29 Jun 2010
de J.Ferrer
en Mundo
Etiquetas:Actualidad, Alemania, Austria, empleo, España, Europa, paro, Política, PP, PPSOE, psoe, Rajoy, reforma laboral, sindicatos, Sociedad, trabajo, Zapatero
El presidente de España, el socialista José Luis Rodríguez Zapatero ha impulsado una reforma laboral que casi ni lo es. La reforma ha introducido novedades como el abaratamiento de la indemnización por despido de 45 días por año trabajado a 33, la subvención de 8 días del despido por el Fondo de Garantía Salarial (FOGASA), la creación de un fondo de capitalización que servirá para cubrir esos 8 días y que en la práctica será como una hucha virtual del trabajador (el llamado modelo austríaco) o el modelo alemán de trabajo, que permitirá reducir la jornada (y proporcionalmente el sueldo) para evitar despidos. También crecerán las restricciones para la contratación temporal (con la idea de fomentar la indefinida) y crecerá el protagonismo de las Empresas de Trabajo Temporal (ETT) en la búsqueda de un empleo.
No dejo de reconocer que algunos de estos aspectos pueden ser positivos para animar a las empresas a contratar gente. Sin embargo, las medidas me parecen insuficientes. En España existen decenas de contratos distintos que le complican la vida al empresario y al trabajador. Yo soy partidario de un contrato único con una indemnización por despido que sea baja (20 ó 25 días) pero que a la vez sea creciente conforme avance la antigüedad del trabajador en la empresa. Si por mí fuera, cerraría las inmorales ETT y limitaría la contratación temporal -hoy usada masiva y fraudulentamente- para lo que realmente fue concebida en un principio: el empleo estacional. También privatizaría los Servicios Públicos de Empleo (como el INEM o el Servef) habida cuenta de que han demostrado no servir para nada.
Con respecto a la colocación laboral, la prestación por desempleo debería ser decreciente (para así azuzar al trabajador a que se mueva para encontrar empleo, en lugar de quedarse sentado en su casa cobrando la prestación, como muchas veces ocurre). El parado debe comprometerse a buscar trabajo activamente, y llevar todos los días al INEM un justificante firmado por un empresario que certifique que se ha presentado en su negocio buscando empleo. Esto sirve no sólo para encontrar laburo antes sino también para evitar que se pueda estar cobrando el paro y al mismo tiempo trabajando en negro. Además, debería existir algún mecanismo de control que limite el absentismo en el trabajo y las bajas laborales falsas. Los empleados públicos y los funcionarios deben poder ser despedidos si su rendimiento es bajo.
Pero, por encima de todo, una reforma laboral no sirve de nada si no viene acompañada de otras políticas que ayuden a fomentar el empleo. Yo soy partidario del modelo irlandés, a saber; una política de impuestos bajos y de incentivos fiscales para atraer muchas empresas, una fuerte inversión en la educación pública para formar a profesionales altamente cualificados, y fomentar el I + D para así pasar de un modelo tercermundista de mano de obra barata a uno avanzado de alta tecnología y productividad. En resumen: impuestos bajos e incentivos a la contratación para los empresarios y sueldos altos y estabilidad en el empleo para los trabajadores. Toda reforma que no aborde estos puntos se quedará en nada porque somos una sociedad con paro alto y crónico y hace falta una apuesta ambiciosa para poder cambiar el país.
16 Jun 2010
de J.Ferrer
en Valencia
Etiquetas:Alginet, Almenara, Alqueries, Altea, Bancaixa, Bancaja, Burriana, Caixes Rurals del Mediterràneu, Cajas Rurales del Mediterráneo, Callosa d’En Sarrià, Chest, Chilches, Crèdit Valencia, Crédit Lyonnais, Eduardo Ferrer, Eduart Ferrer, Leopold Kohr, Nules, Rabobank, Ruralcaixa, Ruralcaja, Torrent, Vilafamés, Vilavella
Després dels procesos de fusió mampresos per Caixa d’Aforros del Mediterraneu (CAM) i Bancaixa, ara li ha arribat el torn a l’atra gran entitat autòctona: Ruralcaixa. L’empresa valenciana, junt a unes atres 13 caixes rurals, conformarà el Grup Caixes Rurals del Mediterràneu (CRM), que serà un grup financer 100% valencià. Formaran part del grup les entitats Ruralcaixa, Crèdit Valéncia, Torrent, Altea, Burriana, Callosa d’En Sarrià, Nules, Alqueries, Chest, Alginet, Vilavella, Almenara, Chilches i Vilafamés.
