesc Camps, no ha tengut més remei que dimitir del seu càrrec després de que li haja tocat assentar-se en la banqueta dels acusats. Tot apunta a que l’ex-emperador es deixà sobornar a l’acceptar els trages que li suministrà la trama de l’empresari Francisco Correa. El president del Partido Popular (PP), Mariano Rajoy, diu que la crisis es solventa “ab confiança” pero ¿quina confiança poden tindre els inversors quan s’enteren de que un president és jujat per soborn només quatre mesos després d’haver firmat un manifest “per una gestió lliure de pràctiques corruptes” com feu Camps junt als barons regionals del PP?
A l’hora de donar explicacions, l’emperador presumit ha tengut tants dubtes com quan seleccionava les prendes suministrades per la trama corrupta. Primer començà negant-ho tot i tirant les culpes a alguna conspiració judeomasònica. Després va fundar la seua defensa en l’impunitat -que no en l’inocència-, per lo que si algun valencià l’haguera cregut inocent dels delits que se li imputen, hauria segut un agravi personal per al propi Camps. Finalment, el gens honorable va declarar que no han pogut demostrar res el mateix dia en que estigué a punt de confesar i en que dos companyers de partit, Víctor Campos i Rafel Betoret, rubricaren les respectives autoinculpacions. ¡Ací en Valéncia tot és d’autèntica traca!
Gürtel va vestir a Camps i l’instrucció judicial ha despullat al gens honorable ab un auto demoledor. L’instructor del cas ha dixat clar que Camps no s’ha confeccionat un vestuari ab uns regals incòmodes que són acceptats per no fer un lleig. L’instructor recorda que el president valencià i els seus acòlits no reberen roba treta de la chistera, sino que s’obrí un conte específic per ad ells en una botiga i des d’allí es pagaven les prendes que els corruptes cuidadosament triaven. I açò és només la punta de l’iceberg perque si esta pudor està aflorant en un país de caspa i pandereta com Valéncia a on tot lo món sap que no existix la separació de poders, és que el merder que s’oculta darrere dels trages pot ser dels que fan època.
Segons el juge Josep Flors, Camps no es la víctima d’un obsequi sino el seu propiciador. Encarregar un regal no equival a rebre’l puix implica un compromís major ab els “amiguets de l’ànima”. Els polítics sobornats encarregaren personalment trages de lux en distints llocs i diferents ocasions. Els sastres es desplaçaren per a prendre mida i els agraciats triaren sense pagar un cèntim perque sabien qui pagava la festa, que casualment era algú interessat en l’adjudicació de contrats per part de la Generalitat sifrats en cinc golosos millons d’euros. I casualment (una atra volta) el beneficiari dels contrats fon el mateix que pagava els regals. Pero segur que per la seua gran professionalitat, ¡no tinc cap dubte!
Sense la pressió de la societat civil per coneixer la veritat, tot haguera quedat en res. L’ex-president del Tribunal Superior de Justícia de Valéncia, Juan Luis de la Rúa, “íntim amic” de Camps en paraules del gens honorable, haguera impedit de totes totes que el seu amiguet haguera segut jujat per haver rebut obsequis dels seus amics corruptes. I Canal NO-DO, Las Provincias i demés prensa vertical afecta al règim hagueren agranat la merda baix l’estora i li hagueren fet la ya habitual felació mediàtica al cureta. Camps no està imputat. Està imputadíssim. Que Paquito parle de “gran president” referint-se ad ell mateix o que just després de dimitir, Rajoy li augure “un gran futur” prova que cap dels dos té els peus en terra.
Camps ha causat un gran mal a la política, ha embarrat la dignitat democràtica, ha tacat el nom de Valéncia i deu demanar perdó. Que parle insistentment de “sacrifici” causa estupor en boca d’algú que ha utilisat el seu càrrec per a lucrar-se personalment i no per a servir al poble que li paga el sou. Ningú li ha obligat a dixar-se vestir per la trama Gürtel, pero, com si del penúltim episodi del culebró es tractara, Camps, després de molt de meditar, s’ha presentat en públic ab el blanc del martiri. Pel camí, dos cirineus del clan popular confesaren culpabilitat i es condenaren de bestreta, pero que açò no mos distraga de que, segons este poble de borregos, hui Paquito continua sent “un gran president”. Inclús després de dimitir.
Ha dimitit un malparit, i que em perdonen la rima. L’emperador se’n va pero dixa 600.000 desocupats, 24% de paro i 32.000 millons d’euros de deute. És el mateix rei que es fea la foto en els bisbes i anava a totes les provessons mentres s’abortaven chiquets a diari, el que blindà una acadèmia que diu que la llengua dels seus súbdits no existix, el monarca que pogué haver governat un regne i preferí governar una colònia. El juge ha despullat a l’emperador pero ell continua caminant orgullós pel seu regne bananer. Va en pilota picada pero ningú ho veu. Este regne d’apardalats li aplaudix al vore’l passar i admira el trage màgic que diu portar. Encara que en el fondo es passeje com sa mare el portà al món… ¡Vixca el rei!