El model triat ha segut el del Sistema Integral de Protecció (SIP), lo qual comporta que cadascuna de les entitats adherides conservarà la seua marca, personalitat jurídica, identitat, independència i gestió. No només serà el gran grup cooperatiu valencià sino una de les dos grans empreses de referència en l’Estat en el sector de les caixes rurals, juntament en Cajamar. Contarà en una xàrcia de 600 oficines, 2.500 empleats i uns actius de 12.000 millons d’euros. El president del grup serà Eduart Ferrer.
A mi el Grup CRM em transmet molt bones sensacions. Primer, perque és un grup financer en capital 100% valencià, molt pròxim al ciutadà i que promou la cultura autòctona, per eixemple ab el patrocini de la pilota valenciana. Si be és cert que el cooperativisme financer està present en tota Europa, per eixemple a través de societats com Crédit Lyonnais o Rabobank, en el Regne de Valéncia conta en una gran tradició que accentua el fet diferencial valencià en respecte a unes atres autonomies de l’Estat.
El segon motiu, perque encara més menudes que molts grans bancs i caixes de l’Estat, les caixes rurals tenen una presència molt forta en el Regne i sempre s’han caracterisat per treballar en serietat, rigor i professionalitat, per lo que resulten més solvents que unes atres entitats financeres de més renom. El seu menor tamany llunt de ser un inconvenient és una ventaja per a l’usuari puix quan més gran és l’empresa més menut és el client i viceversa. Com afirma l’autor Leopold Kohr: lo chicotet és preciós.
I el tercer motiu és perque les caixes rurals són hui per hui les més bolcades en l’obra social. A sovint ajuden a autònoms i chicotetes empreses, donen prèstams als treballadors, cobrixen un descobert a final de mes, alvancen la pensió als jubilats al dia 25 de cada mes i no cobren comisions. És evident que les caixes rurals, per damunt de les d’aforros, dirigixen els guanys a l’obra social i eviten l’exclusió financera d’amples capes de la societat puix en elles molta gent troba l’oportunitat que els nega els bancs.
12 Jun 2010
de J.Ferrer
en Valencia
Etiquetas:Actualidad, Bancaixa, Bancaja, Banco Valencia, BBVA, Caixa Ontinyent, Caja Ávila, Caja Insular de Canarias, Caja Laietana, Caja Madrid, Caja Rioja, Caja Segovia, Cajas de ahorros, CAM, crédito, crisis, Economía, Fusiones, José Luis Olivas, La Caixa, Política, Rodrigo Rato, Santander, sistema financiero, Sociedad, Valencia, valencianisme, valencianismo
Bancaixa i Caja Madrid han arribat a un sorprenent acort per a sumar les seues forces a través d’una fusió freda a la qual s’afegiran també unes atres caixes més menudes com Caja Insular de Canarias, Rioja, Ávila, Segovia i Laietana. Es crea aixina el major grup de caixes d’aforros de tot l’Estat, per damunt de La Caixa i tercera entitat financera, superada únicament pel Santander i BBVA. La corporació tindrà un volum d’actius de 340.000 millons d’euros, més de 27.000 empleats i 5.000 oficines.
El model triat ha segut el del Sistema Integral de Protecció (SIP), lo qual comporta que més que una caixa en si mateixa siga una aliança d’elles. Cadascuna de les entitats financeres participants podrà conservar la seua marca, personalitat jurídica i identitat. El president de Caja Madrid, Rodrigo Rato, serà també el del SIP i la vicepresidència recaurà en el màxim mandatari de Bancaixa i Banco Valencia, José Luis Olivas. En les grans decisions, Caja Madrid i Bancaixa hauran de consensuar postures per a arribar a acorts.
La meua primera opció sempre ha segut una fusió Bancaixa-CAM-Caixa Ontinyent en sèu social en Alacant que haguera donat pas a una de les entitats financeres més poderoses d’Europa. Pero, aixina i tot, esta aliança de Bancaixa-Caja Madrid m’agrada molt per la senzilla raó de que la sèu social estarà en Valéncia. I això és clau perque significa que este SIP és oficialment valencià, que els imposts es tributaran en Valéncia i que el nou grup estarà regulat per les lleis autonòmiques del nostre Regne. És una bona jugada.
En contraprestació la sèu operativa estarà en Madrit. Poc importa això si tenim en conte que les grans decisions hauran de contar en el consens de les dos grans caixes, possiblement a través d’una majoria qualificada d’un 75% de l’accionariat. Tots eixim guanyant: Rodrigo Rato presidirà el més gran grup de caixes de l’Estat, este grup serà de titularitat valenciana i per damunt de tot, s’evita el perill d’una absorció a mans de La Caixa, que té uns interessos totalment contraposts als del nostre sufrit poble.
En els últims mesos s’ha procedit a una frenètica fusió de caixes d’aforros, per lo que en poc de temps potser es passe de 45 caixes a només 15. Dit procés resulta inevitable per a poder enfrontar la tan temuda crisis i aumentar la competitivitat a nivell europeu pero pot produïr un oligopoli financer que reduïxca l’oferta per al client d’a peu i ser el primer pas de la privatisació de les caixes. Esperem, almenys, que esta ona de fusions ajude a obrir de nou l’aixeta del crèdit, tan necessari per a les empreses… El temps dirà.
11 Jun 2010
de J.Ferrer
en Valencia
Etiquetas:deporte, Fútbol, Johann Cruyff, Josep Francesc Molina, Levante, Llevant, Pedrag Mijatovic, Reino de Valencia, Savio Bortolini, Valencia, Valencia CF, valencianismo, Vicent Rodríguez
El Llevant Unió Deportiva cotisa molt alt en la meua escala d’afectes perque és un dels dos clubs de la ciutat que em va vore nàixer. En el moment d’escriure estes llínies el Llevant lluita a mort per ascendir a primera divisió. I ho fa, com ho ha fet tota la seua vida, des de l’humilitat, sense presuposts exorbitants ni estrelles mediàtiques. Tot a base de treball, constància, sacrifici i suor.
Yo vullc que el Llevant puge a primera perque, a banda de lo deportiu, estar en primera et sitúa en el mapa, atrau capitals i ajuda a fer país. Localitats com Madrit, Barcelona o Sevilla tenen (o solen tindre) dos clubs en la màxima categoria del fútbol espanyol. Això és un signe de prosperitat, de poder i de puixança: la que per història li pertoca a una gran ciutat com ho és el Cap i Casal.
El Llevant és un club històric pel que han passat cracks de la talla de Johann Cruyff, Vicent Rodríguez, Josep Francesc Molina, Pedrag Mijatovic o Savio Bortolini. És l’únic club nacional, a banda del Valéncia C.F., que ha conquistat un títul: la Copa d’Espanya de 1937, reconeguda pel Congrés dels Diputats pero injustísimament no per la Real Federació Espanyola de Fútbol.
El Llevant pot complir el seu somi de tornar a la categoria d’or en l’any del seu centenari. Espere que ho conseguixca i que en esta ocasió siga per a molts anys. Per història, per tradició, per afició, per cultura i per deport el Llevant és i serà sempre un club de primera. Passe lo que passe. I milite a on milite. I hem d’estar sempre ben orgullosos d’este gran club que ho és de la nostra terra.