Benidorm: l’excelència a la qual tots deuriem aspirar.
30 jun 2011 1 comentario
in Valencia Etiquetas: Benidorm, ecologismo, Economía, España, playa, progreso, turismo, Valencia
Benidorm és un dels majors símbols de l’esperit mamprenedor dels valencians. Fa unes dècades, era una menuda vila de peixcadors d’a on la gent devia emigrar en busca de faena i ara és una de les ciutats més turístiques del planeta. Benidorm s’ha convertit en un paradisíac enclau a on acodixen millons de turistes procedents d’Espanya, França, Holanda, Alemanya, Anglaterra o Suècia atrets per l’excelència de les seues plages i per la seua potent infraestructura hotelera i d’oci.
Benidorm és un eixemple de cóm es pot transformar un solar erm i estèril en una indústria multimillonària que genera riquea i puestos de treball. I és l’antítesis de la mentalitat castellana que, en reiterades ocasions, ha mostrat la seua incapacitat per a fer prosperar un lloc, i ahí estan Extremadura, Andalusia o La Mancha, a on la gent no vol treballar perque preferix viure dels subsidis. I és que les cultures que no es basen en l’esforç i la superació personal produïxen tercermundisme i pobrea.
Pero mentres des l’estranger alaben lo nostre i viagen des de ben llunt per a fruir del clima de la denominada Florida europea a voltes des de dins del nostre propi Regne alguns malparits antivalencians es dediquen a posar pals en les rodes del nostre progrés. Aixina, des d’un ecologisme irresponsable i tronat es preferix el vell Benidorm, a on la gent havia de fer les maletes per falta de treball, a este que és la gallina dels ous d’or. Per als verts lo sostenible consistix en que el poble es muiga de fam.
Des d’una esquerra marxista i trasnochada -valga la redundància- es considera “fascisme” i “especulació” que els valencians tingam una indústria turística de primer orde, pero yo alabe el m0del de Benidorm que, llunt de l’elitisme de Mónaco, dispon de la millor oferta a preus molt raonables aptes per a totes les bojaques. Turisme no sols per a rics, sino també per a la classe mija i proletària. Al cap i a la fi ¿qui no dispon de 150 euros per a escapar-se un fi de semana a un hotel?
I el catalanisme repudia els camps de golf només quan estan fòra de Catalunya. A mi em pareix de categoria que hi hagen camps de golf, perque gràcies ad ells moltes famílies poden donar de menjar als seus fills. Ademés, via imposts, generen suculents ingresos per als ajuntaments, que es traduïxen en més i millors servicis per als ciutadans. A on hi haja un bon hotel que es lleve un fangar replet de mosquits. Benidorm és el símbol del progrés i a qui no li agrade, que estiueje en Terol.
Una societat encanallada.
21 may 2011 1 comentario
in Valencia Etiquetas: Camps, llengua valenciana, Partido Popular, PP, Rita Barberà. valencianismo, Valencia, valencianisme, valenciano
Una Universitat d’Estats Units ha fet recentment un estudi que apunta a que en Valéncia els polítics imputats per corrupció no sols no dimitixen sino que damunt la gent encara els vota més. Els nortamericans es fan creus i no entenen cóm pot ocórrer açò. Clar, la diferència radica en que Estats Units és del Primer Món pero Valéncia cada dia es pareix més a Argentina i a les repúbliques bananeres de Subamèrica. Quan un poble tria polítics embrutats per la corrupció, mos trobem davant d’una societat encanallada, que és complice del latrocini i a la que no importa gens que li furten, sempre que els canalles que li espolien siguen dels seus.
Falten hores per a les eleccions autonòmiques i locals i totes les enquestes apunten a que el Partido Popular (PP) tornarà a arrasar, incrementant inclús el número de vots i diputats. Açò no deixa de sorprendre tenint en conter que som l’autonomia més endeutada de tot l’Estat, que els casos de corrupció afloren per totes bandes i que la situació econòmica és crítica, ab la desfeta del teixit empresarial valencià, del sistema financer -que es ven al millor postor-, i de les famílies que es percipiten a l’abisme. I açò és res comparat en els retalls en sanitat i educació que faran els peperos al sandemà de les eleccions. Sempre hi hagut societats en vocació de suicidi.
Este és un poble meninfot que ha perdut l’identitat i que va camí a la desintegració. Ací només hi ha complex d’inferioritat i pasotisme. És un poble sense collons, que ni llig ni coneix l’història ni defén lo seu. És el poble que tot dictador somia governar, tan mans i sumís com un corderet al que pots portar al matader i ni tan sols s’atrevix a rechistar. El poble valencià està enamorat, enchisat, hipnotisat pels cants de sirena del PP. En una democràcia un poble té lo que es mereix i els valencians mos mereixem totes les catàstrofes i bancarrotes que lliurement demà triarem per majoria absoluta. És el fi de festa… el cataclisme final.