08 Jun 2010
de J.Ferrer
en Mundo
Etiquetas:Actualidad, Dinero, Economía, España, Estado del bienestar, Europa, funcionarios, huelga, Política, PP, PPSOE, psoe, recortes, Sociedad
El presidente de España, el socialista José Luis Rodríguez Zapatero ha impulsado un plan de austeridad que conlleva los mayores recortes sociales desde la postguerra. Bajar el sueldo a los funcionarios un 5% de media, eliminar el cheque bebé que fomentaba la maternidad, congelar las pensiones de nuestros mayores, elevar el IVA de 16% a 18% o subir los impuestos son medidas equivocadas, no sólo por injustas sino por ineficientes. Subir los impuestos nunca es una buena solución pues retrae el consumo y ahuyenta los capitales, y minar el poder adquisitivo de la clase media tan sólo postergará nuestra salida de la temida crisis.
Lo más increíble es que, puestos a recortar, hay tantos gastos supérfluos que si se suprimieran no sólo acabaríamos con el déficit sino que tendríamos un superávit que nos saldría por las orejas. Sin ánimo de ser exhaustivo, veamos unos ejemplos de ello:
-De nada sirve recortar el salario un 15% a diputados, senadores, alcaldes y concejales si cada vez que llegan las elecciones éstos pueden subirse el sueldo a placer, en ocasiones hasta un 300%. Debe existir una limitación real en los emolumentos de nuestros políticos.
-En España hay más de 7.000 Ayuntamientos, el 60% de los cuales tiene menos de 1000 habitantes. Alemania, con el doble de población, tiene 3000. Toca fusionar localidades limítrofes y eliminar administraciones innecesarias que sólo nos generan gasto.
-¿Por qué no se suprimen las Diputaciones? No sirven para nada. Son una rémora del pasado, la más inútil, provinciana y absurda administración. Sus competencias se solapan con las de comunidades autónomas y ayuntamientos y sólo disparan los costes.
-¿Y qué hacemos con los más de 30.000 coches oficiales, más que los que tiene todo Estados Unidos, cuyo Producto Interior Bruto (PIB) es 11 veces mayor que el español? Sólo en la Comunidad de Valencia hay 700 coches oficiales. ¿Para qué tantos si sólo hay 12 consellers?
-¿Y qué de los más de 35.000 asesores de confianza -casi todos familiares, amantes y amigos de políticos- que cobran por no hacer nada? ¿O la infinitud de parques temáticos y radios y televisiones públicas, que nadie pide pero que proliferan como setas?
-¿Y por qué no se recorta las jugosas subvenciones a todo tipo de chupópteros? Sindicatos, organizaciones empresariales, partidos políticos, ONG, confesiones religiosas, SGAE, Eliseu Climent, Pedro Almodóvar, grupos pseudoculturales, asociaciones de gays…
-¿Y qué hacemos con el 20% de absentismo que existe en el funcionariado español (frente al 1% de Alemania)? Se crean inútiles cargos fantasma mientras que faltan profesores, médicos, enfermeras, policías, militares, funcionarios de penitenciaría o jueces.
-Y la Corona. ¿Cómo es posible que el Rey de España cobre más de 12 millones de euros por dar la Copa una vez al año y por leer el discurso de Navidad? La monarquía es un gasto superfluo que convendría suprimir o cuanto menos reducir a su mínima expresión.
Por tanto, no puedo sino estar en contra de esta sucia política de recortes sociales y del expolio brutal que padecemos los currantes para mantener a una cueva de ladrones y me manifiesto a favor de cualquier huelga, concentración o acto en defensa del pueblo.
05 Jun 2010
de J.Ferrer
en Valencia
Etiquetas:Actualidad, agricultura, Alacant, Alicante, deporte, Economía, Elche, Elig, Fútbol, Hércules, Política, Sociedad, trasvase, turismo, Valencia, valencianisme, valencianismo
En el moment en que escric estes llínes tres són els equips valencians que lluiten desesperadament per conseguir l’anhelat ascens a primera divisió. Un d’ells és l’ínclit Llevant. Els atres dos són de les comarques del sur: Hércules i Elig. L’última volta que el conjunt alacantí estigué en la màxima categoria del fútbol estatal fon en le temporada 1996-97 de la mà del mític defensa croata Dubravko Pavlicic. Ara els artífexs de l’ascens podrien ser dos héroes de la Selecció Valenciana, Francesc Farinós i Francesc Rufete. L’Elig jugà en primera per última volta en 1988-1989.
Es curiós que Alacant, en 330.000 habitants o Elig, en 230.000 no tinguen cap equip en primera perque hi ha moltes ciutats d’un tamany paregut que tenen o han tengut un equip en primera tota la vida: Corunya, Vigo, Sant Sebastià, Bilbao, Oviedo, Gijón, Santander… Pero mosatros no. I si parle de deport és perque pense que va vinculat directament a la riquea. Només pots tindre èxits deportius quan tens una economia puixant i saps fer les coses ben fetes. L’històric fracàs deportiu d’Alacant i Elig no pot deslligar-se de l’intolerable marginació que patix tot el sur valencià.
Espanya té huit grans àrees metropolitanes: Madrit, Barcelona, Saragossa, Bilbao, Sevilla, Màlaga, Valéncia i Alacant-Elig. Això significa que dels huit núcleus demogràfics més importants de l’Estat, dos es troben en la nostra autonomia. La regió d’Alacant-Elig és ademés una de les més dinàmiques i prósperes d’Europa, en un turisme, una indústria tradicional i una agricultura de primer orde. No obstant, el significatiu pes demogràfic i econòmic de les comarques del sur no se veu traduït en el pes polític i social que per dret, població i economia li pertoca.
En Alacant començaren exigint el transvàs de l’Ebre i ara mateix ploren perque temen el fi del transvàs Tajo-Segura. No només se torpedeja el progrés de la nostra terra sino que ademés no se mos aporta cap solució perque les desaladores que mos havien promés per a garantisar el suministre hídric de la regió tampoc arriben. És increïble que l’Estat Espanyol decidixca dinamitar una agricultura rendible i no subvencionada com la valenciana o matar la gallina dels ous d’or del turisme. Només es pot entendre si és per a beneficiar a unes atres regions que són competidores directes.
¿Cóm si no es pot explicar que la Costa del sol o la Costa Dorada tinguen AVE i la Costa Blanca no? Pero és més… ¿Cóm es pot explicar que núcleus turístics com Torrevella o Benidorm no disponguen d’accés per via ferroviària? ¿O qué no existixca un tren de rodalies que vertebre a tot del nostre Regne per la costa, de Vinaròs a Oriola? És francament alucinant. Lo més curiós de tot és que des de la ciutat d’Alacant es culpabilisa al Cap i Casal per tot i s’exalta el provincianisme quan la falta d’inversions és responsabilitat directa no de la Generalitat Valenciana sino de Madrit.
Yo vullc un Alacant i un Elig de primera. Pero no només en el fútbol, sino en pressupost, obres públiques, infraestructures… I lo mateix dic per al restant de les comarques del sur i el Regne de Valéncia en general. Pero això només ho conseguirem quan en lloc d’estar mirant en un ull a Madrit i en un atre a Barcelona, mos centrem en defendre la nostra terra, quan en lloc d’ofrenar noves glòries a Espanya li les ofrenem a lo Regne, quan en lloc de fomentar provincianismes fomentem la germanor entre tots els valencians per a fer sentir la nostra veu alta i clara en Espanya i el món.