Soprén encara més que no hi haja cap força valencianista capaç d’irrompre en les Corts, quan no sols Galícia, Euskadi i Catalunya disponen de forts partits autonomistes sino també Navarra, Astúries, Cantàbria o Canàries per posar alguns eixemples. Pero el valencianisme es troba atomisat en mil capelletes i cadascuna d’elles té el seu particular profeta. Hi ha egos massa grans en un moviment massa menut. La salvació no la portarà cap mesíes sino el treball en equip. Primer cal unir tot el valencianisme cultural, dividit des de la reintroducció dels accents, si volem tornar a tindre algun dia un valencianisme polític i social fort.
Valéncia o Espanya.
25 abr 2011 11 comentarios
in Valencia Etiquetas: 25 d'Abril, 25 de Abril, catalanisme, catalanismo, España, Españolismo, Felip V, Felipe V, nacionalisme, nacionalismo, Valencia, valencianisme, valencianismo
Valéncia o Espanya. Fèrtils terres d’arrossars i tarongers o una estèril planura plena de matolls treta de Mad Max. Un païsage replet de vida i esperança o un digne d’un holocaust atòmic. Mamprendre una empresa o viure dels subsidis. Currar prop de casa o nàixer en la maleta baix del braç. Parlar castellà, valencià i anglés o a mí me habla usted en cristiano. Jaume I el Conquistador o Felip V. Cremar Falles o torturar bous. Els Moros i Cristians o la Feria de Abril. Treballar o fer palmes en un bar. Francesc de Vinatea o Zapatero. Decidir el nostre propi destí o que el decidixquen per mosatros des de Madrit i Barcelona. La RACV o la AVL. Valéncia C.F. o Real Madrit. El Palleter o Rita Barberà. Acollir al foraster o ni una gota d’aigua per als valencians. Valencià en les escoles o països catalans. El segle XV o un país de caspa i pandereta. Ofrenar noves glòries a Valéncia o l’espoli fiscal. Un poema d’Ausias March o el soroll d’escopir quan pronuncies la jota. Cultura o analfabetisme. Civilisació o barbàrie. Primer Món o Tercer. Un Estat Valencià o una comunitat autònoma. Ser lliures o ser esclaus.
Un crit de dignitat.
17 abr 2011 Dejar un comentario
in Valencia Etiquetas: Actualidad, catalanismo, Coalició Valenciana, Corrupción, Política, TV3, Valencia, valencianisme, valencianismo
En els nostres dies, al mateix temps que les multinacionals anuncien beneficis històrics, s’abaratix el despediment dels treballadors, es rebaixa el sou dels funcionaris i les pensions dels nostres majors, mos diuen que tots hem de treballar més i cobrar encara menys, mos pugen els imposts a la classe mija mentres que es mira cap a una atra banda en lo que passa en els paraïsos fiscals i es privatisa la sanitat i educació públiques. S’està furtant als més pobres per a donar-li-ho als rics.
Vaig més llunt encara: existix tot un pla orquestat per a destruir la classe mija i la crisis només es donarà per resolta oficialment quan als treballadors mos hagen arrebatat tots els nostres drets més bàsics i s’haja desmantellat l’estat del benestar. I eixistix tot un pla orquestat per a exterminar la Llengua Valenciana i borrar del mapa i dels llibres d’història al Regne de Valéncia i que el poble valencià es diluïxca fins a desaparéixer, com un tarroç de sucre que es desfà dins d’un got de llet.
Ahir mils de valencians eixiren novament al carrer per a protestar contra el pancatalanisme, les ingerències de TV3 en el Regne de Valéncia i especialment contra la corrupció d’una classe política depravada i sense escúpuls que no té problemes en entregar mils de millons d’euros a la banca al temps que anuncia dramàtics retalls socials per a les capes més necessitades, lo que aboca a mils de chicotets i mijans empresaris a tancar els seus negocis i a mils de famílies a la ruïna.
Esta manifestació, encapçalada pel Grup d’Acció Valencianista (GAV) i per Coalició Valenciana (CV), fon un crit de dignitat i el contrapunt a l’indigna manifestació pancatalanista de la vesprada. Eixa en la que han de portar decenes d’autobusos procedents de Barcelona per a poder omplir la manifa; eixa a on el cantautor catalanufo Lluís Llach s’ha llimitat a interpretar tres tristes cançons damunt d’un camió en un espectàcul digne del bomber torer o dels gitanos de la cabra.
En una dictadura no queda més remei que acceptar lo que diga el dictador de torn perque de lo contrari et fusilen. Pero en una democràcia cal movilisar-se per a lluitar per lo nostre. I la movilisació deu ser sobretot en les urnes, ya que són els vots, no les manifestacions ni les protestes ni les recollides de firmes sino els vots els que de veritat canvien les coses. Pero per desgràcia, Valéncia sempre és la que es baixa els pantalons, posa el cul en pompa i encara demana perdó per donar l’esquena.
Comentarios recientes