04 Jun 2010
de J.Ferrer
en Valencia
Etiquetas:Actualidad, catalanismo, Cataluña, Catalunya, CEE, cerveza, Comunidad Económica Europea, Cultura, España, Estados Unidos de Europa, Estat Valencià, Europa, Europa de los pueblos, Heineken, historia, independencia, independentismo, Kohr, Maastrich, Meinecke, nación, nacionalismo, Sociedad, UE, Unión Europea, Valencia, valencianisme, valencianismo, valenciano
El multimillonari empresari holandés Freddy Heineken no només fon el president de l’empresa cervesera més famosa del món-a la qual el seu llinage dona nom-, sino que ademés fon també un declarat europeiste i un apassionat de les cultures. En 1992 publicà un panflet titulat Els Estats Units d’Europa ¿una eurotopia? en la que proponia una Europa federal -els Estats Units d’Europa- composta per dozenes de chicotets estats europeus (la majoria d’entre uns 5 i 10 millons d’habitants), en una història comuna, una cultura pròpia i una homogeneïtat ètnica.
A principi dels 90 hi hagué una forta eclosió de nacionalismes en Europa que va donar pas a una vintena de nous estats després de la desintegració de l’Unió Soviètica, Yugoslàvia i Checoslovàquia. També en 1992 se firmà el Tractat de Maastrich que significava el pas d’un mercat comú exlusivament econòmic com la Comunitat Econòmica Europea (CEE) a un ambiciós proyecte polític com l’actual Unió Europea (UE). Heineken pensà que eixa explosió de noves nacions-estat d’Europa Oriental podia traslladar-se a tot el continent i ajudar al mateix temps a forjar una gran aliança de pobles.
L’idea era que seria més fàcil construir una gran nació europea si es componia d’estats menuts que no perderen el temps competint entre ells per l’hegemonia de la UE com fan els grans. Els actuals estats europeus són massa menuts per als assunts internacionals i massa grans per a la vida del dia a dia. Per tant, calia construir una superpotència europea que a nivell exterior abordara els reptes internacionals i a nivell interior estiguera composta per estats menuts que acostaren l’administració al ciutadà i formaren una unió molt més equilibrada al tindre tots un tamany molt paregut.
Heineken, inspirat potser per pensadors com Leopold Kohr o Friedrich Meinecke, dividí el mapa europeu en 75 estats de chicotetes dimensions. Per supost no era més que una proposta i la reordenació territorial resultava, en alguns casos, prou discutible. Pero la qüestió és que dins d’eixe mapa figurava un Estat Valencià sobirà, independent i diferenciat d’Espanya i de Catalunya. Heineken sabia be que el nostre poble té identitat pròpia. Més allà d’esta eurotopia, l’idea d’una Europa dels pobles en la que els valencians tingam veu i vot continua viva a dia de hui.
02 Jun 2010
de J.Ferrer
en Valencia
Etiquetas:Alacant, Alicante, Carles Recio, España, Estat Valencià, federación, monarquía, nación, nacionalismo, Pi i Margall, República, republicanismo, Valencia, valencianisme, valencianismo, valenciano
¿S’imaginen vostés que els diputats valencians del Partit Socialiste Obrer Espanyol (PSOE) defeneren hui transformar Espanya en una república federal dins de la qual figurara un Estat Valencià? ¿I que dins d’eixe Estat es garantisara que la sobirania recaiguera en el poble valencià (i no en l’espanyol); l’indisoluble unitat del territori valencià; la supresió de les províncies i la reordenació del nostre mapa a través de comarques; l’eliminació de les Diputacions provincials de la mà de la creació d’un Congrés i un Senat valencians i fins i tot el naiximent d’un eixèrcit valencià propi?
Este proyecte, que hui pareix de ciència ficció, estigué prop de ser una realitat. L’escritor Carles Recio mos conta que en 1904 diversos representants valencians del Partit Republicà Democràtic Federal (PRDF) es reuniren per a redactar i firmar un proyecte de Constitució Valenciana ab unes competències tan ambicioses com les descrites anteriorment. En aquella época el republicanisme federal somiava en fer d’Espanya una gran federació en la qual pogueren integrar-se, si ho desijaven, Portugal i les antigues colònies. L’eixemple a seguir era els Estats Units.
El PRDF no fon un partit ultraminoritari ni una colla de fanàtics sino una formació històrica que arribà a tindre un president d’Espanya, Francesc Pi i Margall, qui, per cert, resultà ser un bon català puix reconeixia l’existència del valencià i mallorquí com a llengües independents i diferenciades de la catalana. Per motius històrics sobradament coneguts, el règim republicà no pogué tindre continuïtat. Pero ¿qué haguera passat si la República haguera perdurat? Possiblement, hui Espanya seria una república federal en un Estat Valencià sobirà i autònom dins d’ella.
Ab el soterrament de la República, el somi d’un Estat Valencià quedà guardat en el calaix dels oblits. Ya no té massa sentit elucubrar hipòtesis sobre qué haguera passat o dixat de passar. Pero per a la posteritat quedarà que els representants valencians d’un partit polític que arribà a ostentar la gobernació d’Espanya reclamaren un Estat sobirà per al nostre poble. I per a més inri, aquella Constitució sobiranista fon redactada en la ciutat d’Alacant, tan reàcia hui a sumar-se a qualsevol proyecte autonomiste que faça olor a valenciania o que vertebre la nostra pàtria.
01 Jun 2010
de J.Ferrer
en Cristianismo
Etiquetas:Actualidad, árabe, Cultura, defensa, Ejército, flotilla, Gaza, hebreo, historia, Israel, judío, Libertad, militares, Palestina, Política, Sociedad, Turquía
En las últimas horas hemos asistido a un nuevo capítulo de propaganda antisemita que pretende demonizar a Israel. Recapitulemos los hechos: una flotilla de barcos -la Libertad- con ayuda internacional pretende llegar a Gaza pasando por alto todos los controles de seguridad israelíes. Se trata de barcos llenos de activistas financiados por Hamás, una ONG que simpatiza con Al Qaeda, perroflautas ociosos sin nada mejor que hacer, pacíficos cooperantes que claman a favor de la intifada y militares turcos que no quieren respetar la soberanía nacional de Israel. El ejército israelí les pide amablamente que atraquen en el puerto de Ashod para comprobar el cargamento, mas se niegan. ¿Por qué? ¿Ocultaban algo? ¿Quizás transportaban algo más que simples alimentos y no deseaban ser registrados? ¿Escondían armas?
A pesar de los numerosos avisos, la flotilla Libertad desoye las advertencias del Ejército Israelí y se dirige hacia la zona de bloqueo buscando clarísimamente la confrontación directa con la armada judía. Tras intentarlo por las buenas y no lograr nada, a los soldados hebreos no les queda más remedio que abordar la embarcación y los pacíficos cooperantes les reciben atacándoles con palos de acero, cuchillos y armas de fuego. ¿Y aún le queda duda a alguien de por qué los soldados se han visto obligados a disparar? Los marineros hebreos han matado a una decena de activistas durante el abordaje, pero es que si no llegan a disparar es a ellos a quienes les matan. Los militares israelíes han actuado en defensa propia, en respuesta a un ataque de islamofascistas que van de pacíficos por la vida pero que destilan instinto asesino.
La muerte de esos 9 violentos perroflautas es, sin duda, trágica como lo son todas las muertes. Pero desde la flotilla no tienen motivo para quejarse. Ante tan gravísima provocación, otro país hubiese hundido el barco a cañonazos por lo que deberían estar agradecidos al Ejército judío por haber actuado con miramientos. Lo que ha pasado estos días es un aviso: Israel no va a permitir que ni Turquía ni ninguna potencia extranjera colabore con el terrorismo o viole la seguridad nacional de la patria judía. Los pseudoprogres, islamofascistas y perroflautas del mundo han aprendido que con Israel no se juega porque es una nación poderosa. Si esos perroflautas tuviesen dos dedos de vergüenza, anunciarían un perdón público a Israel, lo indemnizarían por los perjuicios causados y darían gracias al Ejército por haber sido tan comedido.
Josué Ferrer. 
Comentarios recientes